Andrea Motis i les escales del jazz
GironaGairebé hi havia tanta gent a fora al carrer com a dintre d’El Cafè del carrer Ciutadans. El primer concert del Jacophonic, el cicle que rememora la figura del baixista americà Jaco Pastorius, als 30 anys de la seva mort, va generar molta expectació, i molta gent es va quedar sense poder entrar al local. El jazz a Girona és ben viu, com ho confirma també, a diferent escala, el Girona Jazz Festival, que havia encetat la seva 17a edició tot just la nit anterior a la Sala Montsalvatge de l’Auditori, amb el retorn a la ciutat d’Andrea Motis acompanyada pel quartet del contrabaixista Joan Chamorro.
Amb una posada en escena bastant sòbria, i partint de l’habitual repertori de swing i estàndards a què ja ens havien acostumat, l’inici del concert va ser una mica tímid, però va anar creixent en intensitat i extraversió fins a convèncer el públic que s’havia apropat a l’Auditori, no del tot ple.
Amb 22 anys, Motis està superant la imatge -simpàtica però també reductora- de nena prodigi de la trompeta, per afirmar-se cada vegada més com una personalitat musical adulta i amb estil propi, tant segura amb la veu com amb l’instrument, i fins tot capaç d’atresorar les seves pròpies composicions, prou lluminoses i inspirades. Tot i que encara pot millorar des del punt de vista de comunicació amb l’espectador, la jove intèrpret barcelonina es desprèn de la seva zona de confort (la llengua anglesa) i es llança a cantar alegre en català i portuguès èxits de Marina Rossell, Els Amics de les Arts, Tom Jobim o Djavan, i els aborda amb convenciment i naturalitat. El resultat són versions libèrrimes que demostren que la pervivència del jazz, més enllà del vell tòpic de la improvisació, resideix crucialment en la reapropiació i la reinvenció.
La seva veu és càlida i cristal·lina, i la trompeta apareix poc, però quan ho fa, realment irradia i delecta. Tot resulta també més senzill quan es disposa a la rereguarda d’un grup de músics d’aquesta excel·lència. Motis n’és conscient, i ho remarca. La veritat és que Chamorro i els seus còmplices van propiciar una cabdal demostració de talent i versatilitat, tant en funcions de combo com en els solos. En particular, s’ha de congratular el pianista Ignasi Terraza, amb el seu registre contrapuntístic, discret però essencial, que sovint es va encarregar de portar amb subtilitat les rendes de l’actuació -malgrat haver-se situat, estranyament, a la dreta de l’escenari, d’esquenes als companys-. En balanç, merescuts els aplaudiments dempeus de la platea, que col·legien una hora i tres quarts d’un concert en clau ascendent.
El Girona Jazz Festival i el Jacophonic seguiran marcant el canvi d’estació a Girona fins a principis d’octubre, ja sigui en les grans sales o en els locals petits i emblemàtics del Barri Vell, que totes les escales serveixen.
