L’operació Atacama és la principal batuda de la història recent, però hi ha altres indicis que fan pensar que les forces d’ordre públic comencen a fixar-se en aquestes plantes. Sis homes han sigut condemnats fa poc als EUA en relació amb una xarxa de tràfic de cactus, que va treure furtivament milers de les anomenades plantes pedra o roques vives del sud-oest de Texas per introduir-les de contraban a Europa i l’Àsia. A Califòrnia i Arizona hi ha hagut altres processos judicials relacionats amb cactus. Però, tot i que el reforçament de l’acció policial i judicial és benvingut, diversos experts creuen que només amb les prohibicions no s’aturarà aquest tràfic. Són partidaris de satisfer la demanda mitjançant la recol·lecció sostenible de llavors o esqueixos de plantes silvestres, que podrien servir per a la reproducció artificial en hivernacles reconeguts per la seva qualitat. La venda d’aquestes plantes obtingudes per via legal podria contribuir a compensar el comerç il·legal. Segons els experts, la recaptació es destinaria directament, si fos possible, a les poblacions que viuen al costat de les espècies, cosa que els oferiria un incentiu per protegir aquests vegetals. El comerç de cactus i plantes crasses és un gran negoci, però la major part d’aquests diners no va parar als països d’origen.
Traficants de cactus saquegen els deserts
Una batuda recent a Itàlia confisca espècies rares de cactus xilens valorades en més d’un milió de dòlars i mostra el creixement del mercat negre de plantes crasses
Andrea Cattabriga ha vist un munt de cactus fora del seu hàbitat natural, però mai havia vist res com l’operació Atacama, la batuda que es va fer l’any passat a Itàlia. Especialista en cactus i president de l’Associació per a la Biodiversitat i la Conservació, Cattabriga ajuda molt sovint la policia a identificar espècimens confiscats als turistes o interceptats en enviaments per correu. Aquesta vegada, però, es va trobar davant d’una partida impressionant: més de 1.000 exemplars d’alguns dels cactus més exòtics del món, valorats en més d’1,2 milions de dòlars al mercat negre.
La pràctica totalitat de les plantes protegides, algunes de les quals tenien més d’un segle d’antiguitat, procedien de Xile, que no en permet l’exportació. L’operació -que va tenir lloc el febrer del 2020, tot i que s’ha fet pública ara que els cactus han tornat a Xile- és segurament la confiscació internacional de cactus més important en gairebé tres dècades. També treu a la llum la quantitat de diners que s’embutxaquen els traficants amb aquest comerç il·legal. Veure els cactus confiscats va entristir profundament Cattabriga: “Vet aquí un organisme que ha evolucionat al llarg de milions d’anys per sobreviure en les condicions més dures del planeta i, al final de la seva vida, acaba com un objecte que es posa a la venda”.
El comerç il·legal de plantes
Com el mercat d’ossos de tigre, marfil, escates de pangolí i banya de rinoceront, a tot el món hi ha un comerç il·legal de plantes que mou molts diners. “D’una manera o altra, es trafica gairebé amb totes les plantes que se’t puguin acudir”, diu Eric Jumper, agent especial del Servei de Pesca i Fauna Silvestre dels Estats Units. Els cactus i altres plantes crasses són de les més buscades, juntament amb les orquídies i, cada vegada més, les espècies carnívores.
Aquest tràfic pot tenir greus conseqüències. Més del 30% de les prop de 1.500 espècies de cactus del món estan en perill d’extinció. La gent que se’ls endú sense cap mena d’escrúpols és la principal causa d’aquest declivi, que afecta gairebé la meitat de les espècies en perill. Tot i així, no se sol parar atenció a aquest àmbit del comerç il·legal, la qual cosa és un exemple clar de “ceguesa vegetal”, o un reflex de la tendència humana a fer molt poc cas d’aquesta important branca de l’arbre de la vida. Com afirma Jared Margulies, geògraf de la Universitat d’Alabama que estudia aquest tràfic: “Sense plantes, el funcionament general del planeta s’aturaria a tots els efectes, però la gent es preocupa més pels animals. Moltes espècies de plantes rebrien molta més atenció si tinguessin una cara i uns ulls”.
Passió per l’exotisme
De tota manera, l’abast de l’operació Atacama podria ser una notable excepció. És també el cas en què s’han repatriat més cactus robats per reintroduir-los en el seu hàbitat original. Els experts confien que aquesta operació sigui un punt d’inflexió en la manera com s’enfoca la gestió d’un tema tan espinós com el tràfic internacional de cactus. Com diu Pablo Guerrero, botànic de la Universidad de Concepción, a Xile: “La societat en general ja no pot tenir durant més temps una opinió tan ingènua sobre aquest problema”.
Els cactus i altres plantes crasses estan de moda. S’han convertit en un dels temes favorits de les xarxes socials, perquè els influencers de les plantes d’interior els han promogut pel seu aspecte estrany i perquè necessiten unes atencions mínimes. La pandèmia no ha fet sinó potenciar-ne la popularitat, i les botigues lluiten per tenir-ne espècies en estoc.
