El superbacteri més perillós va néixer en els eriçons

Últimament estem tan preocupats per l’amenaça per a la salut mundial que representen els virus que gairebé ens hem oblidat d’un problema igual o més perillós: la resistència als antibiòtics. Sabem que qualsevol fàrmac dirigit contra un microbi tard o d’hora acaba fent que es torni resistent, gràcies a la selecció natural que afavoreix els mutants que el sobreviuen, però la situació és especialment greu en el cas dels bacteris, perquè es van limitant les opcions de tractament que tenim sense que en trobem alternatives prou ràpid. Un article publicat recentment a la revista Nature revela que la culpa no és només dels antibiòtics introduïts pels humans, sinó que aquestes resistències ja apareixen espontàniament a la natura, cosa que fa que encara siguin més difícils d’evitar.

Doblar l’esperança de vida

Mentre que l’arsenal de fàrmacs antivirals que tenim és relativament limitat, disposem d’un ampli ventall d’antibiòtics per tractar malalties causades per bacteris. Una de les raons és que aquest tipus de fàrmac fa temps que es coneix: el primer antibiòtic sintètic, el salvarsan, es va produir el 1907, tot i que ja feia dècades que se sabia que a la naturalesa existien substàncies químiques capaces d’aturar el creixement dels bacteris. Però no va ser fins al 1945 que els antibiòtics van arribar a la població general, quan la penicil·lina, descoberta el 1928, es va començar a produir de manera massiva. Des de llavors, s’han descrit dotzenes d’antibiòtics, la majoria durant la segona meitat del segle passat, que han permès controlar pràcticament totes les malalties infeccioses d’origen bacterià i han salvat milions de vides. De fet, es diu que els antibiòtics són una de les principals raons per les quals l’esperança de vida es va gairebé doblar durant el segle XX.

Però els mecanismes de l’evolució fan que, tan bon punt els bacteris estan exposats a una substància que els mata, comencin a aparèixer resistències, perquè els que, a causa d’una mutació aleatòria, són capaços de sobreviure a la seva acció tòxica s’acaben convertint en majoritaris. De fet, les primeres resistències ja es poden detectar pocs mesos després que es comenci a donar un nou antibiòtic de manera generalitzada. L’any 2000, l’OMS avisava que l’aparició de resistències podia ser la “catàstrofe sanitària del futur”, perquè hi havia cada cop més bacteris que sobrevivien a gairebé tots els antibiòtics disponibles i no n’estàvem descobrint de nous que els poguessin frenar. En un estudi publicat a la revista The Lancet al gener, es calculava que el 2019 la resistència era una de les principals causes mundials de mortalitat, responsable directe d’1,27 milions de morts (4,95 milions si es compten altres malalties en les quals aquestes infeccions haurien contribuït), més que la sida o la malària. Si no revertim la tendència, es preveu que el 2050 moriran cada any deu milions de persones per efecte dels bacteris resistents.

Al capdamunt de la llista dels bacteris més perillosos que existeixen actualment hi ha l’Staphilococcus aureus resistent a la meticil·lina (SARM, o MRSA, per les seves sigles en anglès), que es va detectar per primer cop als anys 60 i és capaç de sobreviure a l’acció dels principals antibiòtics (entre ells la meticil·lina, un dels més potents). Actualment, és un dels patògens resistents més habituals, sobretot en les infeccions que es veuen als hospitals.

Eriçons i fongs

El grup dirigit pels doctors Mark A. Holmes, Ewan M. Harrison i Anders R. Larsen, de la Universitat de Cambridge i del Statens Serum Institut de Copenhaguen, acaba de publicar un article en el qual proposen que l’Staphilococcus aureus no s’ha tornat resistent a la meticil·lina pel fet que els humans n’hem abusat al llarg dels anys, com es creia, sinó que aquesta resistència ja existia molt abans que receptéssim el fàrmac, perquè havia sorgit de manera natural. Segons aquest estudi, els primers SARM van aparèixer en els eriçons. El Trichophyton erinacei és un fong que infecta habitualment aquests animals i que és capaç de produir un antibiòtic semblant a la meticil·lina. Quan els Staphilococcus aureus infectaven eriçons en què ja hi havia el fong, es trobaven un entorn hostil, i això hauria actuat com a factor de selecció. Dels eriçons, el bacteri ja resistent hauria saltat a altres animals (vaques i cavalls, per exemple) i, finalment, als humans.

Aquests resultats són importants perquè demostren que el problema de la resistència als antibiòtics no només depèn de l’activitat humana, sinó també de la relació que mantenim amb els microbis i els altres animals. Reforcen així el concepte de salut planetària (o One Health), una estratègia nova que es basa en integrar tots els éssers vius i els ecosistemes del planeta en la gestió de la salut, en lloc de mirar cada element per separat, perquè estem tots interconnectats. La resistència és un problema greu no només per als humans, sinó també per als animals i, a l’hora d’intentar frenar-la o solucionar-la, caldrà pensar en tàctiques més àmplies que les que estem fent servir actualment.