Laura Faye Tenenbaum: “Trump és un repte més que cal superar en la lluita contra el canvi climàtic”

Laura Faye Tenenbaum és una innovadora a l’hora d’explicar ciència. Des del departament de comunicació de ciències de la Terra de la NASA, és responsable de les multipremiades webs de divulgació científica Global climate change: vital signs of the planet i Earth right now. La seva feina com a comunicadora científica ha sigut guardonada cinc vegades amb els Webby Awards, els premis a continguts online més prestigiosos del món.

Científica o comunicadora?

Em dedico a la comunicació però, com tu i com tothom, soc científica des que era ben petita. Tots naixem científics, perquè tenim curiositat sobre com funciona el món i busquem la veritat.

Per què s’hi dedica?

La ciència és a tot arreu. En aquest moment s’estan produint un munt de debats en què intervé la ciència. A mesura que la societat sigui més il·lustrada científicament, aquests debats seran de més qualitat. D’altra banda, la gent pren decisions contínuament, i aquestes decisions estan basades o bé en el seu coneixement científic, o bé en la seva falta de coneixement científic. Si la gent entengués millor la ciència, es prendrien millors decisions. Això milloraria la seva vida i també la de la societat en general.

A quines decisions es refereix?

Doncs a qui vota, per exemple, i a quina orientació política dona suport. I també quins productes compra, és a dir, quins processos i models econòmics afavoreix.

En quins debats actuals intervé la ciència?

Jo soc experta en el clima i les ciències de la Terra, i puc afirmar, per exemple, que ara mateix hi ha un gran debat social sobre com tirar endavant en un món en canvi.

Ho diu per la política de Trump sobre el canvi climàtic?

No soc experta en política, però la meva opció personal és continuar col·laborant perquè es faci bona ciència i explicant-la a pesar d’ell.

Però les decisions que està prenent tindran conseqüències.

Tot té conseqüències, ningú viu en una bombolla, però personalment aquesta situació em fa sentir més forta. Als que ens dediquem a la ciència ens agraden els reptes. No ens llevem al matí esperant que tot surti a la primera com voldríem. Pensant en la clàssica història científica de fer un experiment al laboratori, fins i tot la paraula experiment vol dir que pot explotar o fallar i que s’ha de repetir una vegada i una altra. No diré que esperem directament el fracàs, però sí entrebancs i haver de resoldre problemes constantment. Des del punt de vista de la mentalitat científica, aquesta situació és un repte més que hem de superar.

És optimista sobre el canvi climàtic?

A mi no m’agrada viure amb por. No soc així. Quan em llevo al matí, busco el repte més difícil que puc i m’hi enfronto. Això és el que em motiva. I el canvi climàtic és el repte més complicat de la nostra vida. Estic convençuda que hi podem fer alguna cosa. Serà molt i molt difícil, però ho hem de fer. No tenim cap altra opció.

¿En àmbits com el canvi climàtic, i en general, creu que els científics s’han d’explicar millor?

La gent que es dedica a la recerca està molt ocupada, i comunicar és una habilitat per ella mateixa. Requereix molt d’esforç, molta devoció, molta pràctica i molt d’estudi. Per tant, si estàs molt ocupat fent recerca, quan tindràs temps per aprendre a comunicar i fer-ho bé?

Com s’ha de fer, doncs?

Hi ha d’haver una figura legitimada del comunicador científic professional, que encara no hi és. Encara no hi ha gaire gent que s’hi guanyi la vida, però la comunicació de la ciència és massa important perquè es faci com a afició i a estones, a més a més d’una feina principal.

Dels pocs que s’hi guanyen la vida, té algun referent?

M’agraden molt Michelle Thaller de la NASA i Neil deGrasse Tyson, que és molt conegut. Però n’hi ha d’altres que no m’agraden gens, com per exemple Bill Nye. Fa uns anys feia un programa televisiu infantil i ara és protagonista d’una sèrie, però reprodueix l’estereotip del científic nerd o friqui, i això ens fa mal. Quan el veus, et preguntes on és el rol femení en la ciència i on és la visió inclusiva i no elitista de la ciència. I això té conseqüències.

Quines?

Fa uns anys vaig preguntar a un grup de nens de 8 o 9 anys si algú volia dedicar-se a la ciència. La majoria em van dir que no es consideraven prou intel·ligents per fer-ho. Hi ha un mecanisme social que crea aquesta imatge inaccessible de la ciència. A la universitat, molts estudiants m’han dit que no s’hi volen dedicar perquè els científics són solitaris, treballen al laboratori, no tenen habilitats socials, no lliguen, etc. Hem de trobar la manera de trencar aquest estereotip, perquè jo no em veig així. Jo em veig com una gamberra amb habilitats socials, com una persona divertida i interessant.

