Seguint la pista dels misteriosos denissovans

Tot i haver desaparegut fa 40.000 anys, els neandertals avui no són uns desconeguts. Els seus esquelets rabassuts ens fascinen als museus de tot el món. Personatges imaginaris d’aquesta espècie protagonitzen anuncis de televisió. Quan Kevin Bacon va comentar a Instagram que els seus costums matinals s’assemblen als d’un neandertal, no ens va explicar, però, que els nostres antics cosins es van encreuar amb els humans moderns que aleshores s’expandien des de l’Àfrica.

En canvi, no ens resulten tan familiars els denissovans, un grup d’humans que es van separar de la línia dels neandertals i van sobreviure centenars de milers d’anys fins que es van extingir. Els coneixem poc sobretot perquè n’hem trobat molt pocs ossos. En un nou estudi, uns antropòlegs fan un recompte de tots els fòssils que s’han identificat clarament com a denissovans des de la primera descoberta del 2010. La llista sencera es compon de mitja mandíbula trencada, l’os d’un dit, un fragment de crani, tres dents i quatre estelles d’ossos.

Com diu Janet Kelso, una paleoantropòloga de l’Institut Max Planck d’Antropologia Evolutiva de Leipzig que ha ajudat a escriure l’article: “Els trossos de denissovà que tenim són una misèria”.

Tot i això, cada cop hi ha més científics fascinats per ells. Com nosaltres, eren extraordinàriament resistents, potser més que els neandertals. “Els denissovans em semblen molt més interessants”, afirma Emilia Huerta-Sánchez, genetista de la Universitat de Brown.

Pocs fòssils però molt d'ADN

L’escassetat de fòssils denissovans queda compensada per l’ADN que ens han deixat. Els genetistes han pogut extreure fragments de material genètic de dents i ossos que es remunten a 200.000 anys enrere. N’han trobat pistes genètiques al sòl de les coves. I milers de milions d’habitants de la Terra porten ADN denissovà, heretat gràcies a la hibridació.

Les proves trobades ens presenten la imatge d’uns humans sorprenents, capaços de subsistir al llarg de milers de quilòmetres i en entorns diversos, des de la freda Sibèria fins a les grans altures del Tibet i els boscos de Laos, i potser fins i tot a les illes del Pacífic. La seva versatilitat rivalitza amb la nostra.

Com explica Laura Shackelford, paleoantropòloga de la Universitat d’Illinois: “El que hem descobert sobre els denissovans és que, des del punt de vista del comportament, s’assemblaven molt més als humans moderns”.

Els denissovans reben aquest nom per la cova de Deníssova, a Sibèria, on se’n van identificar unes restes per primera vegada. Ja feia anys que els paleontòlegs russos extreien fragments d’ossos del sòl de la cova quan Janet Kelso i altres investigadors es van oferir a buscar-hi ADN.

Una dent molar d’entre 122.700 i 194.400 anys d’antiguitat contenia gens semblants als dels neandertals. Però l’ADN de la dent era prou diferent per pensar que procedia d’una branca diferent de l’evolució humana. L’os d’un dit d’entre 51.600 i 76.200 anys pertanyia al mateix llinatge, i això demostra que aquesta branca diferenciada va existir durant desenes de milers d’anys, si no més.

Des de llavors els investigadors han trobat més fòssils denissovans a la cova, al sòl de la qual també han recollit material genètic dispers. Les mostres daten de fa entre 200.000 i 50.000 anys. Un fragment d’os de 90.000 anys d’antiguitat pertanyia a un híbrid denissovà-neandertal, cosa que demostra que de vegades hi havia encreuaments entre els dos grups.

La doctora Kelso i els seus col·legues van sospitar de seguida que els denissovans no s’havien limitat a Sibèria. Van descobrir que alguns trams de l’ADN d’aquests antics humans presenten moltes coincidències amb el material genètic de diverses poblacions de l’Àsia oriental, nadius americans, aborígens australians i habitants de Nova Guinea i altres illes de la zona.

Quan fa uns 60.000 anys els humans moderns es van expandir des de l’Àfrica, es devien trobar pel camí amb els denissovans, que van introduir alguns dels seus gens al nostre llinatge mitjançant la hibridació. Però no va ser fins al 2019 que els científics van descobrir en una cova del Tibet a gran altura el primer rastre fòssil denissovà fora de Sibèria.

