Recerca

Gairebé segur que tens un doble en algun lloc

Un estudi fet a Barcelona explica des de la genètica, la biometria i el reconeixement facial les semblances extremes entre individus

L'estudi, impulsat des de Barcelona, busca respostes a les semblances de persones sense filiació.
2 min

BarcelonaEstà vist i comprovat que no només els bessons homozigòtics o univitel·lins tenen una semblança extraordinària que va més enllà del físic. A qualsevol racó del planeta la possibilitat de trobar el nostre “doble”, algú que s’assembli tant a nosaltres que ens faci indistingibles a simple vista, és “notablement alta”. Així ho assenyala un nou estudi publicat a la revista Cell Reports liderat per Manel Esteller, director de l'Institut de Recerca contra la Leucèmia Josep Carreras (IJC), on exerceix també d’investigador Icrea. L’estudi, en què han col·laborat científics del superordinador Mare Nostrum, el Centre de Regulació Genòmica, la Universitat Pompeu Fabra i la Universitat de Barcelona, no s’ha centrat únicament en l’aparença física sinó que ha aprofundit en l’estudi genòmic, l’epigenoma i la composició del microbioma per concloure que comparteixen fins i tot “un elevat nombre de trets genètics i de comportament”.

Per arribar a aquesta conclusió, que es podia intuir però encara no està verificada, els investigadors va recórrer a tècniques d’identificació facial per trobar “semblances raonables” entre dos individus no emparentats, explica Esteller. Les parelles de semblants es van sotmetre a un estudi del seu genoma, la seqüència del seu ADN, el seu perfil epigenètic, que és el conjunt de mecanismes que regulen el genoma, i finalment la composició de bacteris, virus i fongs que conviuen amb cadascú de nosaltres.

La primera troballa rellevant va ser comprovar que les parelles de persones semblants comparteixen variacions similars de l'ADN en gens vinculats a la formació de trets facials com la boca, el nas, els ulls, la barbeta i el front. A partir d’aquesta informació genètica, suggereix Esteller, es podria arribar a reconstruir la cara de qualsevol individu. De la mateixa manera, altres variacions genètiques informen de la seva alçada, pes i complexió física. La comparació genòmica permet establir que fins i tot pot haver-hi trets de “caràcter i conducta” compartits.

L’anàlisi epigenòmica, com era d’esperar, aporta “diferències substancials” que es tradueixen en els nivells de metilació de l’ADN de cada un dels integrants de la parella de semblants. Els nivells de metilació, que són els que regulen l’expressió dels gens, poden variar d’una persona a una altra segons quina sigui la seva exposició a factors ambientals o bioquímics. Així, si algú està exposat habitualment al sol, és molt més probable que rebi quantitats de llum ultraviolada que no pas algú altre que hi té una exposició moderada. L’exposició excessiva a la llum del sol pot alterar l’epigenoma i activar el paquet de gens que desencadena els melanomes, el càncer de pell.

Pel que fa al microbioma, hi ha multitud de factors que poden fer variar la seva composició, des de l’alimentació fins als nivells d’higiene, passant per patologies diverses o el diferent consum de fàrmacs. Tot plegat pot fer que la quantitat de bacteris sigui més alta o més baixa, i que siguin més o menys variats. “La genètica ens ajuda a entendre per què tenim dobles”, rebla Esteller. L’entorn social, el medi ambient o fins i tot les característiques climàtiques i geogràfiques expliquen per què dues persones genèticament iguals o prou semblants poden acabar sent tan diferents.

stats