Què fa que una societat sigui més resilient? Les adversitats

Des de l’imperi romà fins a la civilització maia, la història és plena de col·lapses socials. Tradicionalment els historiadors han estudiat aquests períodes de decadència des del punt de vista qualitatiu, submergint-se en les giragonses de la societat en qüestió.

Però hi ha científics, com Philip Riris, que han adoptat una perspectiva més àmplia i busquen unes pautes permanents en el comportament humà a una escala més dilatada en el temps i l’espai. Segons un estudi publicat fa poques setmanes, gràcies a aquests mètodes, Riris i els seus col·legues han sigut capaços de respondre una pregunta molt complicada: per què hi ha societats més resilients que d’altres?

L’estudi, publicat a la revista Nature, compara setze societats repartides per tot el món, en llocs com ara el Yukon i l’Outback australià (l’interior semiàrid del país). Els investigadors han analitzat, amb models estadístics molt potents, 30.000 anys de registres arqueològics per rastrejar-hi l’impacte de les guerres, els períodes de fam i el canvi climàtic. Han descobert que els períodes de decadència repetits permeten superar més de pressa les crisis posteriors: com més en travessa una societat, més resilient arriba a ser.

Segons Riris, arqueòleg de la Universitat de Bournemouth, a Anglaterra: “En resum, amb el pas del temps es pateix menys. No sol haver-hi un col·lapse total”.

Els investigadors han resseguit la història d’aquestes societats amb el sistema de datació utilitzat pels arqueòlegs. La majoria de materials orgànics –sigui el carbó vegetal o les closques de musclos– contenen restes de carboni 14, que es descompon de mica en mica al llarg de milers d’anys. Els investigadors mesuren el carboni 14 d’un jaciment arqueològic per calcular-ne l’antiguitat.

El rastre dels canvis demogràfics

Amb aquest mètode també es pot seguir el rastre dels canvis demogràfics. Com més grans són els grups humans, més llenya cremen, més aliments mengen i més escombraries deixen, i tot això es pot datar. Quan aquests grups es redueixen, els jaciments d’aquesta mena esdevenen menys freqüents.

Riris i els seus col·legues van recopilar dades de més de 40.000 mesuraments de carboni 14 corresponents a 16 poblacions. Aleshores van analitzar totes les societats per buscar-hi indicis de daltabaixos sobtats i repunts espectaculars.

Totes les poblacions han viscut greus crisis. N’hi ha que van durar només unes quantes generacions, mentre que d’altres es van allargar molt més temps. Fa uns 8.200 anys el Pròxim Orient va patir una greu recessió demogràfica, de la qual va trigar més de 2.000 anys a recuperar-se.

Els sistemes de vida dels humans van donar peu a diferents ritmes de declivi i creixement. La població de les societats que criaven bestiar o cultivaven la terra augmentava més de pressa, però també es tornava més propensa a les recessions. Riris té la teoria que l’agricultura i la ramaderia van fer els humans més vulnerables als canvis climàtics.

A John Haldon, un historiador de la Universitat de Princeton que no ha participat en el nou estudi, li crida l’atenció la quantitat de crisis que han coincidit amb un canvi climàtic: “Això ens diu que el clima és el nostre principal punt feble”.

Riris i els seus col·legues han buscat factors que expliquin per què algunes societats han patit recessions llargues i profundes, mentre que d’altres han experimentat davallades demogràfiques més lleus i se n’han recuperat més de pressa.

La característica que més es destaca és la freqüència de les recessions. El més lògic seria pensar que el fet de passar per moltes crisis erosionaria les societats i les faria més vulnerables a noves catàstrofes. Però sembla que ha passat tot el contrari; les societats que han viscut moltes crisis s’han tornat més resilients: han experimentat declivis menys greus i recuperacions més ràpides.

L’estudi apunta que les societats de la península coreana, les planes centrals de la Xina i el Carib, sobretot, han mostrat una capacitat de recuperació superior.

Resiliència similar a la dels boscos

La pauta de creixement de la resiliència davant de repetits factors d’estrès s’assembla a la que troben els ecòlegs quan estudien la història dels boscos. Els ecosistemes que més sovint pateixen pertorbacions es converteixen en els més resistents. Però les persones no són arbres, esclar, i per això Riris i els seus col·legues no saben ben bé per què els grups humans també segueixen aquesta pauta.

La conjectura de Riris és que durant les crisis les societats aprenen a sobreviure, un coneixement que després transmeten a les generacions posteriors: “Això va comportar que s’adoptessin unes innovacions –tecnologies, pràctiques, comportaments, experiències o tradicions– que els van permetre reaccionar millor davant del següent problema”.

Ara que el planeta entra en una emergència climàtica, uns quants investigadors volen extreure lliçons de la història. De tota manera, Riris es mostra reticent a donar cap consell basat en aquesta nova anàlisi. Si la civilització està a punt d’afrontar una catàstrofe de 500 anys de durada, no serà cap gran consol saber que podria haver sigut de 1.000 anys: “Hem de tenir clar de quina mena d’èxit estem parlant”.

Haldon està d’acord que és difícil basar-se en la història d’un passat tan remot per prendre decisions sobre les polítiques actuals, que tendeixen a centrar-se en el curt termini: “Potser tenen tota la raó i aquest ha sigut el comportament de les societats durant 100.000 anys, però ara això no ens ajuda gens. Si poguéssim planificar a 50.000 anys vista, sí que ens aniria molt bé”.

Copyright: The New York Times

Traducció: Lídia Fernández Torrell