Vida digital després de la mort
Fins fa poc, les narracions sobre la vida després de la mort només podien basar-se en fets sobrenaturals. Però les tecnologies digitals han permès elaborar ficcions amb molta base que algun dia poden esdevenir realitat. És el cas de la novel·la Els robots prefereixen el jazz, del divulgador científic Ignasi Llorente, editada per Capital Books. Narra el “retorn a la vida” d’un personatge anomenat Larry Stem, que queda en estat vegetatiu després d’un accident. En Larry havia creat, amb el seu soci i amic Frank Soto, una empresa tecnològica. I gràcies a un dels projectes que estaven desenvolupant sorgeix un Larry digital, recreat amb una gran base de dades que permet reproduir el comportament de la persona real.
La novel·la, amb testimonis alternats de diversos protagonistes, és més aviat breu, però l’extensió d’un llibre no depèn només del nombre de pàgines, sinó del que suggereix i de les preguntes que et volten pel cap mentre el llegeixes i quan l’has acabat. Per exemple, si amb la possibilitat d’estendre la vida digital més enllà de la vida física no caldria un consentiment explícit de l’individu per permetre-ho. També ens interroguem sobre si aquell giny digital és realment en Larry, si se li pot dir persona o, fins i tot, si està viu... De cara al futur, caldrà pensar-hi, però, tal com explica en Larry mateix, “les paraules sempre tenen un grau d’ambigüitat insalvable”.
Per acabar, ¿aquest ésser digital existiria per sempre i sense envellir? O caldria implantar-li d’alguna manera aquest procés de degradació? El fet que l’individu digitalitzat sigui un tecnòleg permet a l’autor introduir diverses sorpreses durant la novel·la. ¿Us fa por que un cop morts o en estat vegetatiu us digitalitzin i hagueu d’existir per sempre? En això, tal com mostra Llorente, els tecnòlegs tenen avantatges per poder decidir i actuar.
