Caspar Henderson és un periodista i divulgador científic britànic que ha escrit un llibre meravellós, El mapa de las maravillas (Ático de los Libros, 2021). La pura meravella, i res més, és l’objecte del llibre. Henderson ha triat una sèrie de coses que ens meravellen i les ha investigat. Des de la consciència fins a l’origen de l’Univers, les màquines intel·ligents i la vida, passant per objectes més concrets com el cor o els pulmons. Es tracta d’una obra de divulgació científica que posa la fascinació al centre amb l’objectiu de meravellar el lector. Entre anècdotes personals, història de la ciència, una erudició que no embafa gens ni mica i nombrosos tocs d’humor, el llibre conté dades fascinants, com per exemple que el cor dels colibrís batega més de mil vegades per minut i el de les cloïsses només dos, que la superfície d’intercanvi de gasos dels pulmons humans és d’uns 70 metres quadrats, si fa no fa com la d’un arbre, o que les mateixes matemàtiques que poden descriure el vol d’un estol gegantí d’estornells també es fan servir per estudiar el comportament de l’heli superfluid o la matèria fosca. Viatgem amb ell al món de les meravelles, que, de fet, és el nostre.
— Al llibre hi ha una cita del poeta i teòleg Thomas Traherne, que diu que “mai gaudirem del món fins que estimem tant la bellesa de gaudir-lo que anhelem convèncer els altres que també el gaudeixin”. ¿De què ens vol convèncer amb aquest llibre?
— Traherne era un místic del segle XVII, però en el fons jo estic intentant convèncer el lector del mateix. Per a ell la frase tenia un rerefons religiós, però jo el que espero suggerir és que, tinguis o no tinguis creences religioses, encara és vàlida. Perquè una part molt important de l’aprenentatge consisteix en compartir i ensenyar. Justament ahir a la nit llegia un article sobre Wittgenstein, que va ser professor en una petita escola a Àustria, i es veu que era terrible per als estudiants, molt mal professor. Tot i això, l’article recordava que sovint el professor aprèn més que els alumnes. I, efectivament, quan mires de compartir, aprens. Això és el que m’ha passat escrivint aquest llibre.
— Per què és tan important la capacitat de meravellar-se?
— Em resulta difícil contestar aquesta pregunta perquè gairebé em sembla que no necessita resposta. Si algú em preguntés per què gaudeixo de la bona música, respondria que m’agrada perquè és bona, però reconec que això tampoc ajuda gaire. La meva idea és que encara que estiguem patint o deprimits, sabem que aquesta realitat tan dura no és tota la realitat en què vivim, de manera que em sembla útil recordar que hi ha coses meravelloses encara que de vegades la vida sigui terrible i paorosa. Descartes té mala fama perquè tot allò del dualisme entre cos i ment porta problemes, però va identificar la meravella com una de les passions fonamentals de la vida humana. I en això penso que tenia raó.
— Al llibre parla de meravellar-se en situacions quotidianes. Un dia era a la cuina, va veure com la llum es reflectia sobre la paret i allò va ser meravellós per a vostè. Però potser no tothom és capaç de viure aquesta mena d’experiències.
— Va ser un dimarts al matí i va passar que, després de molts dies de núvols, va sortir el sol, va entrar a la cuina de casa i, mentre observava la llum, vaig començar a pensar en la naturalesa de la llum, en com afecta la vida i en com la consciència està continguda en la vida. I em va semblar un bon punt de partida. Parlant amb amics, coneguts i fins i tot desconeguts, he constatat que tots hem tingut experiències remarcables en les circumstàncies més ordinàries. I això és una veritat important.
¿Per això cita també l’escriptor Richard Jeffries, quan deia que “la meravella és aquí, no allà; ara, no després”?
— Només tenim el present. Els nostres cossos són subjectes que existeixen en el temps. Vivim en societat, tenim una història i existim gràcies a una sèrie de processos vitals. És a dir, tenim una dimensió històrica, però només tenim consciència en el moment present. Fins i tot quan experimentem el futur o el passat, vivim experiències en el present. I això és tan cert per al sentiment de meravella com per a altres emocions fortes.
— Utilitza moltes cites de poetes, novel·listes, músics o pintors, que es relacionen de manera molt directa amb la ciència que explica al llibre, tot i que siguin molt més antigues.
— M’alegro que s’apreciïn aquestes connexions, perquè de vegades sembla que no hi pugui haver una relació directa entre una peça musical i certa recerca científica. Però si parles amb la gent que treballa en aquests camps, veus que l’entusiasme, la passió i l’amor hi són presents. Al cap i a la fi, tots ells treballen en algunes de les empreses humanes més boniques, que tenen a veure amb el procés de descoberta. I potser aquestes empreses es redueixen al fet de parar atenció. Un artista que dibuixa un paisatge està molt concentrat en el que pot semblar una planta sense importància, i això no és gaire diferent del que fan els científics.
També explica la història de l’astronauta John Glenn, fascinat amb unes esferes que flotaven fora de la seva nau i que reflectien la llum d’una manera màgica, angelical. Sempre recordaria aquella experiència profundament religiosa. Però la NASA va determinar que les esferes eren la seva pròpia orina congelada fora de la nau.
