Vista Alegre, 100 anys del temple de l'esport gironí

GironaA Girona, la pràctica del futbol va sorgir a la Devesa durant el primer decenni del segle XX. Va ser, però, als anys vint quan l’esport rei va tenir una gran irrupció pública i esdevingué diversió de masses, capaç de despertar emocions i passions. Els Jocs Olímpics del 1920, celebrats a Anvers, també van ajudar a popularitzar-lo.

 El naixement de Vista Alegre va coincidir amb l’aparició d’altres estadis a l’àrea barcelonina: Montjuïc (1921), Sarrià (1922), les Corts (1923). A Girona va ser-ne protagonista la Unió Deportiva Girona, fundada el març del 1921, un equip de futbol que inicialment desenvolupà les activitats a la Devesa i conservà els colors groc-negre dels clubs precedents –l’Strong i el Centre Gironenc–, els quals aportaren el capital humà de la nova formació. El fet s’emmarca en una ciutat que l’any 1920 comptava 17.691 habitants i encetava una dècada fecunda en el món associatiu.

 L’odontòleg Lleó Audouard, president accidental de l’entitat, el 25 d’abril del 1922 va sol·licitar a la corporació municipal el permís d’obres per destinar a terreny d’esport un espai de camps proper al carrer del Carme. L’indret, situat en una zona poc habitada, servia com a lloc de pastura i era contemplat de prop només per la residència de capellans vells, inaugurada el 1918, i la Boïga, fàbrica de calç hidràulica.

 La Unió Deportiva va poder tancar l’espai esportiu pel que fa a la direcció dels carrers de Vista Alegre i de l’Olivera i del camí de la Boïga a les Pedreres, en la línia provisional assenyalada, però no va rebre la llicència per a la construcció d’una paret de tanca al tros que afrontava amb terrenys particulars, des del carrer de Vista Alegre al de l’Olivera. Aleshores es preveia que el camp de futbol tindria una vida relativa, “un camp d’esports que temps a venir i amb el creixement natural de la ciutat, és possible puga desaparèixer per a donar lloc a l’emplaçament de cases d’habitació”.

El Barça amb Joan Gamper

La inauguració de l’estadi de Vista Alegre, el 29 de juny del 1922, va comptar amb el Barcelona, equip campió de Catalunya i d’Espanya, que arribà amb el tren exprés, acompanyat de la directiva social i amb el president Joan Gamper al capdavant. L’encontre va ser favorable al Barcelona, que derrotà la Unió Deportiva per 5 a 2.

 Malgrat l’entusiasme inicial, el club que inaugurà l’estadi va acabar endeutat i va desaparèixer del panorama esportiu i ciutadà. Però de seguida sorgí el Girona Futbol Club, que va substituir-lo dignament amb uns altres colors a la samarreta. Era el 25 de juliol del 1930 quan es va fundar la nova entitat esportiva, i ja el 8 de setembre es va presentar per primera vegada a Vista Alegre. Va tornar un combinat del Barcelona, que aquest cop va ser derrotat per 4 gols a 1. A partir de llavors, la trajectòria esportiva del club va seguir un camí ascendent, i ja abans de la Guerra Civil ascendí a la Segona Divisió del futbol estatal.

El conflicte del 1936 va afectar els campionats regulars. Al final de l’etapa republicana, el camp també fou trasbalsat pels bombardejos franquistes de l’entorn i, amb l’entrada dels nous dominadors, el recinte –dedicat a la recuperació d’automòbils– va ser inhàbil per a l’esport durant uns mesos. Recuperat el recinte, l’equip s’hi va afermar i va militar uns quants anys a la Segona Divisió, però molts més a Tercera.

El propietari del terreny era Josep M. Almeda, de Cassà de la Selva, que l’any 1956 estava disposat per a la venda. En demanava dos milions de pessetes, però l’oferta de l’entitat esportiva només va arribar fins a 1.300.000 pessetes. No va haver-hi acord, i tampoc la situació econòmica de l’Ajuntament no va permetre la municipalització del terreny esportiu.

 El 1967, Almeda va oferir al club 10 milions de pessetes si abandonava l’estadi. L’entitat va acceptar de rescindir el contracte i marxar-ne al cap de dos anys. Els interessos que hi havia al darrere de l’operació somiaven convertir l’espai esportiu en edificable i n’esperaven treure uns guanys infinitament superiors als del lloguer. El termini de l’acord finia el gener del 1969, i en aquest lapse de temps calia construir el camp de Montilivi, però la nova seu no va estar a punt ni el gener de 1969 ni el gener de 1970.

 Hom pensava, erròniament, que les obres del nou estadi estarien a punt per començar-hi la temporada 1969-1970. Per això, el 29 de juny del 1969 es van celebrar dos partits que volien ser de comiat al camp. Van ser uns actes poc lluïts i precipitats, però el nou estadi de Montilivi no va estar a punt, i no es va poder inaugurar fins al 8 d’agost del 1970.

Realment, el darrer partit de Lliga a Vista Alegre va ser el del 31 de maig del 1970. El Girona va enfrontar-se al Vilafranca i es va acomiadar amb un resultat gros de 7 a 2.

Tenis i hoquei, un complement

 Vista Alegre va ser sinònim de futbol, però altres pràctiques esportives hi van trobar un espai: el tenis, l’hoquei i el patinatge.  El 1917 es va fundar el Girona Tennis Club, un esport més propi de les elits més que no pas de masses. Les pistes eren a la Devesa i l’aiguat de l’octubre de 1919 va deixar malparades les instal·lacions esportives, per la qual cosa –l’any 1922– Vista Alegre va ser un lloc ideal per ubicar-hi una primera pista de tenis.

 L’afició a l’hoquei sobre rodes va arribar més tard. El primer partit es va jugar, el juliol del 1936, també a la Devesa, per iniciativa del GEiEG. Les inundacions del 1940, com les del 1919, van deixar malparades les instal·lacions properes al Ter, i Vista Alegre va haver d’acollir la instal·lació del club d’hoquei Girona, fundat el mateix 1940. La pista fou inaugurada el 12 de gener del 1941.

Especulació frenada

 La sortida del club de futbol va deixar l’estadi de Vista Alegre en un estat progressiu d’abandonament i misèria. L’espai figurava com a zona esportiva en el Pla General del 1955, però el propietari del solar i la corporació municipal pensaven que podria esdevenir terreny edificable. La direcció general d’Urbanisme, en fer l’aprovació del nou Pla General del 1971, per contra, va obligar que la meitat de l’espai fos conservat com a zona verda. L’Ajuntament de Girona va acordar de presentar recurs de reposició contra la decisió ministerial. Tot esperant la decisió superior, l’any 1980, el Tribunal Suprem va anul·lar la revisió del Pla General del 1971 i va tornar a tenir vigència el del 1955, que qualificava la zona com a esportiva i, per tant, gens edificable. Tots els que esperaven fer-hi pisos i negoci es van quedar amb un bon pam de nas.

 Les negociacions de l’Ajuntament amb els propietaris dels terrenys –Josep M. Almeda i set directius del Girona, que n’havien comprat la meitat quan hi havia expectatives immobiliàries amb l’edificació– van fer que, l’any 1981, la corporació municipal n’esdevingués propietària. D’ací deriva la transformació de l’espai en un parc públic, en el qual s’ha pogut mantenir alguna instal·lació lúdica.