Què hi feia un ullal de mamut al fons del mar?
Un equip d'investigadors viu una experiència digna d''Indiana Jones' i 'Jurassic Park' gràcies a la descoberta d'un ullal de mamut de fa més de 100.000 anys a 240 quilòmetres de la costa de Califòrnia i a 3.000 metres de profunditat
Santa CruzUna jove femella de mamut vagarejava prop del que després va esdevenir la costa central de Califòrnia quan la seva vida es va extingir abans d’hora. Tot i que va morir a terra, l’enorme cos de l’animal va anar a parar a l’oceà Pacífic. Les seves restes, arrossegades a la deriva pels corrents, van arribar fins a una distància de més de 240 quilòmetres de la costa abans d’assentar-se al costat d’una muntanya submarina, a una profunditat de 3.000 metres. Allà es va quedar instal·lada durant mil·lennis, sense que ningú en conegués l’existència.
Vet aquí, però, que tot va canviar el 2019, quan els científics del Monterey Bay Aquarium Research Institute van trobar per casualitat, a la costa de Monterey (a Califòrnia), un ullal de mamut gràcies als vehicles teledirigits que feien servir per buscar noves espècies en aigües profundes. “Navegàvem per allà i, quan vaig mirar cap avall, el vaig veure i vaig dir: «És un ullal d’elefant»”, explica Randy Prickett, pilot dels vehicles teledirigits de l’institut. D’entrada, molts no s’ho van creure, però Prickett va convèncer els seus col·legues que anessin a veure’l de més a prop: “Els vaig dir: «Si no l’anem a buscar ara mateix, us en penedireu»”. La tripulació va intentar rescatar l’objecte misteriós. Per a la seva consternació, es va trencar la punta de l’espècimen, que tenia forma de simitarra. Van agafar aquell trosset i van deixar la resta.
Fins que els científics no van analitzar aquell fragment no van tenir la seguretat que el que havien trobat era un autèntic ullal. Però encara no sabien de quin animal ni de quina època.
Un descobriment d’un espècimen així a les profunditats marines és poc habitual. Els ullals i altres restes òssies d’animals prehistòrics se solen trobar al subsol, a gran profunditat, o enterrats al permagel prop del cercle polar àrtic. Tot i que n’han aparegut alguns exemplars en aigües poc profundes del mar del Nord, a l’oest d’Europa, mai s’havien vist les restes de cap mamut o mamífer antic en aquestes profunditats.
Steven H.D. Haddock, un biòleg marí de l’institut que va dirigir la recerca del 2019, acostuma a estudiar la bioluminescència dels organismes gelatinosos de les profunditats. Però no es va poder resistir a l’atracció d’aquest enigma científic. Així doncs, va reunir un equip d’investigadors de l’institut, la Universitat de Califòrnia a Santa Cruz i la Universitat de Michigan per resoldre el misteri. La investigació preliminar plantejava la possibilitat que no fos un mamut qualsevol, sinó un que potser va morir al paleolític inferior, una era que se situa entre 2,7 milions i 200.000 anys enrere i de la qual s’han conservat pocs espècimens.
L’operació de rescat
El 27 de juliol vaig pujar a bord del Western Flyer, el vaixell oceanogràfic més gran del Monterey Bay Aquarium Research Institute, amb altres membres de la tripulació. Ens acompanyaven Daniel Fisher, un paleontòleg de la Universitat de Michigan especialitzat en mamuts i mastodonts, i Katherine Louise Moon, investigadora postdoctoral de la Universitat de Califòrnia a Santa Cruz, que estudia l’ADN d’antics animals. Abans de l’expedició, Moon ja havia extret prou ADN de la punta trencada de l’ullal per concloure que provenia d’una femella de mamut. Fisher va estar d’acord amb la seva conclusió i va afegir que la forma i la mida eren característiques d’una femella jove.
Un cop al vaixell, van trigar dos dies a arribar a la muntanya submarina on hi havia l’ullal, perquè Haddock i els seus col·legues es van aturar en diversos llocs per recollir espècies rares i no descrites de meduses i ctenòfors. El 29 de juliol al matí, el sol amb prou feines treia el cap per l’horitzó quan el vaixell va arribar per fi al seu destí. Haddock i el seu equip, impacients per començar a investigar, es van instal·lar a la cabina de control del vaixell mentre la resta de la tripulació encara esmorzava.
L’excitació es va apoderar de la cabina quan els científics van començar a observar a les pantalles el vehicle teledirigit -anomenat Doc Ricketts en honor al famós biòleg marí que va influir en John Steinbeck-, que baixava lentament cap a les profunditats marines. Quan el dron aquàtic va arribar al seu destí, el vessant d’una muntanya submarina a uns 3.000 metres de profunditat, la cabina de control era plena de científics, enginyers i membres de la tripulació, ansiosos per presenciar el redescobriment de l’ullal.
Com que gairebé tota la muntanya submarina sota el vehicle estava recoberta d’una crosta negra de ferromanganès, al principi costava detectar-hi l’ullal. Tot i així, al cap de menys de 15 minuts de recerca, la presa va aparèixer en una pantalla. “És exactament com el vam deixar”, va dir Haddock. La tripulació estava contentíssima, però encara no podien llançar les campanes al vol. Havien d’agafar l’ullal, i no hi havia cap garantia que sortís bé.
