S’ha acabat el mite de les femelles tímides

Molta gent té la convicció que els mascles són promiscus per naturalesa i que les femelles són tímides i selectives. Molts científics -biòlegs, psicòlegs i antropòlegs- contribueixen a difondre aquesta idea quan a les entrevistes en mitjans de comunicació parlen de gairebé qualsevol aspecte de les diferències de gènere, i això inclou els humans. De fet, sovint es considera que diverses conductes humanes -com ara la violació, la infidelitat conjugal i altres tipus de maltractaments domèstics- són característiques adaptatives que han evolucionat així perquè els mascles són promiscus, mentre que les femelles són sexualment reticents. Aquestes idees, omnipresents a la cultura occidental, també han servit de pedra angular per a l’estudi evolutiu de la selecció sexual i de les diferències i rols de gènere entre els animals. Ha calgut esperar fins fa poc perquè uns quants científics, amb el suport de les dades de què ara disposem, comencessin a qüestionar les idees preconcebudes que hi havia al darrere i el paradigma que se’n derivava.

Qüestió d’òvuls i espermatozoides?

Aquestes idees tan simplistes es basen, en part, en la diferència de mida dels espermatozoides i els òvuls i en la suposada energia necessària per produir-los, un contrast que els biòlegs anomenen anisogàmia. Charles Darwin va ser el primer a esmentar l’anisogàmia com a possible explicació de les diferències en el comportament sexual de mascles i femelles. Altres científics han partit d’aquesta breu menció de Darwin per concloure que com que els mascles produeixen milions d’espermatozoides barats es poden aparellar amb moltes femelles diferents sense que això els representi cap desgast biològic. Per contra, les femelles produeixen relativament pocs òvuls, que surten cars i contenen nutrients; per això han de ser molt selectives i només s’han d’aparellar amb el millor mascle. No cal dir que el mascle produeix prou espermatozoides per fertilitzar tots els òvuls d’una femella.

El 1948, Angus Bateman -un botànic que mai més va tornar a publicar res sobre la matèria- va ser el primer a comprovar els vaticinis de Darwin sobre la selecció sexual i el comportament sexual de mascles i femelles. Va fer una sèrie d’experiments amb diverses varietats de mosques de la fruita fent servir les mutacions heretades com a indicadors. Va ficar el mateix nombre de mascles i femelles en uns matrassos, on els va deixar uns quants dies perquè s’aparellessin. Després va comptar el nombre de cries i, per mitjà dels indicadors de les mutacions heretades, va deduir el nombre de parelles sexuals de cada mosca i la variació de l’èxit reproductiu.

Una de les conclusions més importants de Bateman va ser que, entre els mascles, l’èxit reproductiu -és a dir, el nombre de cries produïdes- augmentava linealment d’acord amb el nombre de parelles. En canvi, en les femelles aquest màxim s’assolia quan s’aparellaven amb un sol mascle. Bateman afirmava, a més, que era una característica gairebé universal de totes les espècies que es reprodueixen sexualment.

En altres paraules, les femelles de la gran majoria d’espècies han evolucionat per triar els mascles amb prudència i aparellar-se amb un de sol, que és superior als altres; en canvi, l’evolució dels mascles els porta a aparellar-se indiscriminadament amb tantes femelles com puguin. El problema és que avui disposem de dades que no avalen la major part d’aquestes prediccions i supòsits. Això no ha impedit, amb tot, que el principi de Bateman hagi influït en el pensament evolutiu durant dècades.

Idees preconcebudes

En realitat, no té gaire sentit comparar la producció d’un òvul amb la d’un espermatozoide. Com assenyalava el psicòleg Don Dewsbury, un mascle produeix milions d’espermatozoides per fertilitzar només un òvul. El que té sentit és comparar el cost de milions d’espermatozoides amb el d’un d’òvul. A més, els mascles produeixen semen, que, en la major part d’espècies, conté compostos que previsiblement costen molt generar. Actualment està força ben documentat que la producció d’espermatozoides és limitada i els mascles poden quedar-se’n sense.

Així doncs, ara sabem que els mascles poden dipositar més o menys espermatozoides en una femella, segons l’edat que ella tingui, i la seva salut o situació prèvia. Aquest tractament diferenciat entre les femelles favorites i les no favorites és un tipus de selecció practicat pels mascles. En algunes espècies, els mascles es neguen a aparellar-se amb determinades femelles. De fet, la selecció de parella per part dels mascles és ara un tema molt estudiat. Si els espermatozoides fossin tan econòmics i il·limitats com afirmava Bateman, no es podria parlar de desaparició d’espermatozoides ni de selecció de parella per part del mascle.

Els ocells com a model

Els ocells han tingut un paper fonamental per acabar amb el mite que l’evolució de les femelles les ha portat a aparellar-se amb un sol mascle. Als anys vuitanta es creia que aproximadament el 90% de les espècies d’ocells cantaires eren monògames: un mascle s’aparellava amb una sola femella i tots dos s’ocupaven conjuntament de les cries. Actualment només el 7% es classifiquen com a monògames. Les tècniques moleculars modernes d’anàlisi de la paternitat han revelat que els mascles i les femelles sovint s’aparellen i tenen cries amb nombroses parelles. És a dir, practiquen el que els investigadors anomenen copulacions fora de la parella i fertilitzacions fora de la parella.

