ÀNGEL VERGÉS: “Les llegendes ajuden a entendre la vida, a veure com és el món i com ens l’expliquen”

És mestre i llicenciat en filologia catalana, però la seva gran passió és la literatura oral. Àngel Vergés i Gifra (Banyoles, 1968) ha escrit una desena de llibres d’etnopoètica, la branca del folklore que investiga les manifestacions artístiques que, amb una mínima intencionalitat estètica, es caracteritzen per la transmissió oral, l’autoria anònima i la capacitat per crear i recrear l’imaginari compartit d’una col·lectivitat. El premi Joan Amades de cultura popular, que va guanyar el 2005 gràcies a uns itineraris en què recollia històries relacionades amb l’estany de Banyoles, va ser un incentiu per capbussar-se encara amb més convicció en una recerca que ja l’ha dut a recollir prop d’un miler de textos etnopoètics. El seus dos últims llibres, publicats recentment, són Llegendes del Gironès i Llegendes i misteris de Banyoles.

D’on li ve la dèria per les llegendes?

[Riu.] Rebre el premi Amades em va animar molt, però ja feia uns quants anys que m’hi havia posat. És un interès innat, em sembla. A més, les històries orals em permeten accedir al costat humà de les persones, relacionar-m’hi, entrar a casa seva i que em confiïn les seves vides. Aquest tracte humà m’ha enganxat. Soc un malalt dels llibres i m’agrada escriure, però m’he decantat més per la banda antropològica, més folklorista, d’anar fent entrevistes orals i recollir material.

Quina mena de material?

Sobretot llegendes i també rondalles, amb temàtiques de tota mena que ajuden a entendre i estimar la vida, a veure com és el món i com ens l’expliquen. Tot el que vaig recollint ho vaig trenant. Ara estic transcrivint tota la informació i intentaré organitzar l’arxiu. Tinc molts projectes oberts i tots tenen en comú la recuperació d’un imaginari oblidat. Hi ha llegendes que són molt locals, que potser s’han explicat en una casa de pagès i en un àmbit familiar i no han sortit d’allà. Són històries entranyables que no vull que es perdin. Es tracta de recuperar-ho ara, perquè d’aquí deu anys, quan em jubili de mestre, potser s’haurà perdut.

Les llegendes ja no es transmeten de generació en generació.

Ara els pares no expliquen històries als fills. L’altre dia, al programa El foraster de TV3, es parlava de Sant Martí de Llémena i un home gran va dir: “Al món d’en Sabata un ajuda l’altre”. Li vaig preguntar al meu fill si sabia qui era en Sabata. “El rector de Rocacorba, li deien així com a motiu”, em va respondre. Però esclar, és el meu fill i segurament me n’ha sentit parlar. Ni el presentador del programa ni ningú més no sabia qui era. Els que sabem aquestes coses som quatre friquis!

Per què es perd la memòria oral?

Abans hi havia moltes converses de sobretaula. I activitats com espellonar al vespre o dir el rosari anaven acompanyades de facècies, d’històries a la vora del foc. Ara predomina un tòtem de plasma que ha inundat totes les cases, i la mainada s’entreté amb els mòbils i les tablets.

No hi ha res a fer?

No deixarem mai d’explicar històries, perquè els humans tenim la necessitat de transmetre vivències i explicar i compartir coses. Però sí que s’ha perdut aquesta concepció que tenien abans de reunir-se i fer com una mena de ritual.

Per això lluita contra l’oblit.

M’agrada molt un terme que utilitzava mossèn Xavier Carbó, de Cassà de la Selva, un dels primers folkloristes que va haver-hi a les comarques gironines: faig arqueologia literària. Ell es referia a recollir rondalles que s’estaven perdent a començament del segle XX, però encara hi ha molta feina per fer.

Quins projectes té pendents?

Un recull de les llegendes del Pla de l’Estany que m’han quedat al tinter, un altre de rondalles i un altre sobre la història de Rocacorba a partir del món mític de mossèn Salvador Plana, o mossèn Sabata, com també l’anomenaven. Antònia Port, de cal Gall de Camós, em va contar per què: un dia, el mossèn, al veure una gran negror que venia de França i que portava pedra, es va treure la sabata i la va llançar contra la negror. Va anar a parar a Mata i la trajectòria del seu llançament va marcar un arc de territori on no va caure-hi ni un gra de pedra.

Deunidó.

L’Antònia Port, que va morir fa poc, semblava un personatge de Víctor Català. Òrfena de mare i amb el pare absent, la seva vida era un drama rural. Llavors la muntanya era hostil per a les dones. Sempre fugia dels pantalons. Li feien pànic, hi veia un perill. Anar per un camí quan havia plogut i deixar-hi petjada també era sinònim de perill: quan tornava podia esperar-la algú. També tenia por a la foscor, i a arribar tard.

Malgrat ser locals, ¿aquestes històries tenen un component universal?

I tant! Jo soc independentista, però amb les llegendes em torno universal. Els anhels, les pors i inquietuds, els comportaments humans que hi apareixen, te’ls trobes arreu.

Com localitza les seves fonts?

Primer faig treball de camp. Busco per les biblioteques i, sobretot, en revistes locals. Sempre hi ha algun mestre o algú altre que hi parla d’alguna llegenda. A partir d’aquí estiro el fil, busco informadors i gent que m’interessa. Sovint en puc treure suc, sobretot en llocs que desconec. És bàsic saber què s’ha recollit abans, qui ha fet coses. A Banyoles, per exemple, tenim mossèn Constans i Pere Alsius. Si ells ja n’han parlat, no té cap sentit que jo escrigui sobre la llegenda del drac. Una altra cosa és recrear-la com a artista.

No tot deu sortir de les biblioteques.

Surt molt de la gent. M’arriba amb el boca-orella o fent el xafarder. Per investigar has de ser xafarder. No m’interessa si la veïna va amb un altre o si li foten el salt, sinó qui em pot explicar una història, a qui li agrada explicar-ne, qui ha recollit la memòria oral d’un poble... De tant en tant em trobo persones que saben històries però no volen que els emprenyis, i fins i tot n’hi ha que em pregunten quant els pagaré. Pobre de mi! [Riu.]