La violència de gènere pot tenir una arrel biològica
Estudis amb primats indiquen que els mascles violents tenen més possibilitats de procrear
La violència de gènere, normalment dels homes envers les dones, és un dels grans problemes no resolts de les societats contemporànies. Malgrat que són freqüents les notícies que descriuen aquesta mena d’agressions, només representen la punta d’un iceberg difícil de mesurar, ja que molts d’aquests casos s’amaguen en la intimitat de la parella. La situació ha millorat en comparació a èpoques anteriors, sobretot perquè en un gran nombre de països aquestes pràctiques generen rebuig social, però les recents denúncies d’abusos comesos per alguns famosos posen de manifest que encara són més prevalents del que ens agradaria pensar.
Durant un temps es va creure que la violència masclista era típica de la nostra espècie, potser una conseqüència de la complexitat de les relacions humanes. Un estudi més detallat del comportament dels animals ha demostrat que el patró és força comú en els mamífers, especialment en primats que viuen en comunitats on només els individus dominants s’aparellen regularment. Al principi la raó no estava clara, però s’ha començat a sospitar que si aquesta conducta aparentment aberrant havia aparegut en espècies amb estructures socials tan diferents era perquè representava alguna mena d’avantatge per als individus que la practicaven. Darrerament està agafant pes la teoria que diu que el mascle que agredeix una femella té més possibilitats de tenir descendència amb ella, i això fa que, evolutivament, hi hagi hagut un incentiu per mantenir aquesta estratègia al llarg dels segles.
Un estudi publicat a la revista Current Biology aporta noves dades sobre aquesta paradoxa. Segons aquest treball, els babuïns que viuen al sud de l’Àfrica solen atacar les femelles a l’inici de la seva fase fèrtil perquè això fa que, després, en els moments del cicle que són més receptives, aquestes mateixes femelles tendeixin a aparellar-se amb ells. La “recompensa” a l’agressió, per tant, no és immediata sinó que es presenta en diferit. Una explicació probable és que les femelles se senten intimidades per l’agressor i no s’atreveixen a oposar-se a les seves proposicions sexuals. Això ho confirmaria el fet que accepten específicament els micos que les han atacat, no els que són més violents i dominants, que era una teoria que s’havia proposat anteriorment. Sembla que no és un fet aïllat: s’han vist comportaments similars en ximpanzés.
Així doncs, la violència de gènere sembla estar molt estesa entre els mamífers. Es presenta sovint també amb altres formes: el càstig de les femelles que interaccionen amb altres mascles, el festeig insistent que es converteix en assetjament o, directament, la violació. Cal dir que aquestes pràctiques són més pròpies d’espècies en què un mascle s’aparella amb diverses femelles i en què la competició amb individus dominants és més intensa, com en els orangutans i les foques. Malgrat això, és fàcil reconèixer els mateixos comportaments agressius en alguns humans. Els animals monògams, per tant, no n’estan al marge.
Tot i els possibles beneficis individuals, costa veure quin interès pot tenir per a una espècie posar en perill la integritat física d’una part dels seus congèneres. La tàctica semblaria absurda, perquè les conseqüències dels actes violents poden tenir un impacte en la capacitat reproductiva dels animals i, a la llarga, disminuir-ne la descendència. Però és un risc que els mascles es poden permetre, primer perquè ells rarament en surten ferits (les femelles dels mamífers solen ser físicament menys fortes), i també perquè els guanys potencials superen els riscos mentre hi hagi altres femelles al grup. A canvi, com era d’esperar, en algunes espècies les femelles han desenvolupat mecanismes per evitar ser víctimes d’aquests atacs, per exemple sotmetent-se a un individu dominant que allunyi els atacants o associant-se amb altres femelles per protegir-se les unes a les altres.