La visió prodigiosa dels peixos de les profunditats
Al fons del mar no hi ha llum: els rajos del sol només arriben fins als mil metres. La mitjana de profunditat dels oceans és d’uns tres quilòmetres i mig, amb un màxim de gairebé onze (a la fossa de les Mariannes, a l’oceà Pacífic). La majoria d’aigües marines, per tant, estan a les fosques. Mirant-ho des del punt de vista dels habitants de la superfície, acostumats a guiar-nos pels ulls, això seria un problema. Però els milions d’animals que viuen a les profunditats estan adaptats a aquestes condicions i tenen altres maneres de navegar pel seu hàbitat sense haver de refiar-se de la llum. Per això es creia que eren pràcticament cecs. Però no és així. S’acaba de descobrir que, en realitat, els ulls dels peixos de les profunditats són molt complexos i els proporcionen una mena de visió superior única al planeta.
Els animals han desenvolupat diversos sistemes visuals segons les seves necessitats. En l’ull dels mamífers, la llum travessa la còrnia i el cristal·lí per arribar a la retina, on unes cèl·lules fotoreceptores, els cons i els bastons, la transformen en impulsos elèctrics que arriben al cervell a través del nervi òptic. Els cons i els bastons fabriquen unes proteïnes anomenades opsines, que són sensibles a la llum. Les opsines dels cons són de tres tipus, segons reaccionin a la llum vermella, verda o blava, i per això podem veure imatges en color. En canvi, les dels bastons (conegudes com a rodopsines ), no responen tan bé als colors però són més sensibles per poder veure-hi durant la nit.
Ull de peix
Els ulls dels peixos funcionen d’una manera semblant, tot i que enfoquen les imatges d’una altra manera (el cristal·lí es mou en lloc de deformar-se). En alguns casos poden detectar també la llum ultraviolada, que arriba a més profunditat que la visible. El fons del mar està gairebé a les fosques, exceptuant una tènue llum blavosa que emeten certes espècies marines (la bioluminescència, que utilitzen per comunicar-se, defensar-se, etc.). Per això es creia que els peixos de les profunditats gairebé no feien servir els ulls.
Un equip de científics de la Universitat de Basilea, a Suïssa, dirigits pel doctor Walter Salzburger, acaba de publicar un article a la revista Science que trenca amb aquest dogma. Gràcies a les tècniques modernes que permeten llegir de punta a punta el genoma de qualsevol ésser viu amb relativa rapidesa, els investigadors van estudiar els gens de 101 espècies de peixos, centrant-se en les que determinen la visió. I van fer una troballa inesperada: tres espècies de peixos de les profunditats tenien cinc gens del tipus RH1 (de la família de les rodopsines), si bé la majoria de peixos només en tenen un o dos. El més sorprenent era que una quarta espècie, el Diretmus argenteus, en tenia 38.
Aquests resultats van fer que els científics investiguessin a fons aquests animals per veure si el descobriment era més que una casualitat. El pas següent va ser centrar-se en 36 espècies més, 11 de les quals eren de les profunditats. Van trobar que aquestes últimes totes tenien també múltiples gens RH1, i també van confirmar que eren gens que estaven actius, i no còpies extra que no funcionaven, com passa en alguns casos.
Però això no quadrava amb la idea que els peixos que viuen en aigües fosques disposin d’un sistema de visió gairebé atrofiat. Quin sentit té disposar de tantes proteïnes detectores si, en realitat, no els arriba gens de llum als ulls? Fent més anàlisis, els investigadors van veure que les opsines d’aquests peixos responien a unes longituds d’ona concretes: les que corresponen als colors blau i verd. Com que aquests són precisament els colors de la bioluminescència, van deduir que els peixos de les profunditats havien desenvolupat un ull extremadament sensible, capaç de veure la minúscula resplendor que emeten altres éssers vius amb els quals comparteixen hàbitat.
Bastons més llargs
Conjuntament amb l’excés d’opsines, els Diretmus, uns peixos que reben el nom comú de malcarats pel seu aspecte desagradable, tenen uns ulls inusuals. Ja s’havia vist que a la seva retina s’hi troben un tipus de bastons més llargs que els normals, que s’apilen en lloc de formar una sola capa, com passa habitualment. Amb les noves dades, la hipòtesi diu que això asseguraria que captarien millor la llum que els arriba procedent dels processos de bioluminescència. A més, el fet que fabriquin tantes opsines diferents els permet ampliar el rang de longituds d’ona que veuen dins l’espectre dels blaus, fins al punt que això els pot permetre distingir un ventall de colors que els ulls dels animals terrestres no sabrien diferenciar.
