Viviane Hagner: anhels de primavera
GironaLa temporada d’Ibercamera va continuar aquest diumenge 18 de febrer amb la visita a l’Auditori de Girona de la gran violinista Viviane Hagner, acompanyada al piano per la seva germana Nicole. D’ascendència coreana, ambdues són nascudes a Alemanya, i van venir a consolar-nos de les aspreses de l’hivern amb l’evocadora Sonata Primavera de Beethoven, que gaudia lloc de realç en el farcit programa.
Tot i així, per començar, les germanes Hagner van decidir avançar en el temps, fins a Béla Bartók i Claude Debussy. De l’hongarès vam poder escoltar la Rapsòdia nº1, composta el 1928, en la qual l’autor capta l’essència més capritxosa del violí. Recordem que l’instrument és llargament usat en el folklore magiar, per tant allà estan molt més acostumats al seu costat zíngar i fins i tot entremaliat que nosaltres – que el veiem bàsicament com un estris de conservatori. La violinista va lliurar una execució vehement, especialment enèrgica i vibrant en els pizzicati i glissandi.
De l’impressionista francès, vam desfruitar de la Sonata en sol menor (de 1917), una peça més elegíaca i bucòlica, com que anunciant el desglaç de les primeres neus i l’arribada de les aus migratòries. Viviane va poder tornar a destacar les seves qualitats interpretatives, responent hàbilment a les ràpides transicions entre greus i aguts que reclama el pentagrama. Quedava clar que l’escenari de la Sala Montsalvatge no es feia gens gran per la reputada concertista bàvara i els seus recursos expressius.
Si en les obres precedents el piano estava votat a un cert rol d’escorta, a la Sonata Primavera si que passava a ser un company, molt més present. No hi ha dubte que Beethoven era un demòcrata, un progressista. I també un romàntic. Encara que es notin moltes concessions al classicisme de Mozart i Haydn, a nivell orgànic la peça és una autèntica fuga cap al davant: el compositor de Bonn, en aquell inici de segle (la partitura data de 1801) era molt conscient que els temps estaven canviant i en volia ser artífex. A més, ho fa amb una inspiració només accessible als elegits: unes melodies levitants que suspenen la respiració de qui escolta, que anestesien l’ànima de totes les dolències. El final va ser particularment resplendent, amb la violinista alliberant tot el seu talent amb una naturalitat desarmant.
Ja s’havia notat amb Beethoven i la mateixa impressió va romandre a la segona part, amb la Sonata nº3 en re menor de Brahms: tot i què l’obra de l’hamburguès posseeix un caràcter més solemne i tardorenc, les germanes germàniques es disposaven a estar al servei de l’obra, conferint-li les millors energies amb devoció, en una prestació segura i sense subterfugis. Fins i tot la pianista ha pogut exercitat amb gran claredat els seus dots amb l’instrument. Brahms s’ha posat de moda, al menys en aquest inici d’any, i tornarem a tenir notícies seves en la propera cita Ibercamera, el diumenge 25 de febrer, amb el recital del Quartet Dalia.
Viviane i Nicole Hagner no havien però acabat. Van accedir a bisos, visant, per acabar, una obra de Saint-Saëns que va resultar novament en una exaltant exhibició de virtuosisme de la violinista, arrancant a la platea vigorosos crits de ‘bravo’ (tot i què en aquest cas, ‘brava’ hagués estat més adequat). I així sabem que la primavera ja no trigarà en arribar.
