Vonnegut, les màquines i els canvis
El Bud s’ha quedat sense feina, tot i el seu prestigi. Ha perdut el lloc de treball per ser massa eficient. Ha inventat una màquina que fa la feina molt millor que ell. Ja no el necessiten.
El Bud és un dels personatges de La pianola, la primera novel·la de Kurt Vonnegut, publicada el 1952 i ara reeditada en castellà (Hermida). Llegida 66 anys després, sorprèn la clarividència de l’autor, que dibuixa una societat on les màquines han substituït la immensa majoria de persones. Les seves necessitats més bàsiques estan assegurades, però se senten inútils, no saben en què ocupar el temps, enyoren l’època en què se’ls necessitava.
La ficció de Vonnegut té molts elements que conviden a la reflexió. Ja no es tracta només de si les màquines ocupen el lloc d’homes i dones i de com buscar activitats útils que facin sentir necessàries les persones, i no éssers destinats a fer passar el temps de la millor manera possible, però de forma improductiva. Vonnegut també s’avança a la planificació pel big data. Les màquines esbrinen els hàbits del públic i així es regula la fabricació de productes. S’estudien els llibres per saber si tindran èxit, considerant fins i tot el color de la portada, i així es va sobre segur. Fins i tot hi ha una classificació pública del quocient intel·lectual de cada persona.
Potser Vonnegut posa el dit a la nafra quan els personatges es queixen que se’ls havia educat durant dècades en la competència, el mercat i la productivitat, i ara se’ls elimina de cop i volta de tot aquell món. I sense un període d’adaptació. “Tant de bo estiguéssim ja vivint d’aquí cent anys, amb tothom acostumat al canvi”, diu el protagonista. Potser el problema és, precisament, la pretensió que, de cop, tots acceptem els canvis i creguem a ulls clucs en els nous paradigmes que ens imposen.
