Beure molta aigua no sempre és bo

Un cas clínic publicat recentment a British Medical Journal (BMJ) Case Reports relata la història d’una dona de 59 anys que es va presentar al servei d’urgències d’un centre mèdic després de sentir dolor en orinar. Els seus símptomes coincidien amb els d’una infecció urinària (comunament coneguda com a cistitis ) i se li va prescriure un tractament a base d’antibiòtics i analgèsics. Durant la seva visita a l’hospital, va vomitar i es va mostrar tremolosa, confusa i amb dificultats per parlar. Va revelar que havia consumit uns quants litres d’aigua al llarg del dia seguint la recomanació de beure molts líquids que li havien fet els metges en visites anteriors per infeccions urinàries. De manera involuntària, la pacient s’havia ocasionat un trastorn perillós conegut com a hiponatrèmia aguda, que pot progressar i provocar convulsions, estat de coma i fins i tot la mort. Aquesta afecció està relacionada amb una ingesta excessiva de líquids.

La hiponatrèmia és un trastorn clínic que es caracteritza per una alteració de la funció cerebral associada a unes concentracions de sodi al sèrum sanguini molt baixes (normalment per sota de 135 mmol/l) i una inflamació del cervell. La gravetat depèn del nivell global de sodi i el seu ritme de disminució, però l’afecció és una urgència mèdica. Entre la població amb un risc més alt de patir hiponatrèmia hi ha els afectats per malalties renals, hepàtiques o endocrines, tot i que sovint les causes específiques del trastorn es divideixen entre les que es donen amb un volum de fluids alt, normal o baix.

Pura química

Si tenim en compte que l’aigua és el medi en què es produeixen les reaccions químiques, no és estrany que els nostres cossos hagin desenvolupat processos estrictament controlats per regular l’equilibri de fluids i les concentracions de sodi en plasma mantenint-los dintre d’uns marges normals. Els continguts totals d’aigua i de sodi de l’organisme es regulen de manera independent. No queda clar fins a quin punt una ingesta excessiva d’aigua pot causar una hiponatrèmia en persones amb una funció renal normal. Ara bé, quan es pateix una malaltia infecciosa, el fet d’orinar menys combinat amb el de beure més de manera conscient (fent cas del que se’ns ha dit) podria ser perillós.

Sovint el personal sanitari recomana als pacients que beguin molts líquids quan no es troben bé. Fins i tot s’anima els que estan sans a beure molta aigua per estar hidratats i mantenir-se sans. Tot i això, tant el raonament com les proves en què es basen aquestes recomanacions són equívocs. Ja fa un cert temps que Timothy Noakes (científic i esportista sud-africà) adverteix dels riscos de beure massa per als esportistes que es dediquen a disciplines de resistència. En aquest àmbit s’ha recomanat beure tant com resulti tolerable i beure abans de sentir set.

S’han registrat diverses morts a causa d’hiponatrèmies induïdes per l’exercici físic combinat amb una ingesta excessiva de líquids. També en altres esports, en què els esportistes perden pes ràpidament per poder competir en certes proves, s’han manifestat preocupacions semblants. Pel que fa a les infeccions urinàries, es creu que beure molta aigua ajuda a expulsar bacteris del tracte urinari per la producció excessiva d’orina. Es creu que beure molts líquids també podria ajudar a combatre una infecció perquè manté un pH d’orina òptim i redueix la superfície que els bacteris tenen a la seva disposició per reproduir-se atès que orinar amb més freqüència redueix el volum de la bufeta. Tanmateix, les proves relatives a aquestes associacions són contradictòries.

L’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària recomana una ingesta total diària de 2,5 litres de líquids per als homes i de 2 per a les dones. Cal puntualitzar que aquestes quantitats comprenen l’aigua procedent de les begudes i de la humitat dels aliments. Per tant, hi ha grans variacions entre els diversos països en funció del clima. A més, les necessitats de líquids d’una persona també depenen del seu grau d’activitat física.

No hi ha dubte que l’aigua és indispensable i es tendeix a pensar que com més se’n begui, millor. Tanmateix, des del punt de vista fisiològic, no sempre és el cas i és força raonable considerar que una ingesta excessiva de líquids podria no tenir absolutament cap efecte o podria ser perjudicial. Beure més del que necessita el cos no té per què ser bo. Malgrat que la hiponatrèmia sigui poc freqüent, en vista de les seves conseqüències potencialment catastròfiques cal investigar més a fons la qüestió per identificar els riscos i els beneficis de beure freqüentment. Això ens permetrà disposar de directrius relatives a la ingesta de líquids més precises.

Pensem què passa quan fem exercici. Tal com indica Noakes, no queda clar que les recomanacions sobre la ingesta de líquids per al mamífer més intel·lectual (és a dir, els humans) hagin de ser tan singulars. Estem dotats d’un mecanisme informatiu modelat per l’evolució: la set. Afirmar que, quan patim una infecció, és beneficiós beure més del que el cos ens demana a través de la set no deixa de ser especular. Afortunadament, en el cas exposat a BMJ Case Reports es va diagnosticar ràpidament una hiponatrèmia i la pacient va rebre un tractament consistent en una restricció de la ingesta de líquids que va funcionar. Tot i això, atesa l’escassetat i el caràcter poc uniforme de les dades experimentals i clíniques relatives a les recomanacions sobre la ingesta de líquids de què es disposa, s’haurien de fer esforços per reparar el dèficit d’informació existent en aquest camp.M. Haines investiga a la Universitat de Huddersfield, al Regne Unit