Els apòstols caiguts

GironaLa ciutat de pedra encara dorm. Són les set de la matinada, una hora perfecta per fruir del silenci i estimular el batec del meu cor malalt. Pujo pel carrer de la Força en direcció a la catedral. M’agrada trepitjar les llambordes en completa solitud, imaginar-me a mi mateix dos mil anys enrere, en plena Via Augusta, camí d’alguna proesa insuperable o, potser, d’un amor furtiu. Passades les escales de la Pera, immers encara en un plaent viatge al passat, arribo a la plaça dels Apòstols i constato que, per molt que intenti rebel·lar-me contra l’estat de les coses, el temps és implacable: sempre acabo patint alguna sacsejada que em retorna al present. Just al davant de la porta dels Apòstols, una escena gens catòlica em recorda que vivim en un món ple de desigualtats. Com a mínim sis persones s’han refugiat sota la portalada per passar-hi la nit. Quatre d’elles es tapen amb mantes o peces de roba col·locades sobre trossos de cartró. Una altra dorm sobre un matalàs, i una altra –o potser dues, impossible saber-ho–, dins d’una tenda iglú.

L’escena m’impacta tant que decideixo fer-ne fotos. M’hi acosto tant com puc. Sigil·losament, no vull despertar ningú. Només un dels sensesostre, justament el que disposa de matalàs, treu el cap sota les mantes. Té els ulls tancats, però en qualsevol moment podria obrir-los i descobrir-me. Suposo que no li faria cap gràcia veure’m fotografiar-los amb el mòbil. Més que una possible reacció violenta en enxampar-me captant un moment tan íntim, temo que pugui sentir-se humiliat. Malgrat això, no m’afanyo gaire. M’entretinc contemplant els detalls. La portalada, els cancells i picaports, dues ampolles d’aigua mig buides, tres o quatre motxilles, una gran bossa d’escombraries plena de ves a saber què... El que m’impacta més, però, és l’escenari o, més ben dit, l’efecte que aquestes persones provoquen en aquest escenari. Les fornícules buides semblen tenir una relació directa amb els cossos ajaguts a la plaça. Si no sabés que les estàtues van ser retirades fa més de vuitanta anys, pensaria que són apòstols que han baixat de la mènsula per passar la nit amb una mica més de comoditat. No és que hagi embogit i sigui incapaç de distingir entre figures de terracota i persones de carn i ossos, però en reprendre la ruta cap a les Gavarres no puc treure’m del cap la imatge dels apòstols caiguts.

Minuts després, ja enmig del bosc, continuo capficat amb la potència metafòrica de la imatge. Un dels racons més icònics de Girona marcat de matinada pels signes dels temps, per l’evidència que la pobresa existeix i no para de créixer. Cada cop hi ha més gent que cau en el pou de la misèria, ja ni és notícia. I els apòstols fa temps que van caure, ben mirat. Les figures, vull dir. Encarregades el 1458 a l'imaginaire barceloní Antoni Claperós, van arribar al segle XIX molt malmeses, sense braços, corones ni altres atributs. Les dues úniques que no van acabar esmicolades, les de Judes i Andreu, es conserven al Museu Tresor de la Catedral, recordo en arribar al puig de Sant Miquel. Des del mirador, la catedral quasi no es distingeix. Es veu diminuta, insignificant. Vist de lluny tot sembla més petit, més intranscendent, penso abans d’iniciar la baixada i perdre’m en altres cabòries. A mesura que m’apropo a Girona, però, la barreja harmoniosament caòtica de pensaments es desfà. Torna el neguit per la imatge captada a la plaça dels Apòstols, la sensació que ens trobem en una mena de cursa esbojarrada que no du enlloc. Una cursa en què cada cop més gent queda enrere, potser perquè no vol participar-hi o no sap com fer-ho.

No sé res de les persones que dormen a l’emblemàtic accés sud de la catedral, però sospito que unes quantes pateixen desavantatges materials i socials sense tenir-ne cap culpa. Quan torno a passar davant la portalada ja no hi són. Només hi ha coloms; es cruspeixen un tros de pa. Ves a saber si aquella gent deu haver anat a esmorzar al centre d’acolliment La Sopa, que és a tocar, penso en arribar a la font de la Pera.

La casualitat vol que, mentre baixo les escales, em trobi amb Kira Ramírez, directora de La Sopa. No em resisteixo a comentar-li el que he vist hores abans. "El dret a l’habitatge no està legitimat", lamenta. En adonar-se del meu estupor, afegeix: "S’ofereixen recursos residencials, però són compartits i de vegades hi ha conflictes de convivència. Hi ha gent que prefereix viure sola". Li dic que aviat farà fred, que em costa entendre que algú dormi al carrer per gust. "No ho fan perquè els agradi, però potser el que els oferim no s’adapta a les seves necessitats", observa. Un altre factor és que els dispositius d’emergència, com per exemple per la fred o el covid-19, són temporals. "Molts prefereixen un espai fix al carrer que estar-se quatre mesos a un altre lloc encara que tingui sostre", apunta. Abans d’acomiadar-nos, encara diu: "Hi ha molta vulnerabilitat. Tots ens hi podem trobar, estem en mans del mercat. Tenim un sistema de protecció social que no protegeix".