Per què tenen la menopausa els cetacis?

En els éssers humans, la menopausa és un fenomen de sobres conegut. En la resta d’espècies, però, és extraordinàriament poc freqüent. L’any passat, un equip de científics va revelar que les femelles d’una sola població de ximpanzés viuen molt de temps un cop acabada la seva etapa fèrtil. Però, a banda dels ximpanzés i els éssers humans, els investigadors només han trobat proves clares de l’existència de la menopausa en cinc espècies, totes de l’ordre dels cetacis.

El debat científic sobre les causes del sorgiment de la menopausa ve de lluny. Podria haver reportat un avantatge evolutiu a les femelles o haver estat un efecte secundari d’algun altre element beneficiós en la seva vida.

En un nou estudi de la biologia de cinc espècies de cetacis, els investigadors argumenten que la menopausa va conferir als animals un avantatge evolutiu. A tall d’exemple, podria haver evitat que les femelles de més edat quedessin embarassades al mateix temps que les seves filles, la qual cosa hauria impedit que esclatessin conflictes pels recursos, perjudicials per a la descendència de totes dues.

Samuel Ellis, biòleg de la Universitat d’Exeter i director de l’estudi, que s’ha publicat a la revista Nature, afirma que la menopausa podria haver sorgit en els cetacis pels mateixos motius que en els éssers humans. “Pot ser que, tractant-se d’una estratègia tan poc comuna, només hi hagi una manera d’arribar-hi”, argumenta Ellis.

Viure 40 anys més

En la gran majoria d’espècies, les femelles ovulen al llarg de tota la vida. És un patró que té sentit des del punt de vista de la selecció natural. Com més descendents pugui criar satisfactòriament una femella en la seva vida, més còpies dels seus gens es transmeten a les generacions futures. Fins i tot les femelles de les espècies més longeves segueixen aquest patró: les elefantes continuen essent fèrtils passada la seixantena.

Hi ha cinc espècies de cetacis (orques, falses orques, belugues, caps d’olla negres d’aleta curta i narvals) que no segueixen el patró anterior. Les orques femella, per exemple, acostumen a tenir descendència només fins als 40 anys, però poden arribar a viure’n més de 90.

Les orques són relativament fàcils d’estudiar: solen nedar a prop del litoral i passen molt de temps a la superfície. Les altres espècies que tenen la menopausa, però, viuen en zones allunyades de la costa i passen molt de temps capbussades al mar. “N’hi ha moltes que són terriblement críptiques —comenta Ellis—. L’oceà és molt extens”.

En comptes d’empaitar els cetacis, Ellis i el seu equip van intentar destil·lar informació a partir de dades ja recollides pels biòlegs marins. De vegades, hi ha grups de cetacis que s’amunteguen a la costa en embarrancaments multitudinaris, per exemple. Quan els biòlegs marins examinen els cossos dels animals, fan estimacions sobre la seva edat i practiquen autòpsies a les femelles per determinar si estan gestant o si encara ovulen.

Ellis i el seu equip van recopilar dades sobre les cinc espècies de cetacis menopàusics, juntament amb 27 espècies emparentades que no tenen la menopausa, com ara els dofins i els catxalots. Mitjançant equacions estadístiques, l’equip d’investigadors va estimar l’esperança de vida dels cetacis, el seu nombre de descendents i el temps que són fèrtils.

En les espècies que no tenien la menopausa, les femelles seguien un mateix patró: els cetacis d’unes dimensions més grans tendien a ser més longeus.

En les cinc espècies menopàusiques, per contra, va sorgir un altre patró: les femelles eren fèrtils el temps que hom estimaria per a un cetaci de la seva grandària. Després, però, vivien de mitjana 40 anys més enllà de l’esperança de vida que els atribuïen les estimacions.

Aquesta descoberta indica que la menopausa no va sorgir gràcies a mutacions que escurçaven l’etapa fèrtil dels cetacis, sinó que, segons sembla, la selecció natural va afavorir mutacions que sumaven anys de vida a les femelles un cop havien deixat de reproduir-se.

Evitar la competència

Quina mena d’avantatge evolutiu podrien haver reportat aquests nous comportaments reproductius? Una possibilitat és que les femelles d’edat més avançada no infantessin al mateix temps que ho feien les seves filles. D’aquesta manera, s’evitava que sorgissin conflictes entre unes i altres. A llarg termini, plantegen els investigadors, el fet d’evitar aquests conflictes hauria permès a les femelles menopàusiques transmetre un nombre més gran dels seus gens a la descendència.

En lloc d’entrar en conflicte amb les seves filles, les femelles de més edat poden dedicar-se a ajudar. En estudis anteriors sobre les orques, els investigadors havien descobert que les femelles d’edat més avançada dirigeixen el grup en els viatges de llarga distància. En treballs sobre els éssers humans, també s’ha constatat que les àvies poden proporcionar aliments suplementaris als seus nets, la qual cosa incrementa la probabilitat que sobrevisquin.

El fet que només es coneguin cinc espècies de cetacis que hagin desenvolupat la menopausa indica que aquest avantatge tan sols es pot obtenir si es donen certes circumstàncies. Ellis especula que l’espècie ha de tenir una certa vida social en la qual les femelles visquin en grup un temps prolongat i tinguin vincles estrets amb els membres més joves del grup.

Rebecca Sear, una demògrafa de l’Escola d’Higiene i Medicina Tropical de Londres que no ha participat en la recerca, afirma que Ellis i el seu equip han fet un ús enginyós de les dades que han pogut trobar. “La quantitat de coses que sabem sobre la demografia dels cetacis em sembla impressionant, tenint en compte que viuen al medi marí”, comenta.

Sear considera que la hipòtesi de l’equip és plausible, però també assenyala que els investigadors han pogut analitzar un nombre relativament reduït de cetacis. “Em fa l’efecte que hem de ser molt cauts amb aquesta mena de treballs —afegeix—. És summament interessant i informatiu, però en cap cas aporta proves concloents sobre els motius que van conduir al sorgiment de la menopausa”.