Jordi Falgàs: “Espero que Masó acabi ocupant el lloc que li pertoca en la història de l’art català”

Fa pocs dies es va inaugurar Masó: interiors a Sant Feliu de Guíxols, segona etapa d’una exposició itinerant que es va poder veure des del maig fins a finals de setembre a Girona, i que després de Sant Feliu anirà a Olot i Torroella de Montgrí. La mostra va sorgir quan el director de la Fundació Rafael Masó, Jordi Falgàs, feia la tesi doctoral sobre l’arquitecte gironí i va considerar que calia aprofundir més en la seva obra. Al marge de Masó, Falgàs també està implicat en els projectes museològics del futur museu d’art modern de Girona, que s’instal·larà a la Casa Pastors, i en el de la Casa Vicens de Barcelona, la primera que va fer Antoni Gaudí i que aviat s’obrirà com a casa museu.

¿L’exposició ajudarà a conèixer millor l’obra i la figura de Rafael Masó?

És la primera vegada que fem una exposició itinerant des de la Fundació Rafael Masó i ha sigut un projecte molt complicat, però t’omple de satisfacció quan veus que hi ha una bona rebuda i que la gent la considera interessant. Mentre feia la tesi vaig veure que valia la pena anar més a fons, treure documents, dibuixos, plànols, fotografies històriques, moltes de les quals inèdites. Crec que contribuirà a fer que Masó ocupi el lloc que li correspon en la història de l’art català modern.

No té el reconeixement que es mereix?

Sempre dic que Masó va ser víctima de tres perifèries: la catalana -pel fet de treballar a Girona-, l’espanyola i l’europea. Ell n’era conscient i sabia que si s’hagués quedat a Barcelona segurament hauria tingut projectes més importants i més reconeixement. Però la seva obra és molt interessant, estudiant-lo a ell estudiem com vivia la gent a Girona fa 100 anys, i qui diu Girona diu Olot, Sant Feliu de Guíxols o Torroella de Montgrí. Portem l’exposició a aquestes poblacions perquè hi ha obra seva, cases que va reformar. Molta gent d’aquests llocs coneix els edificis però no sap que Masó hi va intervenir. Un altre cas és el de Fidel Aguilar. Per a l’any vinent estem treballant en una exposició antològica seva a la Casa Pastors coincidint amb el centenari de la seva mort. Podries dir: “A Girona tothom sap qui és Fidel Aguilar”. Però no, no és així. Als grans artistes sempre hi pots tornar, mai te’ls acabes.

Per cert, ¿com està el projecte museístic de la Casa Pastors?

Està fet i entregat. Ara cal que avanci la reforma arquitectònica de l’edifici i que la resta d’administracions s’hi impliquin, perquè és un projecte que val molt la pena. Tal com l’he plantejat, que és com el volia l’alcalde Puigdemont, la voluntat és que sigui un museu important. Ho serà pel fons Santos Torroella però també pel fons d’art municipal, per cessions de col·leccions privades i probablement peces d’altres museus com el MNAC o el Macba. Aquests museus tenen col·leccions enormes que no sempre estan exposades. Es poden plantejar cessions, dipòsits, intercanvis, etc., i aquí hi surt guanyant tothom. És un model que apliquen altres grans museus, com la Tate de Londres, que té seus repartides per altres poblacions d’Anglaterra, com per exemple Liverpool.

La compra del fons Santos Torroella va generar molta polèmica en el seu moment, sobretot pel preu. Què en pensa?

Evidentment es pot discrepar de la quantitat que es va pagar. El valor de les obres d’art no deixa de ser relatiu i fluctua. Però penso que en aquest cas es va fer bé. Es va demanar l’assessorament d’Artur Ramon, un dels grans experts en taxació del país, que va assignar un valor perfectament justificat a cada peça. En el fons Santos el que passa és que hi ha moltes obres de poc valor, que potser valen 500 o 1.000 euros, però n’hi ha moltes, i per això el preu final va ser sorprenent. Però també hi ha noms essencials en la història de l’art del segle XX, com Miró, Picasso, Dalí o Tàpies. Potser no són obres cabdals, però estem parlant d’artistes imprescindibles en la lliga que ens tocarà jugar com a museu. A més, el fons és molt ric perquè a més de les obres hi ha l’arxiu i el fons documental, i per això l’Ajuntament de Girona no n’ha pagat ni un duro. Constantment estem rebent peticions de consulta del fons documental de tot el món. Per exemple, per a la retrospectiva de Francis Picabia que ara hi ha al MoMA de Nova York ens han demanat informació de l’arxiu Santos per al catàleg. Per tant, també contribueix i contribuirà a posar Girona en el mapa de l’art modern.

Per quan podria estar feta una primera fase del nou museu?

Encara estem en la fase de fer números i no hi vull posar la mà al foc perquè hi pot haver inconvenients econòmics, tècnics o polítics, però si tot va bé abans del 2020 podria estar llesta.

També té l’encàrrec de la Casa Vicens de Barcelona, que s’havia dit que estaria el 2016. Com està?

En els projectes de cases museu sempre surten imprevistos. Ja tinc les experiències de Púbol, Portlligat i la Casa Masó, i si una cosa he après és que el procés no té res de similar, cada casa és ben diferent. Es podrà obrir l’any vinent segur i serà una peça essencial en el circuit per descobrir el Modernisme de Gaudí a Barcelona. Va ser la primera casa que va fer i ja s’intueix que no som davant d’un arquitecte qualsevol. La Casa Batlló, la Pedrera, el geni de Gaudí, tot hi és en potència i és l’interès d’aquesta casa. Ara bé, es primarà la qualitat de la visita, no la quantitat de visitants a l’any que hi hagi.

Sembla que s’ha especialitzat en projectes museístics.

Per a mi, professionalment, encara és molt important tenir l’oportunitat de fer recerca com a historiador de l’art i de l’arquitectura. Poder-ne fer és vital. Encara que pugui semblar que m’he especialitzat en la gestió i direcció de projectes museístics -cosa que evidentment m’agrada i m’ocupa molt de temps-, per a mi això no tindria gaire sentit si m’impedís fer recerca. Però per sort encara ho puc fer i és el que en el fons m’apassiona. L’exposició Masó: interiors i el catàleg en són exemples. Al capdavall, sóc doctor en història de l’art, i per tant no és estrany que em continuï motivant.