Ann Druyan: "Teníem la confiança ridícula que 'Cosmos' canviaria el món. I així va ser!"

Pocs humans tenen el privilegi de tenir un asteroide batejat amb el seu nom. I tanmateix, a 320 milions de kilòmetres de distància i en òrbita perpètua, Ann Druyan (Nova York, 1949) hi té el seu, el Druyan 4970, descobert el 1988. També pocs humans han aconseguit que la seva obra transcendís i marqués generació rere generació, que inspirés milers i milers de vocacions científiques i que despertés en nens i joves arreu del món una curiositat voraç pel món que ens envolta, per qui som, per com vam arribar a ser. I això és, justament, el que Druyan ha aconseguit i el motiu pel qual li acaben de concedir el Premi Nat 2024 a la divulgació de les ciències que atorga el Museu de Ciències Naturals de Barcelona.

I és que aquesta dona, de somriure generós i energia inesgotable, va coescriure amb el seu marit, Carl Sagan –que és segurament la icona per excel·lència de la divulgació de la ciència–, la mítica sèrie de televisió Cosmos: un viatge personal (1980), una oda inigualable a la bellesa de la natura i de l’Univers i un dels documentals científics de més èxit de tota la història. Es calcula que, fins avui, ja l’han vist més de 400 milions de persones a tot el món.

Va ser també Druyan, escriptora, guionista, activista, productora i directora audiovisual, qui va escollir el contingut del disc d’or que transporten a les seves entranyes les naus no tripulades Voyager 1 i 2, de la NASA, llançades el 1977: imatges i sons per explicar els humans a possibles civilitzacions extraterrestres. I al rebost té diversos llibres de divulgació i novel·les, autèntics bestsellers, i pel·lícules com Contact, protagonitzada per Jodie Foster.

Sospitava quan escrivia els guions de Cosmos que esdevindria una sèrie mítica?

— Era el primer projecte que en Carl [Sagan] i jo fèiem junts, i he de dir que sí, que teníem la confiança ridícula que aquella sèrie canviaria el món. I així va ser! El primer dia que vam començar a treballar-hi érem unes 40 persones reunides en una habitació; en Carl va demanar que tothom, des dels productors fins als que feien tasques com portar cafè, col·loqués les taules formant un gran rectangle i va anar preguntant un per un quin era el seu somni per a aquest programa. Des del primer moment va voler imprimir en el projecte sentit de democràcia. Creia en la humanitat, creia que tot el coneixement científic generat per generacions anteriors pertanyia a tothom i que era un crim que moltes persones en quedessin excloses. El cert és que teníem grans expectatives per a aquest programa i es van complir. Tant de bo li pogués explicar ara, 47 anys després de fer-lo, que la gent encara vol Cosmos.

I això que la primera temporada té més de 40 anys!

— Ara mateix estic intentant aconseguir finançament per poder preservar les gravacions originals fetes amb en Carl i preservar-les, actualitzar-les i refer els efectes visuals per tal que tota una nova generació de persones pugui veure com vam trobar les nostres coordenades en l’espai i el temps.

 La vocació científica li ve de petita?

— Sempre vaig voler ser escriptora. Els meus pares eren de classe mitjana del barri de Queens, a Nova York, però eren molt excepcionals. La meva mare era mestressa de casa i el meu pare treballava a la indústria de la moda, fent jerseis per a dones. Eren uns grans lectors. Des de ben petita havia de llegir el New York Times cada dia. I als vespres el pare seia amb mi i em llegia Shakespeare. Soc molt afortunada perquè em van infondre el poder del llenguatge, de les paraules. A l’escola vaig tenir un moment d’inspiració amb la ciència però la professora d’aleshores me’l va esclafar.

Què va passar?

— Tenia 12 anys, aquella professora, la senyora Ramírez, ens estava ensenyant el número pi, que és la proporció que guarda la longitud de la circumferència d’un cercle amb el seu diàmetre. Escoltant-la vaig tenir una mena d’experiència religiosa; vaig aixecar la mà i, tremolant, vaig preguntar si això era aplicable a qualsevol cercle en tot l’Univers. Perquè, de sobte, el meu cervell estava explotant. I ella em va respondre: "No facis preguntes idiotes!" I em vaig posar a plorar.

Quina mestra...

— Sí, horrible. Vaig sortir de la classe i no vaig voler tornar-hi mai més. En una altra classe, de física, un professor em va dir que era ineducable. Estàvem estudiant els minerals. Tan avorrit... I anys després era com em sentia a la vida fins que vaig començar a llegir els filòsofs presocràtics i vaig captar aquesta idea que tot té una raó de ser, i vaig començar a estimar la ciència de nou. Eren els anys 60, l’atmosfera que es vivia als Estats Units era apassionant, la música... Vaig deixar la universitat, vaig escriure la meva primera novel·la, que em van publicar; era jove, m’ho estava passant fenomenal. I aleshores el Carl es va creuar en el meu camí.

Com?

— A través d’una amiga comuna, Nora Ephron, que feia una festa a casa seva a Nova York, on jo vivia. Recordo que era al passadís fora de l’apartament de la Nora, era una mica tímida, i de sobte vaig sentir aquell riure fantàstic, el riure més lliure que mai havia sentit a la vida, sense inhibició, sense por. Jo estava amb el meu nòvio, el Tim; vam entrar-hi junts i allà hi havia el Carl, estirat a la catifa del saló de la Nora, amb les mans entrellaçades darrere del cap. Ens vam mirar i ens vam somriure. Aquella nit vam parlar i va ser una d’aquelles converses inspiradores, que van d’un tema a un altre, com acròbates.