Però assolir coneixement científic requereix un esforç.

Efectivament, la ciència, tot i no ser elitista, pot ser complicada. Imagina’t una història com la de moltes pel·lícules de bons contra dolents, una cosa molt simple. Oi que la vida és molt més que això? Doncs el mateix passa amb la ciència. Ara sembla que tot s’hagi de poder explicar en dos segons, en un tuit, però hem de lluitar contra aquest adoctrinament. Perquè, per exemple, el funcionament de la Terra és extremament complicat. L’atmosfera, els núvols... Com expliques els núvols? Són fascinants, bonics, tenen un punt de màgia, no hi ha ningú que no s’hi hagi fixat mai, però quan els estudiem amb detall veiem que són supercomplicats. ¿Com agafes aquesta cosa que és artística, bonica i fascinant i plena d’ànima, i tot i així molt complicada, i l’expliques? Hi ha un munt d’històries complicades i boniques sobre el món que són molt difícils d’explicar.

Com s’ho fa vostè per explicar-les?

La gent busca autenticitat, no només en la ciència sinó en general. Per tant, si em planto davant seu amb un somriure i els dic “Hola, nois, ¿voleu aprendre ciència?”, em llançaran tomàquets perquè estaré sent falsa. La gent no vol condescendència, no vol que li parlin des de la superioritat, sinó que busca honestedat. De manera que jo regiro dins meu per trobar què és real i significatiu per a mi. Quan escric, faig servir molt el flux de consciència perquè aflorin les meves emocions i pensaments sobre el tema que estic tractant. Intento enganxar la gent a través d’aquest món emocional. I hi ha un munt d’emocions diferents, desesperació, tristesa, ira... Jo miro d’utilitzar-les totes.

La divulgació científica adreçada al públic general és necessària, però ¿no creu que la clau per augmentar la cultura científica en la societat és l’educació?

No, no hi estic gens d’acord. Els nens estan molt ben servits. Moltes persones, quan descobreixen a què em dedico, em diuen que de petits la ciència els encantava. Es dedica molta energia a l’escola i això està bé, hem de seguir fent-ho, però a la universitat molta gent perd el contacte amb la ciència i ja no el recupera. I qui pren les decisions polítiques? Qui pren les decisions sobre què s’ha de comprar? Els adults! Per tant, no ens podem centrar només en els nens. Hi ha d’haver una línia de cultura científica que connecti l’escola amb la vida adulta. En aquests moments, els encarregats de promoure la cultura científica estan negligint la comunitat d’adults en detriment de tota la societat.

Què es pot fer, doncs, per fer arribar la ciència a la comunitat adulta?

Primer, cal veure quins són els canals que fa servir més aquesta comunitat. Per exemple, ara mateix la televisió és molt més popular que el cinema. Per tant, és un bon canal per comunicar ciència. D’altra banda, cal veure quins interessos hi ha. La gent vol veure científics que treballen en grup, científics fent treball de camp i no asseguts en un despatx o tancats en un laboratori. Vol veure, en definitiva, el making-of de la ciència. I hi ha un munt de científics amb històries interesantíssimes que esperen per ser explicades.

Com convenceria la gent perquè s’interessés més per la ciència?

Fa uns dies vaig visitar la Sagrada Família i hi vaig trobar, per sobre de tot, detalls i complexitat. La ciència va justament d’això, de mirar de prop i fascinar-se fins i tot per la cosa més petita del món. A més, avui dia tenim una mena de buidor que estem intentant omplir constantment, tant a través d’addiccions com d’objectes materials. Comprem, mengem i practiquem sexe per omplir aquesta buidor. Estem constantment mirant el mòbil per rebre una altra càrrega d’endorfines. Si a algú li agrada l’última bajanada que hem penjat al Facebook, ens sentim millor, més plens. Però el que ens falta a tots és una connexió, una connexió amb el món del nostre voltant. La ciència proporciona precisament aquesta connexió. I això fa desaparèixer la buidor. A la Sagrada Família, l’estructura està connectada amb el món. La cosa més petita que veus en entrar per la porta, aquell cargol que s’enfila per una tija que s’acaba transformant en columna, s’ha elaborat amb tanta cura que transmet aquesta connexió. Molta gent amb sensibilitat espiritual parla d’aquesta connexió, però quan mires el món des d’una perspectiva científica, t’adones que realment tot està connectat. Les molècules realment estan vibrant. No és una filosofia, és una experiència real.