Vacunes casolanes del covid-19

Al mes d’abril, més de tres mesos abans de l’inici dels assajos clínics a gran escala de cap vacuna, l’alcalde d’una illa pintoresca de la costa oest dels EUA va convidar un amic microbiòleg a visitar-lo perquè el vacunés. La conversa va tenir lloc a la pàgina de Facebook de l’alcalde i va espantar uns quants veïns de la localitat de Friday Harbor (estat de Washington, EUA) que la van presenciar. “Vols que vingui per fer això de la teva vacuna? –va escriure Johnny Stine, que regenta l’empresa North Coast Biologics, una biotecnològica de Seattle especialitzada en anticossos–. No pateixis, soc immune: m’he reforçat les defenses cinc cops amb la meva vacuna”. “Sona bé”, escrivia Farhad Ghatan, l’alcalde, després de demanar-n’hi més detalls.

Uns quants veïns van intervenir en la conversa per expressar el seu escepticisme. L’alcalde els va frenar a base de pulles per defensar Stine, “un científic farmacèutic capdavanter” i amic seu des de fa vint-i-cinc anys. Quan els veïns van plantejar més dubtes sobre les qualificacions de Stines i el fet que convidar-lo a l’illa de San Juan era injust ateses les restriccions als desplaçaments, Stine els va respondre amb insults vulgars, el més tècnic i publicable dels quals era: “Espero que les cèl·lules epitelials dels teus pulmons sobreexpressin l’ECA2 perquè et moris més de pressa per covid-19”.

Alguns veïns van denunciar aquests fets a instàncies policials i organismes reguladors. Al mes de juny, el fiscal general de l’estat de Washington va acusar formalment Stine no només de mirar de persuadir l’alcalde amb afirmacions infundades, sinó també d’inocular la seva vacuna experimental a una trentena de persones a canvi de 400 dòlars cadascuna. Al maig, l’Administració d’Aliments i Medicaments (FDA), l’organisme regulador en aquesta matèria dels Estats Units, va advertir Stine per carta que deixés de promocionar el seu producte “de manera enganyosa”.

Iniciatives de vacunes casolanes

Malgrat les seves tàctiques publicitàries insòlites, Stine no és ni de bon tros l’únic científic que ha desenvolupat una vacuna experimental contra el coronavirus per a ús propi, de la família, d’amics i d’altres interessats. Ho han fet desenes de científics d’arreu del món amb mètodes, afiliacions i afirmacions d’allò més diversos.

La iniciativa amb unes credencials més impressionants és la RaDVaC (sigla anglesa de Col·laboració per a un Ràpid Desplegament de la Vacuna), que compta amb el famós genetista de Harvard George Church entre els vint-i-tres col·laboradors declarats. Malgrat això, la recerca relacionada amb aquesta iniciativa no es porta a terme al campus de Harvard: “Tot i que el laboratori del professor Church participa en una sèrie de projectes de recerca relacionats amb el covid-19, ell ha assegurat a la Facultat de Medicina de Harvard que al seu laboratori no es porten a terme tasques relacionades amb la vacuna de RaDVaC”, ha comentat una portaveu de la Facultat de Medicina de Harvard.

Un dels projectes envoltats de més secretisme és CoroNope, que es nega a donar els noms dels seus integrants perquè, segons la persona que respon als missatges enviats a la seva adreça electrònica anònima, els biòlegs que hi participen (“menys de mitja dotzena”) no es volen arriscar a tenir problemes amb l’FDA o amb les organitzacions on treballen.

Totes aquestes iniciatives particulars estan motivades, almenys en part, per la mateixa idea: en moments excepcionals, cal fer coses excepcionals. Segons els seus impulsors, si els científics tenen les competències i el coratge d’elaborar una vacuna pel seu compte, el més lògic és que ho facin. Els seus defensors sostenen que, sempre que les seves afirmacions siguin prudents i el procés transparent, tots ens podríem beneficiar dels seus aprenentatges.