A Haddock i el seu equip els preocupava que aquella dent tan llarga fos massa fràgil per aixecar-la, i per això es van dedicar una estona a fer fotos i gravar vídeos que podrien servir per crear-ne un model en 3D en cas que es trenqués durant el rescat.
Als braços del vehicle hi van enganxar unes esponges domèstiques i uns dits de plàstic tou perquè es pogués agafar l’ullal amb suavitat. El silenci es va imposar a la cabina de control quan les pinces es van estirar cap al fòssil encrostat. Tothom observava tens com el robot aixecava l’ullal. Aleshores, amb gran suavitat, el dron va traslladar l’objecte al calaix de recollida. Així que el va deixar anar, un esclat d’aplaudiments va trencar el silenci. Havien trobat i rescatat l’ullal en menys de dues hores.
Una crosta de 100.000 anys
Poc després el vehicle teledirigit va tornar a la superfície i el van portar a bord del vaixell. Haddock i Fisher van traslladar l’ullal al laboratori que hi havia allà mateix i a l’acte van començar a mesurar-lo, netejar-lo i fotografiar-lo. Katherine Louise Moon s’hi va afegir. Amb una màquina monofil va tallar un tros de l’ullal per agafar una mostra del teixit més profund. Esperava que aquesta mostra contindria més ADN de mamut del que havien extret de la punta de l’ullal dos anys abans; en necessitava prou quantitat per determinar l’espècie i el llinatge del mamut que va anar a parar a aquesta tomba aquàtica. “Tots estàvem entusiasmats -afirma Moon-. Aquell moment va ser una barreja d’Indiana Jones i Jurassic Park”.
L’ullal, que feia prop d’un metre de llarg, estava recobert d’una crosta gruixuda de ferromanganès. A les profunditats marines abunden aquests metalls i, en algunes zones, es forma una closca de ferromanganès al voltant dels objectes que s’assenten en un mateix lloc prou temps, com a mínim uns quants milers d’anys. El gruix de la crosta feia pensar que l’ullal era antic, però, per descobrir exactament de quan era, Blackburn va estudiar en el seu laboratori a Santa Cruz -especialitzat en geocronologia- la desintegració dels materials radioactius en les mostres de la punta rescatada el 2019. Va calcular que l’ullal havia estat al fons del mar durant molt més de 100.000 anys, per bé que aquestes conclusions encara no han sigut revisades per experts ni són definitives.
“És un tresor”, afirma Dick Mol, paleontòleg del museu Historyland dels Països Baixos, que no ha participat en el rescat ni l’anàlisi de l’espècimen. Segons Mol, els ullals de mamut de més de 100.000 anys són “molt poc freqüents” i estudiar-ne un pot oferir a la ciència noves perspectives sobre el paleolític inferior, una era de la història de la Terra poc coneguda. Els científics saben que, fa uns 200.000 anys, la Terra va passar per un període glacial i els nostres avantpassats van emigrar de l’Àfrica. Però no saben exactament fins a quin punt el canvi climàtic del planeta va afectar els mamuts ni altres grans animals de l’època. El que tampoc queda clar és quina alteració va produir en la diversitat genètica dels mamuts l’arribada al nord d’Amèrica.
Al marge de la quantitat d’ADN que els científics siguin capaços d’extreure d’aquest ullal, estudiant-ne el teixit podrem aprendre’n moltes coses. Els elefants, mamuts i altres probòscides emmagatzemen grans quantitats d’informació als ullals: creixen per capes, i creen així una estructura que s’assembla a una pila de cucurutxos de gelat. Igual que els anells dels arbres, la mida i la forma d’aquestes capes donen als científics un munt d’informació sobre les condicions de vida de l’animal gairebé dia a dia i, en el cas de les femelles, fins i tot la freqüència amb què procreava. A més, cada capa microscòpica conté uns isòtops que reflecteixen el que menjava l’animal. Aquests isòtops es poden rastrejar fins a uns llocs concrets, i així els científics saben no només què menjava l’animal, sinó també on.
Un hàbitat desprotegit
Amb independència del que els científics descobreixin a partir d’aquest ullal de mamut, segur que al mar es conserven més restes d’antics animals terrestres. “Probablement n’hi ha moltes més”, diu Mol, que ha ajudat a descobrir les restes de nombrosos mamuts a les aigües poc profundes del mar del Nord. Als exploradors d’aquestes aigües els recomana que “comencin a anar acompanyats de paleontòlegs perquè saben què s’hi ha de buscar”.
Haddock treu una altra conclusió del descobriment: les profunditats marines s’han de protegir de les activitats mineres i les perforacions: “En aquest entorn autènticament únic, poc explorat i en gran part subestimat, un hàbitat que es conservi intacte té un gran valor”.
Els fons marins són l’hàbitat més gran de la Terra, i en la seva immensa majoria estan desprotegits. Segons els científics, conservar aquest regne enorme i misteriós no protegirà només els innombrables animals que hi viuen, sinó que també pot garantir la futura descoberta d’antics tresors naturals.
Copyright: The New York Times
Traducció: Lídia Fernández Torrell