Oriol Ponsatí-Murlà: “Costa trobar premis literaris rigorosos I amb un estricte criteri d’excel·lència”

El polifacètic Oriol Ponsatí-Murlà (Figueres, 1978), editor, traductor, rapsode, professor de filosofia i escriptor, dirigeix des de fa un mes la Institució de les Lletres Catalanes (ILC). Aquesta entrevista a l’ARA és la primera que concedeix.

Quim Torra, president de la Generalitat. Vostè, director de l’ILC. Els editors pugnen pel poder?

En cap dels dos casos no ha sigut buscat, no respon a una operació a títol individual o corporatiu. Penso que s’ha donat una feliç casualitat. És bo que gent que prové del món de la cultura i no són mers gestors en algun moment tinguin alguna responsabilitat de govern o de gestió pública. És important que quan algú hagi de gestionar o administrar la cosa pública ho faci amb coneixement de causa.

¿La UdG s’ha convertit en un planter del departament de Cultura?

Si ho diu per Mariàngela Vilallonga, consellera de Cultura; per Lluís Muntada, assessor del departament, o per mi mateix, és cert que tots tres hem sortit de la UdG, però el pas a Cultura no ha sigut deliberat, cap de nosaltres l’ha buscat. Ara, en aquest cas no només podem parlar de casualitat, sinó també de causalitat. La UdG ocupa un paper en el mapa de la cultura catalana i cal agrair-ho a una colla de gent, alguns fins i tot que ja no hi són, com Modest Prats, que han aconseguit que des del govern de la Generalitat ja es tingui en compte la UdG a l’hora de buscar expertesa, talent i determinats perfils de govern i de gestió d’una certa responsabilitat. Això diu molt d’una manera descentralitzada de concebre el país, i també diu molt de la UdG.

Què se n’ha fet de l’Ela Geminada, l’editorial que va fundar fa vuit anys?

Continua en funcionament, però òbviament, per raons d’incompatibilitat, me n’he desvinculat del tot. L’he traspassat a la Laia Regincós, una jove editora que havia col·laborat molt amb l’Ela Geminada i que tinc la convicció que continuarà el projecte amb el seu perfil particular i amb les seves singularitats.

¿Mantindrà una línia continuista amb la gestió feta a l’ILC pels seus predecessors, Joan-Elies Adell i Laura Borràs?

És aviat per dir-ho. La Laura Borràs, sobretot, va introduir canvis importants en la dinàmica de la institució. Li va donar una empremta personal, va aconseguir que s’actualitzés i tingués sentit al segle XXI. Però estem parlant d’una institució creada el 1937 per escriptors republicans en plena Guerra Civil i represa el 1987 ja amb la Generalitat recuperada, i em sembla que és necessari fer una reflexió a fons sobre el paper que ha de jugar l’ILC d’aquí deu anys vista per ser tan útil com sigui possible i tenir tant de sentit com sigui possible.

Tenen bona salut les lletres catalanes?

Des del punt de vista de la creació, tenim una literatura catalana, entesa en un sentit extens, amb una salut envejable en tots els gèneres. Comptem, no només amb molts escriptors, sinó amb escriptors d’entre 30 i 40 anys d’una potència brutal, al costat evidentment dels consagrats. Potser el que no troben sempre aquests creadors són les plataformes de difusió suficients perquè la seva obra es consolidi i arribi a prou públic. No podem obviar que la creació en llengua catalana ha de competir amb la creació en llengua castellana en unes condicions absolutament desiguals. I una de les nostres principals missions és procurar pal·liar aquesta competència salvatge. El gran problema no és de quantitat d’autors ni de qualitat de les obres, sinó l’esforç enorme que representa ajudar a fer visible l’obra dels creadors en català en una societat en què tothom que llegeix en català també llegeix en castellà.

La literatura catalana és únicament l’escrita en català?

Les tradicions literàries, aquí i a tot arreu, es defineixen per la llengua que utilitza l’escriptor. Un escriptor francès que viu a Barcelona i que escriu en francès fa literatura francesa, no pas catalana. Franz Kafka és txec, però forma part de la tradició de la literatura alemanya. Els escriptors que viuen a Catalunya i escriuen en castellà fan literatura castellana. Per tant, només és literatura catalana l’escrita en català.

Ni Quim Torra ni vostè han sigut editors que apostessin per bestsellers fàcils. Caldria apostar més per la literatura de qualitat?

Un mercat editorial ben musculat, en qualsevol llengua, necessita tant llibres de recorregut temporal més ràpid, que responguin a interessos culturals i socials d’aquell moment, com llibres de fons. És important que hi hagi editorials potents per poder treballar llibres més comercials i amb un volum d’edició gran i alhora tenir editorials mitjanes i petites que treballin amb altres criteris, amb altres tempos. Si ens faltés una cosa o l’altra no tindríem un mercat editorial sa.

Fa uns anys va declarar que el Casero és un dels pocs premis honestos de la literatura catalana. Ho manté?

Tenint en compte que el vaig guanyar, segurament era una floreta que volia dedicar al premi. Però és evident que en el panorama dels premis literaris en llengua catalana, especialment en aquells en els quals hi ha grans editorials que no només publiquen el llibre sinó que financen en part o totalment el premi, hi ha determinats interessos per premiar un perfil d’autors o fins i tot uns autors concrets. No és cap secret que costa trobar premis literaris que, sense cap interferència, responguin de manera transparent i rigorosa a un estricte criteri d’excel·lència per part dels membres del jurat.

Laura Borràs està sent investigada per presumptes irregularitats en concessions administratives quan dirigia l’ILC. Què en sap, d’això?

Tinc un coneixement suficient tant de la Laura Borràs com a administradora com dels comptes de l’ILC durant els cinc anys de la seva direcció per poder afirmar amb total coneixement de causa i amb absoluta rotunditat que totes aquestes acusacions són falses.