Voltors: els ocells més intel·ligents?

Potser a la majoria de gent els voltors els semblen vagament repulsius; uns personatges com els de l’il·lustrador Edward Gorey, amagats entre arbres pelats i a l’aguait que es mori alguna cosa. Però per als investigadors que estudien alguna de les 23 espècies de l’actual consorci de voltors, aquests ocells tenen una intel·ligència desbordant nascuda de la seva singular ocupació.

Molts animals s’alimenten de carronya de tant en tant, quan se’ls presenta l’ocasió. Els voltors, però, són els únics vertebrats que s’han especialitzat en la recerca de carronyes. En comptes de caçar preses vives, busquen carn morta. D’entrada sembla fàcil: al cap i a la fi, tot es mor. Però com que no es pot preveure gairebé mai l’hora ni el lloc de la mort d’un animal, la necessitat de trobar carronyes ha dotat els voltors d’un coll flexible per furgar l’interior dels cadàvers, un cap sense plomes per netejar-se amb facilitat i, a més, una ment creativa, astuta i molt capaç.

Com diu Thijs van Overveld, investigador especialitzat en voltors a l’Estació Biològica de Doñana: “És lògic que a un animal que depèn d’uns recursos tan escassos li resulti força útil ser intel·ligent”.

Com insisteixen els seus fans, els voltors rivalitzen amb els lloros i els còrvids, que tenen fama de llestos, pel que fa a l’ús d’eines i maniobres enginyoses per satisfer les seves necessitats i desitjos. Per exemple, s’han vist uns aufranys comuns tirant pedres a ous d’estruç per trencar-ne la closca, però només després que un investigador els revelés que aquells ous gegants contenien menjar. També s’han observat aufranys comuns arreplegant amb branquillons flocs de llana als corrals on s’han esquilat ovelles i reutilitzant després aquesta llana com a aïllament dels nius.

Els voltors, que són molt presumits, es maquillen durant el període de zel. Es rebolquen pel fang per pintar-se de vermell les plomes del cos i mengen fems d’herbívors per extreure’n els pigments carotenoides que els dauraran la cara, que és molt blanca.

Els zopilots negres de l’Amèrica del Sud han après a fer de llevadora dels lleons marins: tallen el cordó umbilical dels cadells acabats de néixer i després es mengen la placenta.

Per estudiar la resolució de problemes en els zopilots capvermells, els científics van recórrer a la clàssica prova d’estirar un cordill. Van penjar trossos de guatlla i pollastre de cordills de niló de 60 centímetres lligats a una plataforma de fusta i van animar mitja dotzena de voltors a enfilar-s’hi i intentar apoderar-se de la carn. En proves anteriors fetes amb corbs i lloros, els ocells que se’n van sortir van utilitzar la força dels peus: estiraven una mica de cordill amb el bec per ficar-lo sota una urpa, amb la qual continuaven estirant. Però com que els peus plans i palmats dels zopilots capvermells no estan equipats per agafar objectes, els tres voltors més astuts van adoptar una tàctica diferent: xuclaven el fil de niló com si fos un espagueti i després se’l guardaven al pap de la gola, que els serveix de receptacle per emmagatzemar aliments de tota mena, fins que al final van poder agafar la carn i expulsar després el cordill.

Segons Thijs van Overveld: “Els voltors són mestres de la innovació en la recerca de menjar”. I, en un article del 2021 publicat a Animal Cognition, els descrivia “com un model d’ecologia cognitiva que s’ha passat per alt”.

A la recerca d’un impuls per enlairar-se

També és impressionant el funcionament del vol del voltor, semblant a un gran angular per la manera com busca recursos escassos i efímers en grans extensions de terra i cel. Els investigadors que segueixen els seus moviments amb transmissors per satèl·lit han descobert amb sorpresa fins on arriben volant: de vegades recorren uns 30.000 quilòmetres a l’any. Com afirma Corinne Kendall, experta en voltors i conservacionista del zoològic de Carolina del Nord a Asheboro: “Ens donen informació sobre el paisatge. Com que es desplacen contínuament, ens ensenyen on podria existir una connectivitat entre llocs diferents”.