La col·lecció de cactus del típic hipster només comprendrà espècies comunes criades als vivers. Però per a alguns col·leccionistes especialitzats -que solen ser homes de mitjana edat o més grans- aquest hobby és una cosa molt més seriosa. Tal com explica Bárbara Goettsch, copresidenta del grup d’especialistes en cactus i plantes crasses de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura: “En gran mesura, el que impulsa l’interès i la passió per aquestes plantes és la seva singularitat i exotisme”.
Hi ha moltes espècies de cactus que es troben només en llocs molt concrets: per exemple, en determinats penya-segats escarpats de pedra calcària a Mèxic o en una única taca de sorra de menys de 2,5 quilòmetres quadrats a la costa del Perú. També acostumen a créixer molt a poc a poc. Els exemplars més grossos, que són els més buscats, poden tenir dècades o fins i tot centenars d’anys. Aquestes característiques fan que els cactus siguin especialment vulnerables a la sobreexplotació, però també extraordinàriament atractius per als col·leccionistes interessats en productes veritablement exclusius.
Saquejadors de cactus
Ara bé, comprar espècies exòtiques per la via legal pot ser difícil i fins i tot impossible. Cal una autorització especial per al comerç internacional de tots els cactus i molts altres tipus de plantes crasses, i això suposant que es puguin vendre. La majoria de països -inclosos els Estats Units- prohibeixen endur-se algunes d’aquestes espècies o totes del seu hàbitat natural. Com diu Jumper: “No es poden agafar cactus de terrenys públics, punt. Però per enxampar la gent al camp agafant cactus cal tenir força sort, perquè els agafen en zones molt extenses”.
Quan els cactus s’han arrencat clandestinament del seu medi natural, el comerç il·legal se sol fer a l’aire lliure. Al Japó, hi ha botigues de luxe que exposen espècies protegides i collides al seu hàbitat natural, mentre venedors de tot el món les anuncien a eBay, Instagram, Etsy i Facebook. Els anuncis d’internet solen anar acompanyats d’avisos que els cactus no disposen dels permisos necessaris per al comerç legal. D’altra banda, els saquejadors furtius de vegades transmeten vídeos directament des del camp preguntant als clients quines plantes volen.
Molt poques vegades enxampen o processen els traficants. Per bé que tradicionalment el comerç il·legal ha estat en mans de col·leccionistes nord-americans, britànics, europeus i japonesos, fa poc l’interès per aquestes plantes també s’ha estès a la Xina, Corea i Tailàndia. Tot i que no hi ha xifres aproximades sobre l’abast del comerç il·legal de cactus, molts especialistes creuen que està creixent. Com diu Jeff Pavlat, president de la Cactus and Succulent Society of America: “Fa 20 anys no era gran cosa, però ara funciona a gran escala: estem veient que se n’estan arrencant poblacions senceres”.
El febrer del 2020, la policia italiana va visitar, a conseqüència d’un delació, la casa d’Andrea Piombetti, conegut col·leccionista i venedor de cactus de Senigallia, ciutat de la costa adriàtica. En un hivernacle improvisat, els policies hi van trobar unes 1.000 espècies protegides de Copiapoa i Eriosyce provinents de Xile, amb mides que anaven des de la d’una pilota de beisbol fins a una de platja. Els policies van requisar les plantes, juntament amb el mòbil i el passaport de Piombetti. No era la primera vegada que l’acusaven de tràfic de cactus. Piombetti, que no va respondre a les peticions d’entrevista, està pendent de judici. La policia ja li havia confiscat un enviament de 600 cactus xilens el 2013, però el cas va acabar sense arribar mai als tribunals a causa de la lentitud de la burocràcia i va prescriure.
Com explica el tinent coronel Simone Cecchini, cap de la divisió de fauna i flora de la policia local que va dirigir les investigacions el 2013 i el 2020, “a Itàlia molts delictes ecològics tenen aquest problema: no es poden castigar si han passat quatre o cinc anys”. “Aquesta vegada el fiscal diu que mirarem de ser molt ràpids, perquè vol evitar el que va passar el 2013”.
Cactus que tornen a casa
Després de la confiscació, Cattabriga es va encarregar d’enviar les plantes -moltes de les quals estaven en molt mal estat de salut- al jardí botànic de Città Studi, un barri de Milà, perquè les cuidessin un temps. Com més avançava la investigació, més urgent era decidir què calia fer-ne. Al principi, es va parlar d’enviar les plantes a altres jardins botànics d’Itàlia i Europa. Però Cattabriga, Cecchini i Guerrero eren ferms partidaris de retornar-les a Xile per motius simbòlics i de conservació. A finals d’abril, 844 cactus van fer el viatge de tornada a Xile. Prop de 100 ja havien mort, mentre que 84 es van quedar a Milà, on serien objecte d’estudi.
Mentrestant, hi ha entusiastes de les plantes que treballen per canviar la cultura del col·leccionisme de cactus. Per exemple, Liz Vayda, propietària d’una botiga de plantes a Baltimore, està en converses amb la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura sobre la possibilitat de fixar una normativa per al sector de les plantes d’interior; aquesta normativa serviria per certificar que els hivernacles venen plantes d’origen legal, com les etiquetes dels aliments orgànics o de comerç just. “En aquests moments, li he de preguntar expressament a un cultivador: «¿D’on són les teves plantes?», diu Vayda.