Sexe, maleficis i un nen malalt: així va néixer una epidèmia

Era el 30 de setembre del 2023 quan un pare angoixat va portar el seu fill de cinc anys a l’hospital de Kamituga, una ciutat enfangada i sorollosa situada a la densa selva de l’est del Congo. El nen tenia molta febre i al tors i a la cara li supuraven unes nafres. Les infermeres li van diagnosticar varicel·la. El van ingressar al pavelló de pediatria, en un grup d’edificis baixos de maó que daten de l’època colonial, i van intentar controlar-li la febre.

Passaven els dies i la salut del nen no millorava. La febre li va pujar encara més, les lesions es van estendre i fins i tot li van cobrir de butllofes les plantes dels peuets. Perplex, el personal de pediatria va cridar el doctor Steeve Bilembo, que dirigia l’ambulatori d’urgències. Bilembo i una col·lega seva i infermera de confiança, Fidèle Kakemenge, van examinar el nen i van enumerar una sèrie de possibilitats que de seguida van descartar: no era varicel·la, ni xarampió, ni rubèola, ni un cas greu de dermatitis; si tingués alguna d’aquestes malalties, ja hauria millorat. El fet que les nafres s’estenguessin pel cos indicava que no era malària, ni tifus ni còlera, les malalties que afectaven els altres nens d’aquell pavelló ple de gent.

“I aleshores en un moment donat vam dir: «¿I si fos mpox?» –explica Bilembo–. No n’havíem vist mai, només als llibres”.

Van investigar i de seguida van confirmar que el nen presentava tots els símptomes de la mpox [abans denominada també verola del mico]. Però no tenia sentit. Tot i que es va descobrir el 1970 al Congo, on ha sigut endèmica des de llavors, la malaltia circulava només per pobles remots del centre del país, a 2.000 quilòmetres de distància. A l’est era desconeguda. Com podia haver contret la mpox un nen que no havia sortit mai de Kamituga?

Un misteri mèdic

Així va començar un misteri mèdic que ha posat al descobert els canvis ràpids i sorprenents d’un virus considerat abans un enemic conegut i que ha comportat la declaració d’una emergència sanitària mundial, alhora que atreia a Kamituga científics de tot el planeta, que han hagut de recórrer una pista fangosa i plena de roderes, l’únic camí per arribar-hi.

Quinze mesos després, la nova soca del virus s’ha propagat a sis països més de l’Àfrica oriental i meridional, segons els Centres per al Control i Prevenció de Malalties de l'Àfrica, i també se n’han registrat casos aïllats a Europa, l’Àsia i l’Amèrica del Nord. El virus sembla haver-se adaptat per propagar-se més de pressa i amb més facilitat entre els humans. Aquest any s’han notificat més de 62.000 casos de mpox a l’Àfrica, tres quartes parts dels quals s’han registrat al Congo.

Es calcula que unes 1.200 persones han mort de mpox, que mata al voltant del 2,5% dels infectats congolesos. N’hi ha que tenen només una dotzena de nafres i febre lleu, però els casos greus presenten milers de lesions, fins i tot als ulls i la boca. Als nens petits amb lesions a la gola de vegades els costa molt menjar o fins i tot respirar.

A l’agost l’OMS va declarar una emergència de salut pública internacional i va autoritzar l’ús de la primera vacuna i un test ràpid per a la mpox amb l’objectiu de contenir-ne la propagació. Però aquell dia de principis d’octubre del 2023 només hi havia Steeve Bilembo i Fidèle Kakemenge. Van raspar les lesions del nen per extreure’n un líquid que van enviar a Goma, l’única ciutat de l’est amb un laboratori capaç de fer les anàlisis: dos dies per recórrer prop de 300 quilòmetres amb la moto del servei de missatgeria i després un dia de vaixell per arribar al llac Kivu. De tota manera, molt abans que passessin dues setmanes i arribessin els resultats que confirmaven que l’hospital de referència de Kamituga tenia un primer cas de mpox, ells ja n’estaven convençuts.

Com s'havia produït el contagi?

Van enganxar uns grans fulls de paper a la paret d’un magatzem buit i van passar tota una nit representant en gràfics les vies a través de les quals el nen es podia haver infectat. Es creia que al Congo la transmissió de la mpox acostumava a començar amb un animal infectat que transmetia el virus a un caçador o a un nen amb una mossegada. Però la família de la criatura va dir que no caçaven i que no l’havia mossegat cap animal.

Aleshores, segons Bilembo, el pare va comentar que havia vist no feia gaire una malaltia semblant a la del seu fil. El pare, que és un curandero tradicional i fa servir remeis naturals i encanteris, va explicar al personal de l’hospital que l’havien cridat per curar un empresari local d’una afecció que havia contret perquè uns competidors gelosos li havien llançat una maledicció.

El pare li va explicar a Kakemenge que, a causa de la maledicció, a l’home li van sortir tot de lesions que supuraven i que el van desfigurar tant que semblava “un monstre”. Va provar de curar-lo fregant-li les extremitats amb un ungüent fet per ell mateix.

Tan bon punt van sentir això, Bilembo i Kakemenge van agafar un retolador i van traçar al full de paper una línia de punts que anava del nen infectat a l’home de negocis objecte de la maledicció. L’home, que es deia Julien i tenia 35 anys, era el propietari d’una popular discoteca de Kamituga anomenada Mambegeti, el nom de les galledes en què venien ampolles de cervesa. El Julien també tenia un negoci al costat, una maison de tolérance, com en diuen allà: unes quantes habitacions llogades per les cambreres del bar que també venen sexe.

