El telescopi James Webb captura una visió nova dels Pilars de la Creació
Les càmeres d'infrarojos del telescopi espacial de la NASA permetran estudiar millor què passa dins d'aquesta nebulosa bressol d'estrelles
WashingtonSí, està ple d'estrelles i de futures estrelles. Fa vint-i-set anys, el 1995, el telescopi espacial Hubble va sorprendre el món amb un paisatge còsmic que es va batejar com els Pilars de la Creació. La imatge va revelar altes muntanyes de gas i pols en la nebulosa de l'Àguila, una de les zones de creació de noves estrelles més productives de la nostra galàxia, la Via Làctia.
Una obra d'art que ens arribava des de l'espai profund i un triomf visual per al telescopi Hubble, que acaba de ser reparat perquè la seva lent estava borrosa li impedia gravar escenes del cosmos de forma nítida. Ara, el nou telescopi espacial James Webb, successor del Hubble, ha girat els seus ulls infrarojos cap a aquella nebulosa per veure a través d'aquestes mateixes columnes i inspeccionar els nounats encara als seus bressols polsegosos.
En la nova imatge dels Pilars de la Creació, que la NASA ha publicat aquest dimecres, s'hi distingeixen unes ones i línies d'un color vermell cirera. Són rajos de material que surten dels globus de gas i pols –protoestrelles acabades de néixer– a mesura que s'escalfen i esclaten cap a les estrelles. Després d'una feina de 20 anys i de 10.000 milions de dòlars, el telescopi Webb es va llançar el dia de Nadal de l'any passat fins a una òrbita al voltant del sol situada a 1,6 milions de quilòmetres de la Terra. El llançament va tenir un gran èxit, com també ho va ser el complex procés de desplegament del telescopi a l'espai per posar-lo en mode operatiu.
El Webb està dissenyat per veure llum infraroja, una radiació electromagnètica amb longituds d'ona més grans que la llum visible, és a dir, uns colors que cap ull humà ha vist mai. Veure el cosmos en aquestes longituds d'ona permet als astrònoms observar galàxies llunyanes, la llum de les quals s'ha desplaçat cap a infrarojos amb el seu moviment lluny de la Terra. També li permet distingir millor l'espai profund a través dels núvols de pols que s'interposen a la visió.
El telescopi ha demostrat la seva vàlua. En els últims mesos ha enlluernat els astrònoms amb visions noves d'un univers que creien conèixer: galàxies i estrelles al límit del temps, només uns centenars de milions d'anys després del Big Bang; imatges esgarrifoses de planetes com Neptú i Júpiter; delicades mostres de les atmosferes dels exoplanetes que poden ser hàbitats de formes de vida alienígenes; una visió de les restes d'un petit asteroide just després que la sonda espacial DART de la NASA s'hi hagi estavellat, com a primera prova d'un nou sistema de defensa planetària, i paisatges còsmics com els Pilars de la Creació o els penya-segats còsmics de la Nebulosa Carina.
La nebulosa de l'Àguila es troba a uns 6.500 anys llum de la Terra, en la constel·lació de Serpens, que ve de la paraula llatina per a "serp". La nebulosa, coneguda també com a Messier 16, és una llum estel·lar que amb prou feines es pot albirar a ull nu les nits clares de juliol i agost. Això mentre es pugui, ja que d'aquí a uns quants milions d'anys la nebulosa desapareixerà, evaporada per la seva progènie estel·lar, ferotge com un núvol que s'emporta el vent en una tarda d'estiu.
La nova imatge es va fer amb la càmera d'infrarojos propers de Webb, la NIRCam. Els astrònoms van dir en un comunicat de premsa que l'observació del telescopi permetria un millor cens de les estrelles de la nebulosa i els seus tipus, i això millorarà els seus models i teories sobre com es formen les estrelles, com s'escapen dels seus bressols polsegosos, moren i transmeten les seves substàncies al futur. Pols a pols, cendres a cendres.
© Copyright The New York Times