La supervivència del planeta
A la recent Cimera de Glasgow, l’alcaldessa de Barcelona va dir que tenim “la responsabilitat de frenar el desastre absolut que posa en perill la supervivència del planeta”. Tanmateix, encara que l’escalfament del planeta fes fondre tot el gel de la terra o que una guerra atòmica mundial destruís tota la humanitat i tots els éssers vius que anomenem superiors, el planeta seguiria viu. Sempre hi haurà microbis, que no són tan inferiors com els considera la nostra visió antropocèntrica.
En qualsevol lloc de la Terra, per més inhòspit que sembli, hi ha vida microbiana i la seva diversitat és enorme. Hi ha microbis en ambients amb temperatures superiors a la d’ebullició de l’aigua, també dins del gel de l’Antàrtida o en aigües amb una salinitat o pressió tan elevades que farien explotar les nostres cèl·lules; n’hi ha que resisteixen radiacions que matarien qualsevol altre ésser viu. Fins i tot en roques a gairebé tres quilòmetres de profunditat, hi ha bacteris que s’alimenten a partir de les mateixes roques on viuen.
Per tant, la supervivència que està en perill no és la del planeta, sinó especialment la de l’espècie humana. Cal frenar el desastre que representaria per a la humanitat i algunes altres espècies l’escalfament global. James Lovelock, pare de la teoria Gaia, que considera el planeta com un sistema autoregulat per la interacció entre els seus components vius (la biosfera) i els inerts (el planeta i l’atmosfera), considera un error que s’organitzin per separat una cimera sobre la biodiversitat i una altra sobre el canvi climàtic, com si fossin dos problemes independents. Fa pocs dies escrivia al diari The Guardian que, si els humans no aprenen a conviure d’una vegada per totes amb la Terra, la resta d’éssers vius farà del planeta un lloc on la nostra espècie no hi serà benvinguda.
