“La teoria de l’evolució no s’ha explicat prou bé”

Barcelona“Són violents”, diu el biòleg Tomàs Marquès-Bonet mentre sosté un crani de ximpanzé en un posat hamletià. “A diferència dels goril·les o els bonobos, els ximpanzés són molt agressius”, assegura després d’haver estudiat la genètica dels grans simis durant un grapat d’anys. Amb una trajectòria que inclou reconeixements internacionals com el Young Investigator Award de l’European Molecular Biology Organization (EMBO) o l’International Early Career del Howard Hughes Medical Institute (HHMI) dels Estats Units, Marquès-Bonet dirigeix des de fa un any i mig l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE), un centre mixt del CSIC i la Universitat Pompeu Fabra que aquest any celebra el desè aniversari.

¿Les idees de Darwin encara són una referència?

Darwin no sabia res de genètica, però va posar sobre la taula la idea revolucionària que les espècies competeixen pels recursos. Avui, en canvi, bona part dels estudis evolutius es fan des del punt de vista de la genètica i la biologia molecular. El més interessant és que s’han refutat teories i n’han sortit de noves, però les idees de Darwin no només no s’han refutat sinó que s’han vist reforçades, amb petites excepcions.

Quines són aquestes excepcions?

En primer lloc, la hibridació entre espècies com la que es va produir entre humans i neandertals: ens vam creuar i vam tenir descendència fèrtil. Darwin no preveia que després de separar-se les espècies es poguessin tornar a barrejar. Això vol dir que s’ha de repensar el concepte d’espècie.

Com?

No hauríem de parlar tant d’espècies, subespècies, varietats o races com de poblacions. Durant dècades hem patit un procés de sobreclassificació que hem de superar. El problema, però, és que fins i tot en aquest camp hi ha interessos econòmics: no és el mateix dir que s’ha de salvar l’espècie de gran simi més amenaçada del món que la subespècie de gran simi més amenaçada del món. La diferència és subtil, però el que és realment important és mirar de conservar tota la biodiversitat.

¿Hi ha alguna excepció més a les idees de Darwin?

L’epigenètica n’és una altra. Ningú ha demostrat que allò que adquirim al llarg de la vida contribueixi a l’adaptació de les espècies a llarg termini, però la sorpresa és que es pot transmetre als fills. Per exemple, la gent que pateix estrès posttraumàtic d’alguna manera ho transfereix als fills. En cucs s’ha demostrat que aquesta influència pot abastar fins a vuit generacions. I, en humans, sabem que una mare fumadora pot transmetre modificacions als seus nets. Tot això trenca amb la idea darwiniana de selecció natural.

L’IBE fa 10 anys. Com va néixer?

Els últims 30 anys la biologia molecular i la genètica han revolucionat molts camps. Ha sigut una aportació tècnica que ens permet respondre preguntes que abans no podíem afrontar. Els biòlegs Jaume Bertranpetit i Xavier Bellés es van adonar que a Catalunya no hi havia cap centre que es dediqués a estudiar l’evolució des d’un punt de vista molecular i van impulsar-ne la creació.

Com valora aquests 10 anys?

Tenim molt bons resultats. Publiquem cada any a revistes com Nature i Science i tenim quatre beques de l’European Research Council (ERC) amb només 23 investigadors principals, però també tenim problemes: no tenim edifici, estem repartits en dues seus i no tenim un pressupost propi sinó que depenem de les dues institucions mare. Entre altres coses, això ens impedeix fer una política de fitxatges ambiciosa.

Com es poden resoldre aquests problemes?

Depèn molt de les administracions i de l’entorn on vivim. A llocs com el Regne Unit, per exemple, ja seríem un institut amb una dotació important. Nosaltres treballem molt per millorar la captació de recursos, però l’altre problema que tenim és que vivim en un país on no hi ha filantropia. A fora la majoria d’institucions com la nostra tenen el suport d’entitats privades.

Malgrat les evidències que les espècies canvien, l’evolució té molts detractors. A l’Afganistan, per exemple, només el 26% de la població l’accepta. Al Regne Unit aquest percentatge és del 48%.

És xocant, però, malgrat els esforços que fem, molta gent pensa que els caràcters adquirits al llarg de la vida es transmeten als fills. La societat és lamarckiana. Expressions com “un virus s’ha tornat resistent a un medicament” se senten molt però són enganyoses. Un virus no es torna resistent: d’una població de virus genèticament diversa, en sobreviuen els resistents, que acaben formant el gruix de la població. És una diferència verbal subtil però que reforça la idea que les característiques adquirides es transmeten a la descendència. També hi ha molta gent que es pregunta si els nens ja tenen els polzes més llargs, però l’evolució no funciona així.

Per què es desconeix tant?

D’una banda, penso que no s’ha explicat prou bé la teoria de l’evolució. De l’altra, la visió lamarckiana, tot i no ser certa, és un explicació lògica i intel·lectualment satisfactòria. Un cop acceptada, la gent no canvia d’idea per molt que li expliquin teories alternatives.

Això no passa amb les lleis de Newton o amb la relativitat.

En àmbits complexos on la vivència personal no existeix, s’accepta més fàcilment la visió dels experts. En evolució hi ha moltes idees preconcebudes errònies i, a més, s’hi barregen aspectes filosòfics i religiosos molt poderosos. En el moment que vivim, amb la democratització de les veritats (o falses veritats), la figura dels experts està diluïda, i com a societat hauríem de repensar si aquest és el camí correcte.