Els investigadors hi van trobar part d’una mandíbula de més de 160.000 anys d’antiguitat i amb unes dents semblants a les d’un denissovà. També contenia proteïnes amb una estructura molecular que seria la pròpia d’aquesta espècie tenint en compte els seus gens. L’any següent els investigadors van informar que el sòl de la cova contenia ADN denissovà.

Fins al sud-est asiàtic

El 2022 Laura Shackelford i els seus col·legues van fer un descobriment que ampliaria la zona de distribució dels denissovans fins al sud-est asiàtic, just a la ruta que van seguir les primeres onades d’humans moderns per expandir-se fora de l’Àfrica. En una cova de Laos hi van trobar una dent semblant a la de la mandíbula denissovana del Tibet i amb la mateixa antiguitat.

De tota manera, a la dent laosiana no s’hi ha trobat ADN i, per això, els investigadors han començat a tamisar els sediments de les coves pròximes. “Tenim un munt d’ADN –diu Shackelford–. Però encara no sabem què vol dir”.

Altres investigadors estan analitzant l’ADN denissovà heretat per persones vives. El patró de mutacions documentat fins ara fa pensar que grups de denissovans genèticament diferents es van encreuar amb els nostres avantpassats. És més: cap d’aquests grups denissovans estava estretament relacionat amb els que van ocupar la cova de Deníssova.

Els resultats més curiosos provenen en part dels estudis sobre la població de Nova Guinea i les Filipines. Ens mostren indicis de casos repetits de mestissatge amb denissovans diferents dels que van tenir lloc a l’Àsia continental. Kelso i altres experts sospiten que durant l’última era glacial, quan el nivell del mar era baix, els denissovans van arribar caminant fins a Nova Guinea i les Filipines, on van viure durant milers d’anys abans que hi arribessin els humans moderns.

Uns humans versàtils

En conjunt, aquests descobriments indiquen que els denissovans eren capaços de subsistir en entorns molt diferents. Resistien els durs hiverns de Sibèria i l’aire escàs d’oxigen de l’altiplà tibetà. A Laos, la doctora Shackleford i els seus col·legues han descobert que vivien en boscos oberts on hi havia ramats d’elefants nans i altres mamífers que podien caçar. I potser van viure a les selves tropicals de Nova Guinea i les Filipines.

Aquesta flexibilitat contrasta força amb els neandertals, que es van adaptar al clima fred d’Europa i l’Àsia occidental, però no es van expandir enlloc més.

És possible que aquesta versatilitat dels denissovans els ajudés a durar molt de temps. Els habitants de Nova Guinea podrien haver heretat una mica d’ADN denissovà fruit del mestissatge de fa només 25.000 anys.

Segons Shackelford, descobriments com aquests permeten suposar que els denissovans i els actuals humans van coexistir i interactuar durant milers d’anys, tot i que no queda clar si es van comunicar: “Això sí que seria endinsar-se en un terreny complicat”.

Un llegat genètic viu

Quan els denissovans van desaparèixer, el seu llegat genètic va continuar viu. Alguns dels seus gens han esdevingut més habituals perquè aporten un avantatge evolutiu per als humans moderns. Huerta-Sánchez i els seus col·legues han trobat al Tibet un gen denissovà que ajuda a sobreviure a gran altura. També han descobert que els nadius americans porten un gen denissovà per a la producció d’una proteïna mucosa, per bé que l’avantatge evolutiu que comporta encara és un misteri.

A Nova Guinea alguns gens denissovans són més freqüents entre els habitants de les terres baixes, mentre que d’altres proliferen més a les terres altes. Sembla que els gens de les terres baixes ajuden a combatre infeccions. És possible, per tant, que els elevats índexs de malària i altres malalties els converteixin en valuosos.

A les terres altes, però, els gens denissovans que aporten un avantatge evolutiu estan actius al cervell. Michael Dannemann –un genetista de la Universitat de Tartu, a Estònia, que ha dirigit l’estudi de Nova Guinea– té la teoria que els habitants de l’illa que viuen a gran altura potser han de fer front a períodes d’escassetat d’aliments: “Caldria adaptar-hi les parts del cos que consumeixen molta energia, i una part dels humans que en consumeix força és el cervell”.

Laura Shackelford vaticina que la recerca de fòssils denissovans serà difícil perquè la humitat de llocs com Laos no afavoreix la supervivència dels esquelets. “Estic pidolant ossos–diu–. Però m’hauré d’esperar molt de temps”.