Quan planen, els voltors no busquen només carronyes sinó també corrents ascendents d’aire. Hi ha voltors molt grossos. Per exemple, el zopilot reial de l’Amèrica Central i del Sud –amb el cap i el coll tan guarnits de taques brillants de color vermell, blau, groc, morat i taronja que per a alguns és el més bonic de tots– pot pesar 4,5 quilos o més, mentre que la cornella nord-americana arriba de mitjana als 300 grams.

Els voltors necessiten aquest volum corporal perquè els ajuda a trampejar l’escassetat de carronyes, però el seu pes fa que el vol actiu, batent les ales, els resulti molt fatigós. Per això són uns dels millors planadors del món. Es mantenen planant a gran altura durant hores entre brises i ascendències tèrmiques –corrents càlids ascendents– i, quan una ascendència tèrmica es dissipa, se’n van a buscar-ne una altra.

Emily Shepard, de la Universitat britànica de Swansea, i els seus col·legues han estudiat l’eficiència del vol del còndor andí, que amb una mitjana de prop d’11 quilos és un dels ocells planadors més grossos del món. Els científics han descobert que el consum d’energia del còndor quan plana és molt baix, amb prou feines el doble de la despesa calòrica de quan reposa a terra. En canvi, quan bat les ales crema 30 vegades més energia que quan no fa res. “Per a un ocell tan gros com el còndor, batre les ales equival en realitat a fer un esprint”, diu Shepard, i quan vola, bat les ales només l’1% del temps, una xifra molt més baixa que la que veiem en altres planadors de llargues distàncies, com ara els albatros i les baldrigues.

Els voltors troben noves ascendències tèrmiques observant les pautes dels núvols, tornant a llocs on hi ha corrents ascendents fiables i, sobretot, espiant altres ocells sintonitzant una mena de Waze (una aplicació de navegació GPS) aeri. En paraules de Shepard: “Com diria el pilot d’un planador: si veus ocells volant en cercles, allà és on volaràs a continuació”.

Vista, olfacte i neteja

Els voltors volen a gran altura per atalaiar la màxima panoràmica possible i pugen fins a 3.000 metres. Amb una vista tan aguda com la de les àguiles o els falcons, detecten minúscules variacions al paisatge que poden indicar la presència d’una carronya real o imminent, com ara els moviments de l’herba mentre un depredador esbudella la seva presa. Hi ha voltors que afegeixen un agut sentit de l’olfacte a aquesta capacitat de vigilància. Un zopilot capvermell volant a gran altura pot detectar una única molècula de l’olor que es desprèn de la carn feta malbé. Segons Kendall: “Els zopilots capvermells segurament tenen el millor olfacte de tots els animals que han existit”.

Quan els voltors descobreixen un possible àpat, es precipiten cap a terra a una velocitat vertiginosa i baixen centenars de metres en qüestió de segons. “Semblen petits coets quan aterren”, diu Kendall. Enllesteixen l’àpat amb energia, amb la intervenció de diferents espècies segons les seves habilitats i audàcia. Per exemple, quan un nyu mor a Tanzània, els gegants de bec gros, com els voltors orelluts o els capblancs, fan la primera ronda: esquincen la dura pell de l’animal i deixen al descobert la cavitat; al darrere venen els voltors dorsiblancs africans, de mida mitjana, que s’amunteguen buscant la seva ració de carn, greix i vísceres. Finalment, els aufranys foscos, més petits, es concentren en els ossos. Al cap d’una o dues hores, amb el que queda d’un herbívor de 200 quilos no n’hi hau prou ni per fer un caldo. Els depredadors mengen només el 30% de la carn de la presa; els voltors s’encarreguen de la resta.

Com diu Aaron Nicholas, conservacionista i membre de la Wildlife Conservation Society: “És un mètode molt laboriós i ben estructurat per treure del mig les carronyes. No hi ha res que s’hi pugui comparar”.

I comporta importants avantatges des del punt de vista sanitari. Els voltors redueixen els gasos d’efecte hivernacle emesos pels cadàvers en descomposició i eliminen del medi ambient una gran quantitat de microorganismes potencialment infecciosos presents a la carn podrida. ¿I els bacteris de l’àntrax, el tètanus o el botulisme? Per als voltors són una espècia.

