Radia Perlman: “Hem de dissenyar tecnologies que els humans puguin utilitzar sense necessitat de ser-ne experts”

Que avui dia teclegem qualsevol cosa en un cercador i a l’instant n’obtinguem centenars o milers de resultats és, en bona part, gràcies a una dona, Radia Perlman (Virgínia, 1951), que va establir les regles que regulen el trànsit d’informació a internet. Creadora de programari, enginyera de xarxes i experta en seguretat, és considerada una de les persones més influents de les tecnologies de la informació. I, de fet, i tot i que a ella que li diguin així no li acaba d’agradar, se la sol conèixer i anomenar com la mare d’internet.

Perlman, que ha estat professora a Harvard i a l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT), va visitar recentment Barcelona, convidada per la Universitat Politècnica de Catalunya i la Fundació La Caixa, per fer una xerrada al Museu de la Ciència CosmoCaixa sobre la identitat digital.

— Fa poc em van estafar online.

Què li va passar?

— Havia de renovar-me el permís de conduir, vaig cercar en el buscador "renovar permís de conduir". Al moment vaig obtenir un munt de resultats i vaig acabar clicant al primer, perquè la URL em semblava l’oficial. A l'entrar, res no em va fer sospitar, de manera que vaig fer-ne el tràmit i vaig pagar-lo. Un parell de mesos després, em van trucar del banc per comprovar un seguit de càrrecs sospitosos al meu compte. I va ser quan vaig adonar-me que m’havien estafat. És un exemple de com la criptografia, que en teoria funciona perfectament bé, en realitat no ho fa.

Per què?

— Perquè assumeix que la persona sabrà el nom correcte dels noms de domini o DNS [com l’agenda telefònica de la web], però els criminals poden inventar-se DNS que siguin perfectament raonables. No podem posar la responsabilitat de no caure en un frau en el consumidor, perquè no és culpa seva.

Com ara quan et diuen que no has de clicar en enllaços sospitosos ni obrir mails que puguin ser maliciosos.

— Com ho he de saber, jo, quins ho són? Hem de dissenyar coses que els humans puguin utilitzar sense necessitat que en siguin experts. I el mateix passa amb la desinformació i la informació falsa que ara inunden la web. Deu anys enrere t’hauria dit que internet era meravellós perquè permetia disposar d’informació de gairebé tot. Però avui dia hi ha tanta informació barrejada amb dades falses, que és pitjor que si no en tinguéssim cap. Els algorismes d’IA, a més, fan que ens hi enganxem, ens ofereixen allò que pensen que volem veure i cada cop te n’ensenyen versions més extremes. Passa, per exemple, quan mires vídeos a YouTube o segueixes comptes a Instagram o a X. I després hi ha el fet que la gent es torna molt plena d’odi a les xarxes, i això és també perillós.

Pots navegar de forma anònima i dir el que vulguis amagat darrere del teu ordinador.

— I dir coses lletges o incorrectes o falses per fer mal. Fa poc li vaig demanar a ChatGPT quins llibres he escrit i em va respondre que tres, quan en realitat en tinc dos. Encuriosida, vaig buscar el tercer títol que m’atribuïa i era perfectament plausible, sobre programació distribuïda, però no era meu.

No sé si ChatGPT és una font fiable d’informació...

— Molta gent pensa que sí que ho és. Fa una dècada o dues, consumies les notícies que sortien a la tele o als diaris. Sabies qui hi havia al darrere. I a internet, podies encriptar la informació dels mitjans per assegurar que eren realment aquells que deien ser. Però els periodistes dels mitjans oficials no estan a tot arreu cobrint tot el que passa. Ara tens joves que amb un mòbil retransmeten fets en directe i és important que aquesta informació també surti. Però aleshores és molt fàcil també tenir desinformació, notícies falses. La criptografia no ens ajudarà a millorar les identitats digitals perquè és impossible conèixer qualsevol font d’informació potencial, i això obre la porta que la gent creï identitats falses amb intenció maliciosa. I això és realment un problema.

Però és fantàstic poder accedir a informació de tota mena en dècimes de segon. Als periodistes ens ha facilitat moltíssim la feina.

— I tant que ho és! Queda clar que avui dia no podríem existir sense internet. Podem comprar bitllets d’avió, estudiar una carrera, llegir llibres, fer cursos... I en bona part té a veure amb la meva feina, amb el que vaig fer.

Simplificant, podríem dir que va crear les regles de com es mouen les dades d’una banda a l'altra a internet.

— Fa 50 anys només hi havia Arpanet, que va ser la xarxa informàtica precursora d’internet. Havia estat creada per encàrrec del departament de Defensa dels EUA i es feia servir per comunicar els diferents organismes del país. Em vaig adonar que tenia un problema important i és que si es penjava algun punt de la xarxa, queia tota.

Com quan es penja un programa i es col·lapsa el PC.

— Exacte. En aquest cas hi estem acostumats i quan passa, amb paciència i resignació, el reiniciem, oi? Amb una xarxa això no es pot fer i la manera que tens d’arreglar-ho és enviant missatges a la base de dades o al segment de la xarxa que ha petat. Però com que ha petat, això no funciona.

I aleshores?