Hi treballaven una dotzena de dones contractades pel Julien, la majoria de les quals, segons es deia, procedien d’altres regions del Congo, de Ruanda i Burundi, i fins i tot de Tanzània i Uganda. Van venir a aquesta miserable ciutat de prop de 300.000 habitants perquè està envoltada de mines d’or. Quan els miners cobren, venen a Kamituga disposats a gastar-se 75 centaus per una estona darrere les lleugeres cortines de cotó que separen les habitacions de les dones.

L’endemà els rastrejadors de contactes de l’hospital van anar a la discoteca per informar els empleats que s’havia detectat un cas sospitós de mpox al local. Es van assabentar que el Julien estava malalt des de feia un parell de setmanes i que, el dia abans, se n’havia anat cap a Bukavu, la capital regional.

L’encarregat del club va comentar que algunes de les noies que hi treballaven també tenien febre i lesions. Igual que ell. Com explica Kakemenge, els homes que dirigeixen les maisons de tolérance acostumen a cobrar un “impost” consistent en mantenir relacions sexuals amb totes les dones que treballen als seus bars.

Ara havien de rastrejar com havia arribat la mpox a Kamituga, però el Julien, el seu cas índex, havia desaparegut i el rastre s’havia refredat. No sabien que, a Bukavu, el Julien havia anat a viure amb el seu oncle, que precisament era metge i funcionari regional de salut pública. Li va fer el diagnòstic a l’acte.

"Tens mpox"

“Em va dir: «Tens mpox»”, recordava el Julien el mes passat en una entrevista. Prim, amb veu dolça i força estilós amb uns pantalons d’esport negres i sandàlies, va acceptar reunir-se amb mi a la cafeteria d’un hotel de baixa categoria per explicar-me la seva versió dels fets. Em va demanar que em referís a ell només pel nom de pila per protegir la seva identitat.

El metge va trucar a un equip de l’hospital perquè agafessin mostres de les nafres del Julien, que va enviar a Kinshasa perquè les analitzessin. Quan es va confirmar el diagnòstic, el Julien va acceptar que l’aïllessin a l’hospital, però va rebutjar qualsevol tractament: “Va ser bruixeria, aquesta és la veritat: algú em va llançar aquesta maledicció. I els curanderos tradicionals són els que m’han curat”.

El Julien es va recuperar unes cinc setmanes després de caure malalt. Quan ens vam trobar, només tenia unes lleugeres marques de cicatrius a la cara i problemes amb l’ull esquerre; la pupil·la se li veia lletosa i deformada, i tenia la visió borrosa. Els casos greus de mpox solen causar complicacions oculars. El Julien amaga l’ull afectat darrere d’unes ulleres de sol de disseny amb muntura daurada, que porta fins i tot als interiors. El nen de Kamituga també es va anar curant de mica en mica.

Quan va arribar del llunyà laboratori la confirmació que era mpox, aquests primers casos tan misteriosos ja s’havien convertit en una epidèmia. Els científics de l’Institut Nacional d’Investigació Biomèdica de Kinshasa van seqüenciar el genoma del virus que va infectar els pacients de Kamituga i es van adonar que era força diferent del que durant anys havia causat brots de mpox al Congo.

El van classificar com un nou subclade, una mena de cosí genètic del virus ja conegut, i van mirar d’entendre en què es diferenciaven: ¿les lesions genitals eren un indici de transmissió sexual? ¿Com és que el virus es movia ara tan de pressa entre els humans?

A mitjans d’aquest any el nou subclade va aparèixer en uns països veïns –Ruanda, Burundi i Uganda–, on va arribar amb els treballadors migrants que tornaven de la ciutat minera. La propagació internacional del virus va posar de sobte el focus sobre Kamituga, que així va rebre una mica d’ajuda i on han canviat algunes coses.

Ara l’hospital disposa d’un bon centre de tractament de la mpox dirigit per l’Alliance for International Medical Action (o ALIMA), on els pacients estan aïllats i reben atenció mèdica. Aquests pacients ja no són majoritàriament treballadors sexuals ni miners; el virus es mou entre la població en general i fa estralls entre els nens.

Hi ha un petit laboratori on els testos de mpox se sotmeten a anàlisis genètiques: els casos es confirmen al cap d’una o dues hores, en lloc d’haver d’esperar una setmana o més.

Fins fa poques setmanes al Congo no s’havia vacunat mai absolutament ningú contra la mpox; ara hi ha unes 50.000 persones vacunades, entre les quals hi ha la majoria de treballadores sexuals de Kamituga.

Avui dia tothom a Kamituga està familiaritzat amb la malaltia i està atent a l’aparició dels seus símptomes. En diuen mambegeti, com la discoteca del Julien, que l’ha tancat i ha obert un nou club, anomenat Mercato, en un intent de renovar la seva imatge. Sembla que els negocis li van força bé.

Com explica Marie Bayaya, que fa trenes asseguda al llindar d’una perruqueria, una barraca de fusta no gaire lluny de l’entrada de l’hospital: “Diuen que els veïns d’aquí van ser els primers del país a vacunar-se, potser els primers del món. Ara la nostra ciutat s’ha fet coneguda gràcies al mambegeti”.

Traducció: Lídia Fernández Torrell