Els veterinaris que ofereixen atenció mèdica a distància per a orques

El setembre passat, un equip de científics va pujar a bord d’una barca de petites dimensions i va salpar endinsant-se a la mar dels Salish a la recerca d’una població d’orques amenaçada. Les orques residents del sud, una de les diverses comunitats diferenciades d’orques que habiten el Pacífic nord-occidental, poden resultar difícils de veure. Per aquest motiu, els investigadors van estar encantats de trobar-ne un petit grup. En acostar-s’hi, però, una pudor pútrida va assaltar l’embarcació.

Els científics van intercanviar una mirada de sospita abans d’il·luminar-se: la fortor venia dels núvols de gotícules en suspensió que els cetacis expel·lien per l’espiracle. “Tothom pot tenir mal alè de tant en tant, però allò no era un simple mal alè”, afirma el Dr. Hendrik Nollens, vicepresident de Salut d’Animals Salvatges de l’Aliança per la Fauna Salvatge del Zoo de San Diego, que es trobava a l’embarcació en aquell moment. “Alguna cosa passava”.

L’alè pestilent pot ser un senyal de malaltia o infecció, tot i que pot estar causat per múltiples afeccions: des d’un abscés dental fins a un cas de pneumònia que posi en perill la vida de l’afectat. Sortosament, els científics estaven equipats amb una eina diagnòstica experimental: un dron per recollir l’alè del cetaci. La tecnologia, consistent bàsicament en una placa de Petri voladora que es pot dirigir cap a la columna que forma l’exhalació de les orques, encara estava en desenvolupament, però era a punt de sotmetre’s a una prova inesperada al món real. “Com que estàvem preocupats —comenta el doctor Nollens—, vam llançar el dron”.

La salut d'un individu

No és fàcil dur a terme un examen veterinari a un mamífer marí salvatge d’unes quantes tones que potser no sortirà a la superfície més que uns pocs segons cada vegada. Però, els últims cinc anys, un equip de veterinaris, biòlegs marins i enginyers s’ha dedicat a desenvolupar estris per aconseguir-ho. El seu objectiu és efectuar reconeixements mèdics periòdics a distància a cadascuna de les orques residents del sud i, si fos necessari, intervenir per dispensar-los atenció mèdica personalitzada.

L’equip té una concepció poc convencional de la conservació, que tradicionalment pretén fomentar la salut de les poblacions de fauna més que la dels individus. Ara bé, les residents del sud, classificades com una població amenaçada des del 2005, estan en una situació molt greu, afligides per la contaminació, el trànsit marí i el gran retrocés de les poblacions salvatges de salmó —el seu aliment preferit—. Malgrat els esforços encara en marxa dedicats a la seva conservació, la població consta d’unes 75 orques. “Estem en una situació molt, molt complicada”, estima el doctor Joe Gaydos, director científic de la SeaDoc Society, un programa de conservació del medi marí de la Facultat de Veterinària de la Universitat de Califòrnia (campus de Davis). “Ens trobem en un punt en què la salut de cada individu compta”.

Una orca malalta

Aquest fet va quedar dolorosament palès fa cinc anys, quan una altra orca resident del sud coneguda com a J50 va inspirar la posada en marxa del projecte. El 2014, quan va néixer, J50 va ser un senyal d’esperança: feia més de dos anys que s’havia produït l’últim naixement exitós entre la població de les residents del sud. La cria estava coberta de cicatrius, la qual cosa li va valer el sobrenom de Scarlet —de scar, cicatriu en anglès—, però semblava sana i vigorosa, i es va fer famosa pel seu comportament juganer. “Tothom se l’estimava”, recorda el doctor Gaydos.

Però l’estiu del 2018 una sèrie de fotografies aèries van revelar que la Scarlet estava colpidorament prima. Les observacions conductuals semblaven indicar que estava feble; de vegades quedava endarrerida respecte al grup. Aleshores es va constituir un equip de resposta a l’emergència en col·laboració amb un gran nombre d’organitzacions i experts, entre els quals el doctor Gaydos, de la SeaDoc Society, i el doctor Nollens, que llavors era veterinari al Sea World. Els científics van comprovar si hi havia signes d’una infecció respiratòria, una afecció freqüent i perillosa en els cetacis, fixant una placa de Petri a un pal llarg i sostenint-la per sobre l’espiracle de la Scarlet quan exhalava. Van aconseguir mostres fecals de l’aigua i les van analitzar en busca de paràsits.

No van trobar respostes clares. L’equip afrontava una decisió difícil: podien mirar de fer-hi alguna cosa o observar com la Scarlet s’anava consumint. “De debò que no podem fer res més que quedar-nos de braços plegats veient com mor aquesta pobra orca?”, recorda que es preguntava el Dr. Gaydos.

Els científics van provar els pocs tractaments de què disposaven: van administrar antibiòtics a l’orca amb un dard i van col·locar salmons vius al camí de l’animal famolenc. La Scarlet es va seguir deteriorant i al mes de setembre va desaparèixer. Després d’una cerca intensiva i infructuosa, se la va declarar morta.

Va ser una pèrdua terrible, no només per als éssers humans que havien acabat estimant-se-la, sinó també per a la població d’orques residents del sud, que necessitava desesperadament que les femelles joves sobrevisquessin i es reproduïssin. Els últims anys, havien mort més orques joves. “Mirar d’entendre per què es perd població prematurament ha estat un gran repte”, afirma Brad Hanson, biòleg expert en fauna salvatge del Centre Científic de Pesca del Nord-oest de la NOAA, l’Administració Nacional dels Oceans i l’Atmosfera dels Estats Units.

