Ariadna Vilà: “El preu que paguen les noies per dir ‘no’ a un matrimoni forçat és molt alt”

Escapar d’un matrimoni forçat requereix valentia i demana acompanyament. De valentia, i a grans dosis, n’han demostrat les més de 90 noies que des del 2015 han rebut el suport de l’associació Valentes i Acompanyades: al rebel·lar-se contra un casament que no volien, sabien que patirien violència psicològica i a vegades també física, i que perdrien la família, la seva llar, les relacions amb la seva comunitat... tot. Nascuda a Salt, l’associació, que coordina Ariadna Vilà, és avui un referent en la lluita contra els matrimonis forçats i la seva trajectòria, plena de casos resolts amb èxit, i ha servit a la Generalitat per redactar el nou protocol per evitar que cap noia es casi contra la seva voluntat.

Com acompanyeu aquestes noies valentes que us demanen ajuda?

A partir d’una primera entrevista d’acollida valorem quins recursos necessita segons la situació en què es troba la noia en els aspectes psicoemocional, laboral, econòmic, jurídico-administratiu... Cada situació és diferent i cal abordar-la de manera individual. L’equip tècnic decidim conjuntament com podem ajudar la noia a emprendre el seu projecte de vida, que fins ara no ha pogut fer o se li ha estroncat. Els professionals de l’associació l’acompanyem a nivell tècnic, però comptem amb el suport de les referents, que fan un acompanyament més informal però absolutament necessari.

Què són les referents?

Són noies que han passat per un matrimoni forçat i ara afortunadament ja poden gaudir de la seva vida totalment autònoma i lliure. Ens ajuden a connectar i empatitzar amb les noies que arriben noves i ens permeten entendre com en aquestes cultures se les pressiona perquè es casin o els xantatges a què se les sotmet si s’hi oposen. A més, en actes de sensibilització i formació que organitzem, elles venen a explicar el seu cas. També són essencials perquè en formar part d’una cultura en què es practica el matrimoni forçat, els és fàcil identificar-ne casos, i alhora són el mirall per a moltes noies que pateixen aquesta situació. Mirant-les a elles poden dir: “Si se n’han sortit, també me’n puc sortir jo”. Tenen un efecte multiplicador impressionant. Elles són motor del canvi en relació amb els matrimonis forçats: ja no ho faran amb les seves filles, i ajudaran a fer que moltes víctimes s’acabin rebel·lant.

Quina mena de pressions pateixen?

És una pressió brutal. Les fan sentir terriblement culpables de la seva decisió de rebel·lar-se. Un cas molt explicatiu d’això és el d’una noia que va oposar-se a ser casada, i la seva germana, que estava embarassada, li enviava fotos al mòbil ensenyant-li mocadors tacats de sang per retreure-li que estava perdent el fill a causa del mal que li feia el deshonor que suposava per a la família la seva rebel·lia. El preu que paguen aquestes noies al dir no al casament és molt alt. La família les rebutjarà, i segurament per sempre. Normalment són noies que no han tingut problemes amb la família i hi estan molt lligades, però quan es neguen al casament que se’ls imposa, a vegades ja a partir dels 16 anys, se les pressiona i se’ls fa un xantatge tan fort que acaben patint ansietat, angoixes, sentiment de culpabilitat... I ho pateixen durant anys. L’atenció psicoemocional és dels treballs més importants que fem a l’entitat.

Manteniu que el matrimoni forçat és violència contra les dones, però una violència peculiar. Per què?

Quan aquestes noies diuen que no a un enllaç matrimonial que no desitgen, diuen no a quedar-se a casa recloses fent només tasques domèstiques, diuen no a anar vestides d’una determinada manera, diuen no a deixar que se’ls privi de sortir per anar a estudiar o a treballar, o a participar en activitats socials. El matrimoni forçat és, en definitiva, un tema de privació de llibertat, de vulneració dels drets humans, de violència contra les dones, però amb la peculiaritat que qui l’exerceix no ho fa amb la voluntat de fer mal. Les famílies fan casar aquestes noies, a vegades menors d’edat, per protegir-les, perquè volen que tot quedi dins el seu grup cultural, tenen por que es casin amb gent que no sigui de la mateixa cultura.

¿A part de la violència psicològica hi sol haver també violència física?

La violència emocional, psicològica, hi és en la majoria dels casos. En un 20% hi ha també violència física, de la mare, el pare o els germans, quan la noia es rebel·la. A nivell discursiu no les poden convèncer, i les acaben pegant. Quan arriben casos així es deriven als Mossos d’Esquadra.

I quan es tracta de menors d’edat?

Són derivades a la DGAIA. Nosaltres tenim un programa de reforç escolar, per a nenes de 12 a 18 anys amb risc de ser casades. Amb l’excusa del reforç acadèmic hi establim un vincle i fem activitats relacionades amb temes d’igualtat de gènere. Els pares ja pensen en casar-les entre els 12 i els 18 anys. Saben que aquí no poden fer-ho legalment si són menors, però no els importa fer papers o no. Per a ells és més important seguir el seu ritual cultural. Això fa que si casen una menor sigui més difícil que surti a la llum pública, perquè es fa amb un ritual intern. Vull deixar molt clar, però, que aquest no és un tema religiós, no hem d’estigmatitzar cap religió. És una pràctica molt arrelada a certs grups culturals que practiquen unes determinades religions, però no és un tema religiós, sinó de drets humans.

Com veieu el nou protocol de la Generalitat per prevenir i abordar el matrimoni forçat?

És una eina molt positiva i, de fet, hi hem participat explicant el nostre model d’actuació. Facilita que tots els agents socials del territori prenguin consciència del fenomen i sumin forces. Si tots ens coordinem podem ajudar a l’empoderament i alliberament d’aquestes noies. Facilitarem que hi hagi més valentes que diguin no, i les acompanyarem en el procés de construir-se la pròpia vida. En aquests moments estem atenent 35 noies, però és la punta de l’iceberg d’un fenomen que a Catalunya corren el risc de patir-lo unes 7.000 noies de 16 a 19 anys.