EDUARD SADURNÍ: “Lluito per construir un país millor igual Que vaig lluitar per superar un càncer”

Per Eduard Sadurní, jardiner autònom i activista social de 40 anys, hi ha un abans i un després de la malaltia. Des que va superar un càncer als 27 anys, col·labora amb fundació Oncolliga com a voluntari hospitalari i promou iniciatives ciclistes en favor del procés català. De jove va jugar a futbol amb el Ripoll, l’Olot, el Vic i el Girona. Ara, malgrat tenir un genoll una mica tocat, “pedala per la independència”.

¿És veritat que superar una malaltia greu et canvia la vida?

En el meu cas és absolutament cert. El càncer va fer que em dediqués a moltes altres coses, em va fer entendre que tot m’havia d’apassionar, entrar al cor, fer-me sentir viu, fins i tot aquesta entrevista. La meva manera d’entendre la vida és diferent. La malaltia em va fer més humà i més humil. Ara lluito per construir un país millor igual que vaig lluitar contra el càncer. Que ja és una llàstima haver de passar per aquestes situacions límit per entendre què és la vida. Primer tens una sotragada, els primers dies no saps on és, però després t’adones que la vida és més senzilla. Et canvia el xip en dos dies. T’adones que vivies d’una manera equivocada, i potser també és per això que et surt la malaltia. No gestionava bé les meves emocions i la malaltia t’ensenya a fer-ho.

Quina mena de càncer va tenir?

Un tumor a l’estómac provocat per unes cèl·lules que vénen de la sang. Em van fer el tractament de la leucèmia el 2003, set sessions de quimioteràpia i un trasplantament de medul·la. Tot va anar bé.

¿Tothom entén que relacioni la seva malaltia amb les ganes d’assolir la independència?

Ho relaciono amb l’actitud, l’empenta, la il·lusió, les ganes de lluitar i, sobretot, tenir projectes apassionants. Quan vaig estar malalt em vaig adonar que m’havia d’agafar a un projecte, que en aquell cas va ser fer créixer el centre de jardineria que la meva família té a Ripoll. I el procés l’entenc igual, és un projecte que ens il·lusiona, que ens farà més lliures i més humans. I a davant hi tenim un entrebanc, el govern nociu del PP.

I com es va posar a pedalar per la independència?

L’estiu del 2013, quan feia 10 anys que havia superat la malaltia, vaig decidir voltar 41 dies en bicicleta per les 41 comarques catalanes. Volia començar un projecte que em demanés empenta i determinació. Vaig muntar una web i la gent s’hi apuntava. Un dia érem 40 i un altre érem 8. Mai no vaig pedalar sol. A cada municipi organitzàvem actes i visites guiades. En vaig treure un llibre, Superem el càncer. Pedalem per la independència, i ja porto 14 presentacions.

També fa de voluntari oncològic.

Quan et visiten no ets conscient de com et marquen aquelles persones. Al principi, com que t’hi estàs jugant la vida, et protegeixes, ets dins una bombolla. No deixes que les coses t’afectin. Més tard vaig pensar: ¿com és que una persona que no em coneix de res em dedica el seu temps? Ho vaig trobar molt fort, molt humà i molt bonic. Vaig pensar que el dia que em sentís mentalment equilibrat, també ho faria.

Què li dius a una persona que li acaben de diagnosticar un càncer?

És un moment complicat: tens por, ràbia, et preguntes per què t’ha passat a tu. Depèn de les sensacions que rebi. Cal parlar poc i observar molt. Estàs emocionalment inestable i podries passar de l’eufòria a la depressió en un moment. Normalment, em presento amb respecte i humilitat. Gairebé mai no els dic que he passat un càncer. No cal. Potser només quan veus algú molt enfonsat que no té on agafar-se penses que el teu exemple el pot ajudar.

Acaba fent amics?

Tu no hi eres abans i segurament no hi seràs després. Tot i que a vegades t’expliquen coses molt íntimes, un voluntari no és un amic, no és un familiar, no és un professional. És algú que vol facilitar una experiència extrema. Podem parlar del Barça, de política o de la mort. De vegades el pacient només té ganes de sentir-se acompanyat i no dius res. Són gent molt agraïda. No sempre és gent que està sola. Hi ha de tot, per exemple gent que no pot o no vol explicar certes coses a la seva parella o als seus fills.

En surt tocat emocionalment?

És gent que s’hi està jugant la pell, però òbviament el que intento és no emportar-m’ho a casa, perquè jo ja ho vaig viure. Vaig a l’hospital a peu, així quan torno ho vaig reflexionant i descarregant.

Normalment, les persones que han passat un càncer el que volen és oblidar la malaltia.

És veritat. Per fer de voluntari, un malalt de càncer s’ha de donar un temps llarg per pair-ho. El que has viscut és tan fort que pots caure psicològicament i tornar a reviure la malaltia.

Ja té pensada alguna nova pedalada?

Sí. Segurament serà per l’àrea metropolitana de Barcelona, que és on hem d’anar a picar pedra. Diversos dies i amb molts actes paral·lels.

Com s’imagina el nou país?

Quan siguem independents, estic convençut que en 10 anys farem un salt espectacular. Tota aquesta energia que ara estem dedicant a defensar-nos i ser lliures, a reunir-nos, a manifestar-nos, la podrem dedicar a construir un país, a crear lleis més justes… Tenim un gran potencial. Serà un país més sa.

Creu que el suflé puja i baixa?

No. El procés em recorda més a un documental dels nyus que vaig veure a la tele: han de travessar un riu ple de cocodrils per arribar a uns camps verds on hi ha oportunitats. Darrere hi ha lleons i sequera, cap esperança. Què faran els nyus? Travessar. Els catalans som davant del riu. La gent va arribant a la llera. Cada cop n’hi ha més. Potser en Duran i Lleida arribarà l’últim. En les pròximes eleccions el podem travessar.