Si entre els experts ja s’estava debatent la necessitat de desenvolupar tècniques per a la diagnosi i el possible tractament dels cetacis malalts, la mort de la Scarlet va infondre urgència a aquesta cerca. “Ens vam adonar que, ostres, no hi teníem gaires estris, a la caixa d’eines”, comenta el Dr. Gaydos. “Estàvem practicant una medicina de l’època de la Guerra de Secessió, per dir-ho d’alguna manera”.

El desenvolupament de drons

Hanson, Gaydos, Nollens i els seus companys han passat els darrers anys experimentant amb una sèrie de tècniques, entre les quals hi ha l’ús de càmeres d’infrarojos per mesurar la temperatura corporal de les orques i de micròfons direccionals per gravar-ne la respiració. Però sobretot han apostat fort pel desenvolupament d’un dron per recol·lectar-ne l’alè. Les gotícules que exhalen les orques amb la respiració són una mina d’or biològica que permet als científics cercar patògens i cèl·lules anòmales.

Altres investigadors havien emprat drons per obtenir mostres de l’alè de balenes de grans dimensions, com ara les iubartes, l’exhalació de les quals forma grans columnes d’aire i aigua. Les exhalacions de les orques són de dimensions més modestes i es fa més difícil obtenir-ne mostres. Tot i així, un equip d’experts en tecnologies per a la conservació de l’Aliança per la Fauna Salvatge del Zoo de San Diego va descobrir gràcies als models informàtics que, si fixaven una placa de Petri a un dron ubicat al lloc adient, els corrents d’aire generats per les hèlix ajudarien a canalitzar les gotícules respiratòries cap a la placa.

L’equip va avaluar els seus prototips i va perfeccionar el mètode amb orques en captivitat del Sea World i amb exemplars salvatges més robustos abans d’enviar els drons a sobrevolar les orques residents del sud. “Hem desenvolupat tècniques per poder-ho fer sense espantar els animals cada vegada”, explica el Dr. Hanson.

Malgrat tot, la recollida de mostres va resultar complicada. Els pilots dels drons, professionals experimentats, havien de fer enlairar els aparells des d’una petita embarcació mentre navegaven a mar obert a gran velocitat, predir on emergiria una orca que es desplaçava i maniobrar amb el dron per situar-lo a la posició adequada abans que les gotícules de l’exhalació desapareguessin per, finalment, retornar la mostra intacta a una embarcació en moviment. “Han dit unes quantes vegades que, des del punt de vista tècnic, és la missió més complexa en què han treballat”, assenyala el Dr. Nollens.

Quan l’equip es va embarcar al mes de setembre, volia provar un nou dron en el qual havien introduït millores (estava equipat amb més plaques de Petri i tenia més autonomia) amb l’esperança d’obtenir un volum més gran d’alè. Va ser llavors quan van topar amb la fortor.

Una prova al món real

Les orques viuen en grups i, per prestar-los atenció veterinària, cal ser capaç d’identificar els individus, la qual cosa pot resultar complicada. Ara bé, l’equip de recerca tenia un as a la màniga: Maya Sears, una científica aficionada de Seattle que havia passat anys aprenent l’art de la identificació d’orques. “Potser sona una mica pedant, però tendeixo a pensar que més o menys reconec les orques, més que identificar-les”, assenyala Sears.

Sears va estudiar els cetacis mentre nedaven al seu davant. L’orca pudent tenia unes clapes simètriques darrere l’aleta dorsal amb un angle distintiu que apuntava cap avall. Era la J31, una femella de 28 anys coneguda com a Tsuchi.

Les orques es desplaçaven movent-se en grup. Per això, quan el dron es va enlairar, Sears va indicar al pilot quina era la Tsuchi. “Era fàcil confondre’s”, comenta la científica aficionada. Quan la Tsuchi va exhalar, el pilot va dirigir el dron cap al raig expel·lit per l’orca i les plaques de Petri van tornar a la barca resplendents i plenes d’alè.

Els científics també van intentar prendre la temperatura a l’animal posicionant el dron, equipat amb una càmera d’infrarojos, sobre el seu espiracle i mesurant la temperatura a l’interior del cos de la Tsuchi. Els resultats, però, no eren plausibles: indicaven que la Tsuchi, que presentava un comportament normal, estava quatre graus més freda que les orques que hi nedaven a la vora. L’explicació més probable, van pensar els científics, era que alguna cosa (un coàgul de sang, un cúmul de mucositat o teixit inflamat) impedia a la càmera captar imatges de l’interior de l’espiracle.

Un cop a terra, els resultats de l’anàlisi de laboratori de les mostres d’alè van ser a grans trets tranquil·litzadors. No hi havia signes d’infecció bacteriana o fúngica, però la presència d’una petita quantitat de glòbuls vermells indicava que la Tsuchi tenia una petita hemorràgia en algun punt del seu tracte respiratori. Resultava impossible discernir-ne la causa, però el Dr. Gaydos sospita que la Tsuchi podria haver patit l’equivalent en una orca d’una hemorràgia nasal. “Devia topar amb alguna cosa i sagnava una mica”, explica.

Quan els científics van tornar a veure la Tsuchi, la fortor havia desaparegut. Fos quin fos el problema, havia estat temporal. “Encara no hem arribat al punt de poder dir: «Aquest és el diagnòstic, aquí té la prescripció i el tractament»”, comenta el Dr. Nollens. Però el fet que poguessin examinar ràpidament una orca que els amoïnava, “per a mi, és tota una fita”, diu.

Els científics són conscients que no poden salvar les orques residents del sud només amb intervencions veterinàries, però esperen donar més temps als animals, mentre els esforços de conservació de caire més general continuen. “Quan vam començar, dir que «farem proves veterinàries a orques salvatges que neden en llibertat i ni tan sols se n’adonaran» era escabellat —comenta el Dr. Nollens—. Ara ja no ho és”.