Els crítics, per contra, afirmen que, per bones que siguin les intencions, és poc probable que aquests científics aprenguin res que resulti d’utilitat perquè les seves vacunes no se sotmeten a la prova de foc: assajos aleatoris i contra placebos. És més, posar-se aquestes vacunes podria resultar perjudicial, bé sigui a causa de reaccions immunitàries greus i altres efectes adversos o bé perquè inspirin una falsa sensació de protecció. “Si te la poses tu mateix, ningú no hi pot fer gran cosa ni té cap raó per fer-ho”, diu Jeffrey Kahn, director de l’Institut Johns Hopkins Berman de Bioètica. Ara bé, des del moment en què algú comença a incitar els altres a provar una vacuna que no ha passat les proves pertinents, “es torna als temps dels remeis de l’apotecari i el curanderisme”, afirma en referència a una època en què els remeis es venien al públic amb promeses tan extravagants com enganyoses.

“Els animals som nosaltres”

La iniciativa per trobar una vacuna de RaDVaC, de la qual va informar per primera vegada la revista MIT Technology Review, presenta dues diferències importants respecte al projecte de Stine: cap dels participants espera cobrar diners per la vacuna i, en lloc de les invectives plenes d’improperis al Facebook de Stine, RaDVaC disposa d’un document científic de 59 pàgines on s’explica amb detall com funciona la vacuna i s’orienta qui vulgui barrejar els ingredients de la fórmula pel seu compte. “El llibre blanc és força impressionant”, comenta Avery August, immunòleg de la Universitat Cornell d’Ithaca (estat de Nova York), que no participa en el projecte RaDVaC.

Malgrat tot, la idea que va motivar la creació dels dos projectes és semblant. Al març, quan Preston Estep, cofundador i científic en cap de RaDVaC, va llegir que tanta gent moria per la pandèmia, es va comprometre a no estar-se de braços plegats com un mer espectador. Va escriure a alguns químics, biòlegs, professors i metges que coneixia per veure si algun d’ells estava interessat en desenvolupar una vacuna pròpia. De seguida van concebre una fórmula per crear-ne una de pèptids que es podia administrar com a esprai nasal. “És molt senzilla –explica el Dr. Estep–. Consta de cinc ingredients que es podrien barrejar a la consulta d’un metge”. L’ingredient clau són uns fragments diminuts de proteïnes víriques –pèptids– que els científics van encarregar per internet. Si tot anés com s’espera, aquests pèptids podrien entrenar el sistema immunitari perquè defensi l’organisme del virus, tot i no contenir virus com a tals.

A finals d’abril, el Dr. Estep i alguns col·laboradors seus van barrejar els diversos ingredients en un laboratori i es van aplicar la mescla als narius. El Dr. Church, que ha sigut mentor del Dr. Estep durant molt de temps, comenta que ell se la va administrar tot sol al lavabo per mantenir la distància física necessària. Poc després, el Dr. Estep va donar la vacuna al seu fill de 23 anys; altres col·laboradors també la van administrar a familiars seus. De moment, ningú ha informat de cap símptoma més greu que la congestió nasal i un lleuger mal de cap, diu el Dr. Estep, que ha anat afinant la recepta traient-ne i afegint-hi pèptids a mesura que es coneixien més investigacions sobre el coronavirus. Fins avui, el científic s’ha autoadministrat vuit versions del preparat per via nasal.

Normalment, el procediment per desenvolupar un fàrmac comença amb estudis amb ratolins o altres animals. En el cas de la vacuna de RaDVaC, el Dr. Estep comenta: “Els animals som nosaltres”.

Tanmateix, sense assajos clínics rigorosos no hi ha cap manera fiable de saber si és segura o eficaç, comenta el Dr. August, que afegeix que li preocupa que les prestigioses trajectòries dels científics que la desenvolupen serveixin per no respectar aquest principi. El Dr. Church afirma que ell respecta el procediment d’avaluació tradicional, però que també hi hauria d’haver espai per a la “prerecerca” i que la majoria de les qüestions a les quals s’ha dedicat al llarg de la seva carrera –entre les quals, la manipulació genètica de cèl·lules humanes– en un principi es consideraven no convencionals.

El Dr. Estep assenyala que, fins a la setmana passada, s’havia administrat la vacuna a una trentena de persones residents als Estats Units, Suècia, Alemanya, la Xina i el Regne Unit. I afegeix que un professor universitari brasiler li havia explicat que s’estava plantejant produir-la al seu laboratori i distribuir-la de franc.

Copyright The New York Times

Traducció d’Ignasi Vancells