Josep Busó: “Em vaig asseure al costat de la meva mare, ens vam saludar i no em va reconèixer”

Com tants altres casos d’exiliats republicans, el silenci va cobrir durant dècades el periple que Josep Busó (Girona, 1922) va viure des que va marxar de Girona, el 3 de febrer de 1939, fins que hi va tornar al cap d’uns quatre anys. En Pitu, que després va treballar 50 anys a l’antiga ferreteria Escatllar de Girona, se’n va anar amb disset anys i mig i va tornar fent veure que encara no havia fet els 18 per evitar les represàlies del règim. Fa menys de cinc anys que la seva pròpia família va conèixer la història, que recull el documental Fugir de l’oblit, d’Abel Moreno, que avui es presenta als cinemes Girona de Barcelona. Als seus 94 anys, Busó s’està en una residència geriàtrica i conserva una mirada viva, els moviments ràpids, tot i que està postrat en una cadira de rodes, i una memòria prou bona per recordar l’exili.

Vau marxar de Girona el dia abans que hi entressin les tropes franquistes.

Tenia disset anys i mig i era militant del PSUC. Treballava en una gasolinera que hi havia a la carretera de Barcelona, a la plaça Poeta Marquina. Els xofers dels camions que s’havien quedat sense gasolina ens van retenir 36 hores perquè no ens escapéssim. Aleshores van bombardejar el carrer del Carme i amb la confusió em vaig escapar. Vaig marxar en un bus que va posar l’Ajuntament de Girona, i també hi anaven l’alcalde i la seva família.

Recordeu el trajecte fins a la frontera?

I tant. La vora de la carretera estava ben plena de camions i cotxes que s’havien quedat sense gasolina i la gent marxava a peu. Quan vam arribar, la frontera ja estava tancada i vam recular per fer nit a Biure. L’endemà vam arribar al Voló després de fer més de dotze hores de cua. Els senegalesos em van posar a la cua dels homes de més de 18 anys però, fent el pagès, com aquell que no vol la cosa, em vaig anar movent fins que em vaig poder enfilar al tren de les dones i els nens. Em vaig tancar al lavabo i m’hi vaig estar deu hores, fins que el tren va arrencar.

On us van portar?

Al nord, a Calais. Allà hi vam estar unes setmanes fins que ens van carregar en un tren sense dir-nos res. Anàvem al sud, i quan érem a Tolosa de Llenguadoc les dones es van assabentar que ens tornaven a Espanya i es van revoltar. Ens van portar al camp d’Argelers, on vaig passar uns sis mesos.

Com en vau sortir?

Em vaig presentar per anar voluntari a Indoxina, però com que em faltaven un parell de queixals no em van voler. Un amic de Girona ja m’havia avisat que aniria així. Com que em vaig prestar voluntari, m’ho van agrair i em van proposar anar a un batalló de treball.

Aquesta vegada on vau anar a parar?

Altra vegada al nord, en una fàbrica d’aviació subterrània, fins que els alemanys van ocupar França. Fugint cap al sud vam arribar a Oradour-sur-Glane, on vaig estar set mesos. En aquest poble, tres anys després, els alemanys van massacrar la població i van matar gairebé tots els seus habitants, encara no se sap ben bé per què.

I vós, després on vau anar?

No gaire lluny, a la muntanya, a fer carbó, fins que als joves de menys de 30 anys ens van portar a un camp militar i vam saber que Petain havia canviat 22.000 presoners francesos dels nazis per 22.000 espanyols, i jo n’era un. Ens portaven a un camp de treball, però els anglesos van bombardejar la via del tren i ens vam haver d’aturar en un poble. Allà ens vam escapar fàcilment, però també fàcilment ens van agafar els alemanys i ens van enviar a Dachau. Hi vam estar menys de quinze dies, però no com a interns comuns.

Molta gent es va quedar allà.

Quan vam arribar, un que venia amb nosaltres va trobar-se un noi gitano que era del seu poble i netejava els despatxos dels alemanys. Un matí va venir i ens va dir que havia sentit que l’endemà ens enviarien a Treblinka. Allò ens va deixar molt moixos, però al matí no ens van cridar i el tren va marxar. El noi ens va dir que ell havia capgirat les fitxes del despatx. No sé si és veritat, però el cas és que no ens van enviar a Treblinka.

I el següent pas on va ser?

A treballar en una base submarina a Bordeus. Allà sí que les vam passar putes. Treballs forçats, mal alimentats, molta son. Adormir-se era fatal i vaig pensar que no me’n sortiria. Vaig rumiar durant vuit dies com escapar-ne. Em vaig posar la millor roba que tenia, un mocador al coll, la pipa a la boca i vaig anar cap a un dels sentinelles a demanar-li foc. Em va fumbre un pet de crits i me’n vaig anar del camp. Em va prendre per un dels enginyers o aparelladors que hi havia allà i tenien dret a sortir.

A Girona com hi vau tornar?

Gràcies a l’ajuda de la Resistència, vaig poder pujar a un dels trens d’espanyols que repatriaven. A Irun vaig fer veure que encara no tenia 18 anys. Quan me’n vaig sortir, recordo que em van portar a una casa i després de sopar vaig dormir 40 hores seguides. Van cridar el metge pensant que m’havia passat alguna cosa. Ni sota la dutxa em despertava. Quan vaig arribar a Girona, em vaig asseure en un banc al costat de la meva mare, ens vam dir bona tarda i no em va reconèixer.

Com és que no en vau parlar mai a casa?

La meva història és la de molts, i aquells anys ja anava bé que ningú en sabés res. La meva dona tampoc en volia saber res d’aquella etapa, perquè a Oradour-sur-Glane havia fet una mitja xicota que m’havia escrit alguna carta que ella va llençar. No li van interessar aquells anys.

¿Us agrada que el vostre testimoni quedi recollit en un documental?

Ni sí ni no, jo ja havia abandonat aquells anys. Del que estic content és d’haver-me casat amb la meva dona. Vaig trobar una dona exemplar. Ens vam espavilar, vam muntar un negoci, vam guanyar diners i ens els van fotre, però tampoc ens vam posar cap pedra al fetge. Ara ja no sé què hi faig en aquest món.