La Terra amaga al seu interior restes d'un planeta que va originar la Lluna

Nova YorkD'on ha sortit la Lluna? La teoria més popular diu que fa uns 4.500 milions d'anys, un protoplaneta de la mida de Mart anomenat Theia va xocar contra una primigènia Terra. A conseqüència del que s'ha conegut com "el gran cop" alguns dels residus van sortir disparats i van formar la Lluna, tot i que els científics no tenen una prova irrefutable de l'existència de Theia.

En un estudi publicat aquest dimecres a la revista Nature, un grup d'investigadors afirmen que trossos de Theia van sobreviure a l'impacte i es van enfonsar fins a 2.900 quilòmetres de la superfície terrestre. "Hem mirat la Terra més profunda", afirma Qian Yuan, l'investigador postdoctoral de l'Institut Tecnològic de Califòrnia que ha dirigit la recerca: "Hi hem trobat grans trossos de Theia". L'interès del doctor Yuan va començar durant una classe de geoquímica planetària mentre era estudiant de postgrau a la Universitat Estatal d'Arizona, quan el professor va plantejar un senzill comentari: "On és Theia ara mateix?" I Yuan va posar fil a l'agulla.

Restes de Theia formen la Lluna, però el 90% de la seva mida va acabar fosa amb els materials i minerals que ja contenia la Terra. L'equip de Yuan sosté que algunes peces del protoplaneta van sobreviure gairebé intactes i van formar les dues grans plaques misterioses que s'escampen sota de l'Àfrica Occidental i de l'oceà Pacífic. Són dues regions anòmales respecte a la resta del mantell terrestre. Es van detectar per primera vegada fa mig segle, quan els investigadors van adonar-se que les ones sísmiques –la sacsejada generada pels terratrèmols– s'alenteixen quan hi passen.

Les dades sísmiques són com un sonograma del planeta i ofereixen vistes confuses i impressionistes de l'estructura, però no donen cap informació sobre la temperatura ni de què estan fetes les estructures. Ara ja és impossible perforar el planeta a tanta profunditat com per treure'n mostres.

Tuzo i Jason

La placa sota l'Àfrica occidental es coneix com a Tuzo, per J. Tuzo Wilson, geofísic canadenc pioner en la teoria de la tectònica de plaques. L'altra, a les profunditats de l'oceà Pacífic, s'anomena Jason, en honor a W. Jason Morgan, que va suggerir que els punts calents es van originar a partir de restes de material que s'eleven del mantell profund. Alguns científics han proposat que potser Tuzo i Jason estaven fets de la Terra primigènia: parts cristal·litzades de l'oceà de magma que abans cobrien la superfície i que mai es van barrejar amb la resta del mantell. D'altres apunten que les estructures podrien ser trossos d'escorça oceànica que es van enfonsar al mantell.

El doctor Yuan assenyala que el volum de Tuzo i Jason és comparable al de la Lluna, cosa que el va portar a preguntar-se si podrien ser peces addicionals de Theia. La investigació publicada a Nature es va poder fer a partir d'una sèrie de simulacions per ordinador, trencant Theia i la Terra en trossos i fent un seguiment del moviment de les peces durant i després de la col·lisió.

Segons aquests models, quan Theia va colpejar la Terra s'hauria fos l'escorça i la part exterior del mantell terrestre i s'hauria barrejat amb trossos de Theia. La Lluna s'hauria format a partir d'aquell núvol de runes. Les troballes podrien estimular els científics a mirar més de prop com l'impacte gegant podria haver influït en el moviment de la cinta transportadora dels continents. "Pot haver tingut efectes duradors en l'evolució posterior de la Terra", conclou Yuan.

Copyright The New York Times