— Doncs un desastre. Per això, un dels primers treballs que vaig publicar insistia que calia que féssim xarxes molt més resilients que un PC. Arpanet tenia aquest problema, i per això calia desenvolupar un algorisme que fos autoestabilitzant, que vol dir que un cop elimines allò que fa que els missatges es perdin, la xarxa torni a funcionar normalment sense necessitat d’haver de reiniciar-ho tot. En aquell moment, potser no era un superproblema perquè Arpanet era molt petita i es feia funcionar des del mateix lloc on hi havia la gent que va dissenyar l’algorisme i escriure el codi. Però això ja no existeix. Ara tenim milers de milions d’ordinadors connectats per tot el món i hi pot haver fets maliciosos que vulguin fer petar la xarxa.

Amb el seu treball va contribuir a resoldre aquell problema.

— Hi vaig dedicar el meu doctorat. Era un problema molt senzill de resoldre, com ho són totes les coses si les mires des de la perspectiva correcta.

Per què no es va batejar com a protocol Perlman?

— Segurament, perquè era massa senzill. Qualsevol altra persona podria haver resolt el problema, però no ho hauria fet d’una manera tan fàcil.

El mateix va passar amb el protocol spanning tree o STP.

— Abans que existís la World Wide Web, la web que vincula diferents xarxes, els dispositius només podien connectar-se a una xarxa d’àrea local, anomenada Ethernet. Aquesta tenia un problema: tenia una mida limitada. Tot i així, els creadors van fer moltíssims diners i tothom els va considerar herois. La meva feina consistia en moure la informació d’un segment a un altre de la xarxa. Cal pensar que l’Ethernet no era res més que una mena de cable físic que compartien tots els ordinadors i s’hi connectaven i els diferents segments de la xarxa estaven units per uns dispositius, anomenats ponts. El problema era que sovint es feien bucles i la informació es perdia, es quedava infinitament fent voltes. Recordo que en un moment donat, perquè treballava amb aquelles persones, els vaig preguntar com ho farien per connectar diferents Ethernets. I, fanfarrons, em van respondre que estava enfadada perquè ningú no necessitava ja la meva feina i que qui voldria connectar dues Ethernets.

Realment visionaris...

— Anys més tard el meu cap em va encarregar que fes una capsa màgica que permetés que qualsevol persona connectada a una Ethernet pogués parlar amb una altra persona en una altra Ethernet, que era precisament el que jo investigava. Però no existia cap protocol, cap paquet de regles que establís com fer-ho sense que el sistema col·lapsés per un excés de dades. Recordo que m’ho va encarregar un divendres a la tarda i va marxar de vacances una setmana. Aquella mateixa nit em vaig adonar que sabia com fer-ho, com unir els diferents segments de la xarxa entre ells sense que hi hagués bucles que fessin que les dades es perdessin. I vaig aconseguir, a més, que tècnicament es pogués escalar a dimensions molt grans i que, per tant, hi pogués haver un nombre il·limitat de connexions.

La base de l’actual internet que fem servir.

— Era tan senzill que el dimarts ja el tenia fet i només ocupava 25 pàgines. Com que no em podia concentrar en res més perquè volia presumir davant del meu cap de la meva feina i ell no tornava fins divendres, vaig escriure un poema, Algorhyme, sobre el meu algorisme. Li vaig deixar les dues coses sobre la taula. Quan les va veure, primer va dir “Uau” i, a continuació, “Com se t’ha acudit?” Estava en un entorn masculí, on els meus companys homes, arrogants i fanfarrons, tenien assumit que ells eren els genis, tot i que mai no van fer res que tècnicament pagués la pena. Per tant, va ser una sorpresa que ho resolgués tan fàcilment i ràpidament.

Va influir en aquella resposta el fet de ser dona?

— Gairebé sempre he estat l’única dona en tots els entorns on he estudiat i treballat. Al MIT, per exemple, als anys 70 érem 50 dones en un campus d’uns mil estudiants. És estrany i interessant que les dones continuïn sent minoritàries en àrees com les ciències de la computació. La meva teoria és que acostumen a pensar que no poden ser bones en això o que no els agradarà, perquè tenen una noció equivocada del que és. Potser pensen que programar passa per estar tot el dia sola a casa escrivint codi. I per a molta gent és això, però si tens una mica de creativitat, pots fer moltes més coses i tenir un impacte més gran en la societat dissenyant productes que ajuden la gent que dedicant-te a ser infermera o professora. En aquest sentit, quan ara dones se m’acosten per donar-me les gràcies per haver estat un model per a elles, haver-les inspirat i demostrat que poden aconseguir també fer carrera científica, em sento molt satisfeta i honrada.

Els models són bàsics per fomentar les vocacions cientificotècniques en les noies.

— Un cop quan era petita una persona em va preguntar davant de la meva mare què volia ser de gran i jo vaig respondre que infermera. Ma mare em va qüestionar: "Per què no metge?" La meva resposta la va horroritzar: "Les noies no ho poden ser. Ningú no voldria visitar-se per una metgessa". Imagina tots els esforços que feia ella, programadora, per criar la seva filla inculcant-li que podia dedicar-se al que volgués i jo amb aquells biaixos de gènere. Per sort, això està canviant.