— Segurament, aquesta escena va ser molt bonica. A més, Glenn era un home molt creient i probablement ja estava obert a interpretar la bellesa del món en un context religiós. Però que fos orina és divertit, esclar! He intentat que hi hagi humor, al llibre. Sense sentit de l’humor som com algú que només té una orella i un ull oberts al món. Els humans som molt juganers. El joc ens ha fet com som. Schiller deia que el joc és la forma més alta d’activitat humana.
Quan explica solucions tecnològiques per combatre la crisi climàtica, com per exemple la fotosíntesi artificial, ho fa amb un cert deix d’optimisme.
— Hi ha motius per a l’optimisme, però també n’hi ha molts per estar molt preocupats. La ciència ha sigut molt clara des de fa més de 30 anys. Hi ha raons per a l’acció des de fa temps però tot just estem començant a fer-hi alguna cosa. No crec que ens haguem de rendir, però. Quan vaig començar a treballar en canvi climàtic a principis dels 90, una web satírica dels Estats Units, The Onion, va publicar un article que es titulava “El moment d’actuar és ara, diu un antic estudi trobat en un arxiu de la universitat”. Ara hi ha molts manifestants que estan fent una feina molt important, vital, i també molta gent treballant en enginyeria i inversions per aconseguir progressos significatius. Per tant, no he perdut l’esperança. Ara bé, soc optimista de cara al segle XXII. Aleshores ho resoldrem, però haurem pagat un preu molt alt en sofriment i morts.
També menciona la famosa singularitat, proposada per Ray Kurzweil, segons el qual hi haurà un moment en què la intel·ligència artificial superarà la humana i les màquines dominaran la humanitat. Ho veu plausible?
— No soc expert en aquest camp, però, d’acord amb la recerca que he fet, soc molt escèptic al respecte. Tot i això, hi ha molta gent preocupada per aquest tema. Un filòsof d’Oxford, Toby Ord, pensa que la intel·ligència artificial és l’amenaça més gran que plana sobre la humanitat, pitjor que una guerra nuclear o el canvi climàtic. I, esclar, jo no puc dir amb seguretat que estigui equivocat. Però penso que gran part del debat sobre aquest tema no s’ha enfocat bé. Al llarg de les pròximes dècades és poc probable que la intel·ligència artificial sigui realment autònoma i independent de les persones. La qüestió és qui en tindrà el control. Per tant, en realitat, el problema radica en el poder polític i el control sobre la humanitat. Qui controla les armes? Qui controla internet? Una empresa? Un estat? ¿Una organització militar? Aquesta és la pregunta important, i resulta que la intel·ligència artificial n’és una peça clau.
Al llarg de tot el llibre es percep una aroma de filosofia oriental, sobretot en aquest discurs d’apreciar el que és quotidià i meravellar-se’n.
— No soc filòsof. Tampoc medito ni soc religiós, però m’atrauen molt les tradicions budista i taoista, i també la tradició mística cristiana. Abans hem parlat de Thomas Traherne, però podríem anar fins als inicis del cristianisme o més enrere, fins a un dels meus grans herois, l’antic filòsof grec Demòcrit. Va escriure 60 llibres en què mira d’abastar-ho tot, i això m’atrau molt. Soc escèptic respecte a les construccions metafísiques i sobre el que hi pot haver fora de l’Univers, perquè penso que, probablement, en tinguem prou amb parar atenció a l’Univers on vivim i mirar d’entendre’l millor. I això es pot fer a partir de coses molt simples, com per exemple fent preguntes sobre aquest got d’aigua. D’on ve l’aigua? Com s’ha fet el got? I també adonant-se que les molècules d’aigua són més antigues que la Terra. Ens bevem l’aigua i no pensem en tot això, que ens connecta a realitats molt profundes.
Però aquest tipus de connexió requereix un coneixement previ. Si no saps que les molècules d’aigua són més antigues que la Terra, no pots establir la connexió amb aquesta realitat més profunda.
— Acabo de llegir un molt bon llibre del neurocientífic Anil Seth sobre la consciència, Being you, en què diu que cada vegada que la ciència avança sembla que se separi de la gent. Quan Copèrnic va dir que la Terra no era el centre de l’Univers molta gent ho va trobar amenaçador. Però Seth diu que sempre que la ciència ens ha desplaçat del centre, s’ha obert alguna cosa nova i bonica. Darwin, per exemple, ens va donar una família més gran, potser amb més desacords [riu], però una família, al cap i a la fi. Això és el que pot fer la ciència i, per tant, no s’ha de tenir por del coneixement. De fet, totes les grans tradicions religioses elogien l’ampliació de coneixements.
Per tant, si tenim aquesta capacitat de meravellar-nos a partir del món quotidià, ¿podem viure una vida més feliç (disculpi la cursileria) o, més ben dit, més rica?
— La felicitat està molt bé, però és un producte d’altres coses. Tan bon punt t’adones que t’ho estàs passant bé ja deixes de fer-ho. Però sí, penso que el sentiment de meravella pot fer la vida més rica, i aquesta és l’esperança que tinc amb el llibre. No he guanyat gaires diners, però m’ha enriquit d’una altra manera i ara em sento més viu. I espero que a la gent que el llegeixi li enriqueixi una miqueta la vida.
