Steven Weinberg, l’home que es va enamorar de tres minuts
El físic, un dels més importants del segle XX, ha mort als 88 anys
“Després dels primers tres minuts, ja no ha passat res interessant”. Aquesta frase misteriosa no es refereix a l’arravatament sobtat d’un amor a primera vista o a l’emoció sanguinolenta i llagrimosa de quan neix un fill. Tampoc al primer capítol d’una sèrie addictiva ni a una simfonia grandiloqüent que es desinfla. Parla de l’univers. La frase és del físic Steven Weinberg, que va néixer a Nova York el 1933 i va morir aquest 23 de juliol a Texas, als 88 anys.
Quan era petit, Weinberg vivia tan a prop de l’estadi dels Yankees que a la nit els llums no el deixaven dormir. Va començar a aprendre química amb un joc atrotinat que havia trobat per casa, i quaranta anys més tard va guanyar el premi Nobel de física (1979) per la unificació de les forces electromagnètica i nuclear feble, és a dir, per haver descobert que, en realitat i malgrat les aparences, les forces elèctriques i magnètiques i un dels dos tipus de forces nuclears que es coneixen són la mateixa cosa. Weinberg es considera un dels físics més importants del segle XX. A més de rebre el Nobel i acumular tota mena de premis i distincions científiques, també ostentava el premi Lewis Thomas pels seus llibres divulgatius.
En un d’aquests llibres explica precisament què va passar en aquells prodigiosos tres minuts que li havien robat el cor. Los tres primeros minutos del universo (Alianza Editorial), publicat en anglès el 1977 i traduït a més de vint llengües, va ser un bestseller mundial i avui dia es considera una obra mestra de la divulgació científica. Amb tot luxe de detalls i gran clarividència, Weinberg hi explica com tota la matèria i l’energia de l’univers van deixar d’estar concentrades en un espai infinitesimal per expandir-se, refredar-se i passar de ser una sopa espessa de partícules i radiació (riu-te’n de l’escudella que qualla a la nevera) a un brou una mica més lleuger en el qual es van formar els primers nuclis d’hidrogen i heli.
Un altre llibre destacat de Weinberg és El sueño de una teoría final (Crítica), publicat en anglès el 1993 i en el qual captura la pulsió d’explicar tots els fenòmens fonamentals de la física a partir d’una sola teoria (avui en calen dues, física quàntica i relativitat general, que semblen irreconciliables). Es tracta d’una empenta que sens dubte té una base estètica i un punt de romàntic, raó per la qual alguns científics la critiquen amb duresa. També respon, però, a motius pràctics i històrics. El reduccionisme, és a dir, el fet d’explicar cada vegada més coses amb menys explicacions, ha donat grans resultats i ha permès entendre el món amb més profunditat.
Entendre com s’entén el món
Ara bé, la seva obra divulgativa més ambiciosa és Explicar el mundo (Taurus, 2015). En aquest llibre Weinberg no fa una història de la ciència convencional des de la Grècia clàssica fins a Newton. Fa història, sí, però amb una visió personal, lúcida i molt il·luminadora. El seu objectiu, però, és entendre l’origen de la ciència moderna i com els humans hem après a fer ciència o, en definitiva, com hem après a aprendre coses fiables sobre el món. Al text, Weinberg sosté que els grecs eren, essencialment, poetes, perquè no mostraven el més mínim interès a justificar les seves explicacions del món. Lluny de criticar-los, l’autor argumenta que si no ho feien era perquè no en tenien la necessitat. No és que no sabessin el que sabem avui del món, sinó que no tenien la noció actual de què se n’ha de saber i com s’ha de fer per aprendre-ho. Justament, l’enorme distància entre les activitats d’aquests “individus intel·ligentíssims” i la concepció de la ciència actual posa en relleu la dificultat grandiosa de construir això que avui anomenem ciència. La investigació sobre aquest procés, que, com qualsevol fenomen històric, és esmunyedís com el canvi del color del cel durant una posta de sol, és l’espinada que vertebra el llibre.
A mesura que s’hi avança, les diferències entre les concepcions antiga i moderna de la ciència cristal·litzen en la sensació que Weinberg havia posat per escrit al llibre sobre els tres primers minuts: com més comprensible sembla l’univers, més inútil sembla. Efectivament, lluny del propòsit i les connotacions morals que dotaven de sentit les explicacions antigues, els resultats de la ciència moderna són freds, impersonals i demostren que no hi ha cap pla còsmic per a l’espècie humana. Una constatació que el mateix Weinberg qualificava de tràgica i que, segons ell, només es pot esquivar amb l’esforç per desvelar els secrets més profunds de l’univers. Un esforç que, per si sol, omple de sentit aquesta buidor existencial.
Explicar el mundo, doncs, és una bona lectura d’estiu (també d’hivern!). A més, la fascinació que genera no dura només les tres primeres pàgines. Com l’univers en expansió, les idees que hi ha en aquest llibre sedimenten més enllà de la lectura a la ment del lector i expandeixen qualsevol lectura posterior.