Vostè va ser qui va escollir el missatge que els humans vam enviar als extraterrestres a les Voyager.

— La NASA va encarregar al Carl que pensés alguna cosa per a la missió. I ell, juntament amb el Frank Drake, un altre astrofísic, van tenir la idea de fer un àlbum daurat fonogràfic on gravar digitalment imatges i sons de les diferents cultures de la Terra. I em van demanar a mi que escollís quines imatges, quin sons caldria enregistrar. Els enginyers ens deien que el disc viuria entre 1.000 i 5.000 anys! Vaig veure ràpid que seria una arca de Noè de la cultura humana.

Quina responsabilitat...

— Sí, estava tremolant. Era el darrer testament de l’espècie humana. Vaig consultar amb molts músics, etnògrafs, artistes experts en diferents tradicions musicals, amb compositors. Només teníem sis mesos per preparar-ho. Des del començament vaig entendre l’encàrrec com un exercici artístic que expliqués la història del nostre planeta a través dels sons.

També imatges.

— Hi vam pensar molt, en quines incloure-hi, perquè volíem ser veraços. Però com de veraços? Ensenyàvem imatges del Congo belga i el que els belgues hi van fer? O dels camps de concentració d’Auschwitz? El sentiment que teníem era que millor no fer-ho per no espantar els extraterrestres, perquè potser podien interpretar una imatge del bolet nuclear com una amenaça o una advertència.

Tot i que va trobar una forma de registrar-ho.

— Sí, a través de la meditació i de les meves ones cerebrals, i dels sons del meu cor. Al final, vaig intentar explicar la història del planeta i les espècies que l’habiten.

Quin és el secret de Cosmos?

—  “Quan estàs enamorat, vols explicar-ho al món”, acostumava a dir el Carl, que estava enamorat de la natura revelada per la ciència. Hi ha una fórmula infal·lible per comunicar aquesta passió per la ciència i són... les històries! Com a espècie, als humans ens encanten. A Cosmos, des del començament fins a aquesta temporada més recent, sempre hem buscat aquesta petita porta per entrar a la ciència, que és realment una feina d’imaginació, abans que res, de creativitat.

És també la fórmula que han aplicat a la segona i tercera temporada de Cosmos?

— Quan feia 10 anys que el Carl havia mort, el 2006, vaig voler fer una nova temporada de Cosmos. Havia estat recollint històries de ciència que volia explicar. Me’n vaig anar a veure les principals plataformes als Estats Units, la televisió pública, el Discovery Channel... I totes em van dir que els havia encantat Cosmos, però no acceptaven que jo m’encarregués d’escriure’n una nova temporada, que en tingués el control creatiu i moltíssims diners per fer-ho cinemàtic, per posar-hi efectes especials com a les pel·lícules i atreure gent cap a la ciència. Hi havia diners per fer xocs de cotxes, estavellar avions, fer explotar coses però no per mostrar la majestuositat de la natura!

Què va fer?

— Continuar intentant-ho fins al 2010 de la mà d’un altre astrònom, Steven Soter, coguionista a Cosmos, la sèrie original, amb mi i el Carl, a més de científic brillant. Aleshores se’ns va presentar una oportunitat a la cadena Fox. Ens vam reunir amb el director, li vaig donar un DVD amb la sèrie original i em va dir que la miraria i ens diria alguna cosa. I ens va citar sis setmanes més tard. Quan vam tornar, ens va explicar que quan va arribar a casa li va ensenyar el programa als seus tres fills petits. Al principi no volien i reien en veure els cabells llargs del Carl, perquè eren vídeos del 1979 i érem al 2010. L'endemà, ens va explicar, va rebre una trucada dels seus fills demanant-li continuar mirant Cosmos. I el van mirar cada nit. Per això, quan ens vam tornar a trobar em va preguntar quants diners volia per fer la sèrie. Jo encara no havia fet el pressupost, però vaig dir una suma ridículament alta de diners i em va dir que sí. No ens va caldre ni fer un pilot, ens en va encarregar 13 capítols.

En aquesta darrera temporada de Cosmos parla de possibles mons. Quin són aquests mons?

— No tan sols els exoplanetes, sinó tots aquells que podrien existir si poguéssim deixar enrere la nostra adolescència i tractar-nos els uns als altres amb humilitat i bondat. Estic obsessionada amb el que està passant als EUA, sento ansietat, por. Afectarà tot el món. Serà un malson. Cosmos per a mi sempre ha estat una manera de contrarestar el pensament màgic, l'estupidesa, les teories conspiranoiques, l’obscurantisme, el misticisme.

Quina paradoxa: avui tenim més accés que mai a informació científica i cada cop hi ha més adeptes a la pseudociència.

— Terraplanistes, negacionistes del canvi climàtic... Trump representa tota aquesta gent que té por, que actua com les persones que tenen pànic, i s’aferren al que pensen que és un salvavides. “Trump ens diu què hem de fer, ho arreglarà tot”. Com si això fos possible...