Philippe Sansonetti: "Tenim una vacuna contra la disenteria en fase d'assaig clínic"

La disenteria bacil·lar és una malaltia diarreica tradicionalment vinculada a la falta d’higiene i a aigua contaminada amb residus fecals. Continua estant ben present en àmplies regions del planeta i provoca més de 700.000 morts cada any. La manca d’aigua potable i la persistència de sistemes sanitaris deficients dificulten les opcions d’erradicar-la o de reduir-ne significativament l'impacte. L’opció més efectiva a llarg termini podria ser una vacuna, assegura Philippe Sansonetti (París,1949), director de la unitat de Patogènesi Molecular Microbiana de l’Institut Pasteur. Per la seva trajectòria en la recerca sobre aquesta malaltia, Sansonetti ha estat guardonat amb el Premi Internacional de Ciències Mèdiques Doctor Juan Abarca, lliurat recentment a Madrid.

Són molts anys d’estudi de la disenteria. Com ha evolucionat el seu coneixement en els últims temps?

— Fa tot just vint anys teníem la percepció que la shigel·losi, que és com anomenem la malaltia causada pel bacteri shigel·la, estava desapareixent arreu, sobretot per la millora de la higiene a tot el món. A Sud-amèrica, per exemple, està pràcticament erradicada quan anys enrere havia estat molt present. En alguns països d’Àsia passa el mateix, i tant a Europa com a Nord-amèrica només trobem casos puntuals, gairebé sempre deguts a vessaments accidentals d’aigües brutes.

Per tant, és una malaltia en retrocés.

— Això és el que es creia. Diferents estudis, alguns promoguts per l’OMS, han revelat que la malaltia segueix allà, sobretot a l'Àfrica i al sud-est asiàtic. Continua sent la primera causa de diarrea severa en nens, especialment de 3 a 5 anys, i també en nounats.

Aleshores, què està passant?

— El perfil ha canviat. Hi ha una major prevalença en nens petits, però hem detectat altres complicacions clarament associades que juntament amb les diarrees amb hemorràgia poden conduir a la mort. Són complicacions associades al desenvolupament i el creixement que poden afectar el sistema psicomotor, provocar una hipersensibilitat a altres malalties infeccioses o alteracions cròniques. Estem veient que fins i tot hi ha manifestacions cròniques. S’observa sobretot als països de l’Àfrica subsahariana i el sud-est asiàtic.

Són països on, en general, les condicions higièniques són deficients.

— És la higiene, el tractament de les aigües residuals, els sistemes de sanejament, les xarxes de clavegueram, l’accés a l’aigua potable. La malaltia es transmet per contacte amb matèria fecal i, per tant, el que caldria és establir sistemes d’higiene a escala global. Una cosa tan bàsica com rentar-se les mans seria una gran solució, i implica actuar en l'àmbit educatiu, el sanitari i garantir l’accés a aigua neta. La fórmula és vàlida per a la shigel·losi, el còlera o la febre tifoide.

L’accés a aigua potable en aquestes regions del planeta no sempre està garantit.

— Tingui a veure amb la malaltia o no, l’accés a aigua neta, i no només potable, és primordial a escala mundial. Amb el canvi climàtic i l’escalfament global cada vegada serà més difícil de trobar aigua, un bé cada vegada més preuat que està provocant conflictes geoestratègics. Ens hi hauríem d’anticipar d’alguna manera.

Les vacunes podrien ser una solució?

— Si no aconseguim, en primer lloc, unes condicions bàsiques de salut, com seria desitjable, als països pobres amb sistemes sanitaris més febles, la vacuna podria ajudar, efectivament. A l’institut Pasteur portem uns quants anys investigant-ho i creiem que ja hi som a prop. Tenim models experimentals en fase d’assaig clínic a l’Àfrica.

Diria que el progrés és lent o és l’adequat?

— Cal veure-ho des d’una doble perspectiva. En primer lloc, no és una malaltia que afecti tota la població. Això fa que des de les grans companyies farmacèutiques no s'hi pari massa atenció ni desperti gaire interès. I encara que fos així, en aquests països on hi ha més prevalença també hi hauria problemes per integrar la vacuna al seu calendari de salut. Cal preguntar-se si hi hauria els recursos econòmics suficients. Caldria un esforç important dels governs i les autoritats sanitàries que no sempre és factible.

Si no hi ha diners i els sistemes sanitaris són precaris, quina solució hi ha?

— Aquesta qüestió m’ultrapassa. Amb tot, crec que es pot dir que a l’Àfrica hi ha senyals de millora gràcies a un cert creixement econòmic que vull pensar que es veurà reflectit a escala sanitària. No obstant, hi ha altres països que estan en una situació molt precària i que no han arribat a aquell llindar de desenvolupament que els permeti avançar en aquesta direcció. Hauríem de mantenir els ajuts.

Com?

— Probablement en forma de coalicions. Nacionals, internacionals, amb fundacions, amb els governs... Caldria fer un esforç col·lectiu per ajudar aquests països, que és on més pateixen la malaltia afavorint el desenvolupament i producció de la vacuna. La seva motivació segur que serà més gran que no pas la nostra, a l’hemisferi nord. Tot plegat sense oblidar la situació geopolítica mundial tan inestable i els efectes del canvi climàtic, que a la fi castiguen els de sempre, els més febles.

El canvi climàtic podria afavorir el retorn de la shigel·losi a Occident?

— Honestament, no ho sé. El canvi climàtic pot repercutir en com es comporta el microbi, en la qualitat dels ecosistemes, en la salut de les persones i en les condicions de l’aigua. Mentre hi hagi microbis en circulació, hi ha el risc que canviï la capacitat de transmissió. Hauríem de ser capaços d’anticipar-nos a qualsevol escenari.