Aquesta taca no creix ni es mou, però que t'ho sembli explica coses sobre el teu cervell

No t'alarmis.

El forat que veus no es mou ni creix ni s'expandeix. La foscor no se t'empassarà.

En realitat, la imatge és estàtica i ens ensenya molt sobre com el nostre cervell i ulls veuen el món. En un estudi que es va publicar el 30 de maig a la revista especialitzada Frontiers in Human Neuroscience, els psicòlegs van posar a prova aquesta il·lusió amb 50 homes i dones amb una visió normal i, mitjançant un rastrejador ocular amb infrarojos, van descobrir que com més gran era la resposta d'un participant a la il·lusió, més forta era la dilatació de la pupil·la.

També van descobrir que algunes persones –potser tu– no la veuen.

Als ulls, les pupil·les s'ajusten de manera inconscient a la llum de l'entorn: es dilaten quan és fosc per intentar captar més llum i es contrauen quan hi ha molta llum per evitar la sobreexposició. Quan mires aquesta il·lusió el forat no s'està enfosquint ni creix, però amb la percepció que s'enfosqueix n'hi ha prou perquè les teves pupil·les responguin. "Res justifica, per si mateix, un canvi a la pupil·la en aquesta situació, perquè no ha canviat res al món", diu Bruno Laeng, professor de psicologia de la Universitat d'Oslo i autor de l'estudi. “Però és evident que alguna cosa canvia a l'interior de la ment”.

Els investigadors plantegen la hipòtesi que la il·lusió funciona perquè el gradient del forat central fa que sembli que l'espectador està entrant en un forat o un túnel fosc, cosa que fa que les seves pupil·les es dilatin. També han comprovat que l'efecte de la il·lusió varia amb diferents colors i és més gran quan el color del fons del forat negre és el magenta. Però no tots els participants es van deixar endur per la il·lusió, així que si no tens ni idea del que passa en aquestes imatges, no ets l'únic: un 14% dels participants en l'estudi van dir que no ho havien vist. Laeng proposa que és probable que, per les seves experiències anteriors, una minoria només pot veure la imatge en dues dimensions.

Aquests resultats més recents coincideixen amb un estudi del 2012 en què Laeng i els seus col·legues van descobrir que la il·lusió Asahi, que s'assembla a la resplendor creixent de la llum solar parcialment obstruïda per arbres o núvols, també provocava la contracció de les pupil·les.

El nou estudi s'havia plantejat de manera "intel·ligent" per mostrar “una indicació fisiològica de la resposta a l'expansió percebuda de la foscor”, assegura Dale Purves, neurobiòleg i professor emèrit que investiga la percepció visual a la Universitat de Duke. Tot i això, afegeix, “hi ha efectes molt més cridaners” que podrien haver-se utilitzat per demostrar la resposta pupil·lar. Però aquest estudi aborda un problema fonamental a què s'enfronten tots els animals, inclosos els humans, explica Purves: mentre que una càmera pot mesurar directament la quantitat de llum que capta, “nosaltres no tenim aquest aparell físic, no podem mesurar el món”. Més aviat tenim “un ull amb un cervell connectat”, concreta Laeng. Així, quan l'ull s'enfronta a una escena, el nostre cervell “analitza el que està veient, construeix un possible escenari i s'hi adapta”.

Un altre exemple conegut és la fotografia viral del vestit, que va inspirar animats debats el 2015 sobre si era blanc i daurat o blau i negre. Laeng creu que aquella imatge viral “potser va ser l'experiment més gran de la història de la humanitat, almenys fins ara”. Amb el vestit, igual que amb la il·lusió del forat en expansió, el nostre cervell fa suposicions sobre allò que veu basant-se en experiències passades. La història evolutiva també hi influeix.

“La informació que obtenim del món és força indeterminada”, assegura Laeng. "El cervell entra en un mode d'endevinació constant, hem d'arribar a la millor solució, però hi ha diverses possibilitats per al mateix tipus d'informació". Les il·lusions com el forat que s'expandeix se sumen al debat sobre si tota la percepció no és, fonamentalment, una il·lusió. “Tot el que percebem és inconsistent amb la realitat física del món”, diu Purves. “Tot el que veiem, sigui el seu contorn, color, brillantor, el que sigui”. Així que no se t'està enganyant, més aviat les il·lusions visuals ajuden a revelar de què és capaç l'ull de la nostra ment evidenciant inconsistències entre el que veiem i el que hi ha en realitat.

Segons Laeng, una hipòtesi és que el cervell està intentant predir el futur, per mostrar-nos-el.

Cal un cert temps perquè un estímul, com la llum, arribi als nostres òrgans sensorials, que l'han d'enviar al nostre cervell, que, alhora, els processa, els entén i fa alguna cosa amb aquesta informació. I quan el nostre cervell es posa al dia amb el present, el temps ja ha avançat i el món ja ha canviat. Per evitar-ho, per percebre el present, el cervell podria estar intentant contínuament predir una mica el futur.

Així, veure la il·lusió del forat en expansió no és un defecte, sinó una característica: és el resultat de l'estratègia del teu cervell per navegar en un món incert i sotmès sempre al canvi, construïda, potser, a partir de la història evolutiva, en última instància, per ajudar la humanitat a sobreviure. Predir el futur és adaptatiu, per exemple, al dilatar les pupil·les per preparar-se per anar a un lloc fosc. Laeng diu: "És una qüestió molt filosòfica. Vivim en una realitat virtual, però és una realitat virtual pragmàticament útil".

Així doncs, el món que veus és una il·lusió, però no t'alarmis.

Copyright: The New York Times