Defenses a prova de pestes

Les últimes recerques fan pensar que els voltors han desenvolupat una sèrie de defenses per contrarestar els patògens i les toxines bacterianes que maten altres animals o els causen malalties. Com ja sabíem, el seu estómac segrega molt d’àcid, però, a més, el seu microbioma –el conjunt de comunitats microbianes que poblen el seu tracte gastrointestinal, la gola, la cara i altres parts del cos– també té una funció clarament protectora.

En assajos preliminars fets amb fluids i mostres de teixit de voltor, els investigadors hi han identificat microbis beneficiosos que bloquegen el bacil de la pesta, Yersinia pestis, i la listèria, causant de la intoxicació alimentària. Hi han trobat un exèrcit de bacteriòfags –virus que ataquen bacteris patògens– i instruccions genètiques per a la producció d’antibiòtics, compostos antiparasitaris i insecticides. I hi han detectat uns invertebrats diminuts, anomenats rotífers, que s’alimenten de bacteris i protozous. Com comenta Aaron Nicholas, “amb raó se sol dir que els voltors són el sabó de la sabana”.

Aquest sabó microbiòmic dels voltors també els manté la boca neta. Lauren Pharr Parks, especialista en voltors i consultora forense, s’enrecorda d’una vegada que, quan era estudiant de postgrau a Louisiana, estava posant l’etiqueta del control per radiofreqüència a uns zopilots capvermells. Un ocell li va mossegar amb força un dit i li va perforar la pell. “Em va fer tant de mal que em pensava que perdria el dit. Creia que agafaria la ràbia”. Durant hores va estar massa enfeinada per entretenir-se a netejar la ferida, i quan al final s’hi va poder dedicar, va descobrir amb estupefacció que havia desaparegut. “M’he fet talls amb fulls de paper que han durat dies”, explica. “Però en aquest cas no es va posar vermell ni es va inflamar; no hi havia sensibilitat, ni pus, ni infecció”. Diu que la saliva dels voltors podria contenir el pròxim fàrmac supervendes.

Al caire de l’abisme

Tot i la seva importància per al bon funcionament d’aquesta gran màquina de batre que és la natura, els voltors estan desapareixent a un ritme alarmant. La Unió Internacional per a la Conservació de la Natura ha catalogat com a amenaçades o en perill d’extinció 16 de les 23 espècies existents, quatre de les quals en situació crítica.

Segons els experts, en aquests moments una de les principals amenaces per a aquests ocells és la intoxicació, tant accidental com intencionada. Allà on hi ha conflictes entre humans i carnívors, els voltors solen acabar convertits en danys col·laterals. Vet aquí la situació habitual: els agricultors que perden bestiar a causa de depredadors com els lleons o les hienes els combaten deixant-los a la vista una carronya impregnada de pesticides. El que passa, com explica Kendall, és que el lleó potser sí que torna i mossega l’esquer, “però vindran també 30, 40 o 50 voltors i moriran”.

Els caçadors furtius també maten voltors deliberadament per impedir que delatin la seva presència mentre extreuen els valuosos ullals o banyes dels mamífers que han matat.

El cas més esfereïdor de matança accidental de voltors va tenir lloc a l’Índia als anys noranta, quan desenes de milions d’aquests ocells van morir després de menjar carronyes de bestiar tractat amb diclofenac, un medicament antiinflamatori. Quan els experts van esbrinar què estava passant, ja s’havia perdut més del 99% de la població de voltors de l’Índia. I pot ser que les espècies més afectades, com el voltor dorsiblanc asiàtic, el voltor becllarg i el becfí, no es recuperin mai.

Científics i conservacionistes lluiten aferrissadament per aturar la seva desaparició amb activitats de divulgació i formació per a la ciutadania; també negocien amb representants governamentals, pagesos, ramaders i tothom que visqui prop d’aquests ocells i tingui capacitat d’influència i, a més, organitzen programes de recerca bàsica i de cria en captivitat per mantenir les poblacions de voltors.