La solitud del gènere 'Homo' com a corredor de fons

"En aquest tram trobo el primer gos mort", escriu Haruki Murakami quan explica el trajecte que va córrer entre Atenes i Marató el 1983, en una reproducció a la inversa del recorregut original de la marató. Es tracta d’una frase simple i purament descriptiva. Sembla que no tingui res a veure amb la literatura, però en realitat, tal com fan les lleis de la física, cristal·litza l’essència d’un món (el fet de córrer) en molt poc espai. Que el gos trobat sigui el primer indica que n’hi haurà més i suggereix una repetició periòdica, un dels elements que fa que córrer distàncies llargues sigui una activitat profundament meditativa. Que el gos estigui mort transmet una idea de degradació dolorosa que insinua el patiment implícit i en augment que hi ha en tota cursa de llarga distància.

Té sentit que en l’estil de vida accelerat i sorollós actual aquests dos elements, meditació i superació, siguin tan atractius com perquè córrer s’hagi tornat un esport tan popular. També ho és, esclar, la seva senzillesa. "Ara un peu, ara l’altre", escrivia Josep Pla. I, probablement, el fet que, tal com defensen molts experts, córrer és una activitat per a la qual el cos humà està adaptat des d’un punt de vista evolutiu la converteix sigil·losament en un esport irresistible.

Córrer per caçar

Al llibre Nascuts per córrer, Christopher McDougall argumenta amb tot luxe de detalls que, efectivament, córrer és una activitat profundament humana i la relaciona amb la caça ancestral per esgotament, que en l’àmbit científic es considera una hipòtesi. Segons això, els nostres avantpassats que vivien a la sabana africana, abans de caçar amb arcs i fletxes o llances, ho haurien fet d’una manera més simple: perseguint l’animal fins a extenuar-lo. Però, una persona pot córrer més que un nyu o un antílop? Sorprenentment, la resposta és que sí, sempre que es tracti d’una cursa prou lenta i llarga.

Una prova d’això la va mostrar el gran David Attenborough en una sèrie documental produïda per la BBC el 2002, La vida dels mamífers. En un episodi, un grup de la tribu san del desert del Kalahari persegueix un kudu, un antílop que pot arribar als 300 quilos. Els caçadors trien un gran mascle perquè el pes de la seva enorme cornamenta fa que es cansi abans. Un cop escollit, no paren de seguir-lo, de vegades guiant-se per les petjades, de vegades mantenint-lo en el camp de visió, de vegades caminant o aturant-se a beure aigua, de vegades (moltes) corrent, fins que al cap de vuit hores de persecució, el kudu col·lapsa i cau a terra incapaç de fer una passa més.

Al llarg de la cursa, els caçadors han alliberat la calor que es genera durant l’exercici mitjançant un sistema de glàndules sudoríferes distribuïdes per tot el cos i han reemplaçat l’aigua perduda bevent. El kudu, en canvi, com els passa a molts altres mamífers, no té un mecanisme d’evacuació de la calor tan sofisticat. Amb l’estrès de veure’s perseguit per un depredador tampoc ha parat a beure aigua. Finalment, el seu cos s’ha sobreescalfat de tal manera que ha deixat de funcionar. A terra sense poder moure’s, ja no té res a fer. Un cop mort, el corredor san que l’ha encalçat fins al final l’acarona, el frega amb la sorra del desert perquè el seu esperit retorni al lloc d’on prové i s’unta les cames amb la saliva de l’animal per recuperar els músculs de l’esforç que li ha suposat aquesta veritable ultramarató.

Un moviment humà

A més de tot això, l’evidència visual també indica que posar un peu rere l’altre és l’activitat física més pura i humana que hi ha: quan es veu córrer el kenià Eliud Kipchoge (recordista de la marató) o l’ugandès Joshua Cheptegei (recordista dels 5.000 i 10.000 metres llisos) sembla que la fluïdesa d’aquell moviment sigui una part essencial de la nostra humanitat. Però què en diu la ciència? Quin és l’origen d’aquesta manera de moure’s? Els antics hominins corrien?

Un grup de científics nord-americans i anglesos, encapçalats per paleobiòlegs de la Chatham University de Pittsburgh, als Estats Units, han comparat les petjades de Laetoli, que suposadament van fer un grup d’australopitecs afarensis —considerats antecessors del llinatge humà— fa 3,66 milions d’anys a l’actual Tanzània, amb les petjades d’Ileret, a Kènia, atribuïdes a alguna espècie del gènere Homo de fa 1,52 milions d’anys, i amb les petjades de Walvis Bay, a Namíbia, de fa entre 400 i 500 anys. L’anàlisi, publicada a la revista Nature Ecology & Evolution, s’ha basat en experiments amb rajos X per caracteritzar la forma del peu de quatre individus actuals mentre caminaven, models tridimensionals per reconstruir la curvatura de l’arc del peu i models digitals de peus trepitjant una superfície.

Els resultats mostren que les petjades de Laetoli tenen més profunditat a la zona del taló que a la part davantera del peu, mentre que les d’Ileret i Walvis Bay són més profundes a la zona que correspon a la punta del peu. Això indica que aquestes últimes petjades consisteixen en una transició suau entre el moment que el taló toca terra i el moment que la planta davantera impulsa definitivament el cos endavant en una ampliació efectiva de la longitud de l’extremitat. El moviment fa que aquest sistema de propulsió sigui més eficient que l’anomenat bipedisme de pèndol invertit, que comença amb el taló clavant-se a terra i segueix amb una rotació sense gairebé gens d’impuls per part de la part davantera del peu. Així és com es mouen els ximpanzés quan caminen. Les petjades de Laetoli se situen a mig camí.

Tot plegat indica que, segons la història evolutiva, la biomecànica que permet córrer amb eficiència és pròpia del gènere Homo i que, per tant, aquest sistema de propulsió que ha donat lloc a gestes èpiques com la victòria de l’atleta etíop Abebe Bikila als Jocs Olímpics de Roma el 1960, que va córrer descalç, és posterior al bipedisme i va sorgir com una adaptació al fet de caminar drets.