Com que es donava per fet que les femelles només s’aparellaven amb un sol mascle, molts científics creien que els mascles promiscus forçaven les femelles a participar en una activitat sexual fora del seu territori. Però les observacions d’aquests comportaments aviat van deixar clar que les femelles eren molt actives a l’hora de buscar mascles solitaris i copular fora de la parella. Els índexs d’aparellament i de fertilització varien molt segons les espècies, però l’exemple més exagerat és el d’un ocell socialment monògam, el magnífic cargolet: el 95% de niuades contenen cries engendrades per mascles fora de la parella i el 75% de les cries són filles d’una unió també fora de la parella.

Però no només els ocells...

Aquesta situació no es limita als ocells: en tot el regne animal les femelles s’aparellen sovint amb diversos mascles i les seves cries són de molts pares diferents. En realitat, com concloïa Tim Birkhead, conegut ecòleg conductista, al seu llibre Promiscuity: an evolutionary history of sperm competition, publicat el 2000: “Durant generacions els biòlegs han donat per fet que les femelles eren sexualment monògames, però ara ha quedat clar que anaven errats”.

Curiosament, fins i tot l’estudi de Bateman demostrava que no era veritat que l’èxit reproductiu de la femella fos més elevat quan s’aparellava amb un sol mascle. Quan Bateman va presentar les dades, va fer servir dos gràfics diferents; només un gràfic (que reflectia menys experiments) arribava a aquesta conclusió sobre l’èxit reproductiu de les femelles. L’altre gràfic -que en gran part s’ha passat per alt en els tractats posteriors- demostrava que el nombre de cries d’una femella augmentava en proporció amb el nombre de mascles amb què s’aparellava. I això contradiu radicalment la teoria que la femella promíscua no té mai cap avantatge. Els estudis recents han demostrat que això s’aplica a una àmplia gamma d’espècies: les femelles que s’aparellen amb més d’un mascle tenen més cries.

El que la societat ens fa creure

Així doncs, si una observació més detallada ja hauria desmentit aquest mite del mascle promiscu i la femella sexualment tímida, com a mínim en el regne animal, per què els científics no han sigut capaços de veure el que tenien davant els ulls?

Les idees de Bateman es basaven en els escrits de Darwin, molt influïts per les idees culturals de l’època victoriana. Les actituds socials i la ciència estaven aleshores estretament entrellaçades. Hi havia la convicció generalitzada que els homes i les dones eren radicalment diferents. A més, les actituds sobre les dones victorianes també van influir en les idees sobre les femelles no humanes. Es creia que els homes eren actius, combatius, més variables i més evolucionats i complexos. En canvi, consideraven que les dones eren passives, maternals, menys variables i amb una capacitat intel·lectual inferior, equivalent a la d’un nen. Les veritables dones havien de ser pures, sotmeses als homes, mesurades i no interessades en el sexe. I aquest model l’aplicaven als animals al peu de la lletra.

Tot i que aquestes idees potser ara ens semblen pintoresques, la majoria dels estudiosos de l’època les assumien com a veritats científiques. Aquests estereotips sobre homes i dones van sobreviure al llarg del segle XX i han influït en pràcticament totes les investigacions sobre les diferències de gènere en el regne animal.

El biaix de confirmació

Els prejudicis inconscients i les expectatives poden influir en les preguntes que es fan els científics i també en les seves interpretacions de les dades. La biòloga conductista Marcy Lawton i els seus col·legues descriuen un exemple fascinant d’aquest fenomen. El 1992, uns eminents científics -tots homes- van escriure un llibre excel·lent sobre una espècie d’ocell, però la poca agressivitat dels mascles els va desconcertar. Tot i que van observar enfrontaments violents i freqüents entre les femelles, no els van donar importància. Aquests científics esperaven que els mascles fossin combatius i les femelles passives; quan el que observaven no coincidia amb les seves expectatives, eren incapaços d’imaginar altres possibilitats o d’adonar-se del possible significat del que veien.

I segurament això mateix és el que ha passat amb el comportament sexual: molts científics van veure promiscuïtat en els mascles i timidesa en les femelles perquè això és el que esperaven veure i el que no només la teoria, sinó també les actituds socials, els indicava que havien de veure.

La genètica moderna, un cop més

Però cal reconèixer que abans de les proves d’ADN modernes era dificilíssim calcular amb precisió el nombre de parelles sexuals de ningú. A més, fins ara no s’han pogut efectuar amb precisió recomptes d’espermatozoides, que ens han revelat que la competència espermàtica i la desaparició d’espermatozoides són importants fenòmens de la natura.

Per tant, aquestes tècniques modernes també han contribuït a desterrar els estereotips de la conducta sexual de mascles i femelles acceptats durant més d’un segle. Estem veient un canvi de paradigma en l’estudi científic del comportament sexual, de manera que ja no es poden defensar les explicacions ni les afirmacions simplistes sobre aquest comportament i els rols de gènere.