Una revolució inesperada i perillosa

Diumenge vaig entregar a la meva editora el manuscrit d’una novel·la. És la continuació d’una història fantàstica, publicada fa unes setmanes, en què un noi descobreix que li van manipular els gens abans de néixer. M’havia basat en avenços científics que haurien de ser factibles en un futur pròxim per escriure una aventura d’acció i misteri. Dilluns, quan vaig mirar les notícies, em vaig adonar que ja no es podien considerar llibres de ciència-ficció, perquè les meves prediccions s’havien fet realitat abans del previst: el científic xinès He Jiankui acabava d’anunciar que havien nascut dues bessones a les quals el seu equip havia modificat l’ADN.

Aquest és segurament l’esdeveniment científic més important dels últims anys, però no necessàriament per les raons adequades. Per entendre’n l’impacte, cal analitzar-ho a tres nivells diferents. Primer, des del punt de vista purament tècnic, és una fita revolucionària. El grup del doctor He ha usat el CRISPR/Cas9, una tècnica d’edició genètica que s’ha fet popular últimament perquè facilita la manipulació del genoma humà, entre altres coses. S’estava estudiant el seu potencial terapèutic, però acaben de demostrar que serveix per a coses més complexes. Ara apareixen davant nostre un munt de possibilitats fascinants.

Si ho considerem a nivell ètic, és totalment subversiu, perquè el doctor He ha anat en contra de les recomanacions, la prudència i el sentit comú i ha treballat amb subjectes humans sense tenir en compte les conseqüències. El CRISPR/Cas9 no és una tècnica perfecta i encara no se sap quins efectes secundaris pot tenir. Calien més estudis en cèl·lules i animals abans de passar a la fase següent. Experimentar amb embrions alterant-los els gens és d’una irresponsabilitat extrema, i ens ha retornat als moments més foscos de la ciència del segle XX, que hauríem d’haver deixat enrere per sempre.

Finalment, des del punt de vista social, pot tenir uns efectes profunds, perquè ens obligarà per fi a posar sobre la taula un debat que ja hauríem d’haver tingut. Fa temps que alertàvem que calia discutir si volíem permetre la modificació d’embrions humans. Per exemple, el 2014 vaig publicar un llibre de divulgació amb l’expert en bioètica Chris Willmott en què aquesta era una de les propostes centrals. Massa tard. La màxima de “si es pot fer, algú ho farà”, una de les més constants a la història de la humanitat, s’ha complert un cop més.

No hem d’oblidar que la ciència treballa per la societat. És cert que la llibertat de decidir què investiguem i com s’ha de distribuir el finançament públic per a recerca sense ingerències del govern és una pedra angular de les universitats i una de les claus del progrés. És el que es coneix com a principi de Haldane, i està àmpliament acceptat. Va ser precisament un polític, R.B. Haldane, qui va reclamar-ho, fa exactament cent anys i, en països com el Regne Unit, fins i tot s’ha convertit en llei. Però aquesta llibertat implica usar el poder que dona de manera sensata, una condició que aquí no sembla que s’hagi seguit.

Els científics sempre intentem desmarcar-nos de l’estereotip del mad doctor, capaç de passar per sobre de qui faci falta per aconseguir el seu objectiu, perquè té poc a veure amb la realitat. El doctor He Jiankui ens ho desmenteix: sembla que ho hagi fet només per presumir d’haver sigut el primer, sense cap finalitat pràctica i posant en perill la vida d’uns innocents. És un codi moral que subscriuria qualsevol dolent de pel·lícula de James Bond. Probablement, el 99,99% d’investigadors no s’haurien implicat mai en un experiment així, perquè malgrat que treballem sobretot per eixamplar el coneixement, no oblidem mai el costat humà. Però l’altre 0,01% existeix i és un perill, no tan sols per als subjectes dels seus estudis, sinó per a tots. Com podem demanar que la gent confiï en la ciència si després responem així? Una sola persona capaç de prendre decisions anteposant el guany personal a la resta pot alimentar el recel existent i fer-nos retrocedir dècades.

Encara hi ha l’esperança que tot sigui un engany. No seria la primera vegada. Recordem el cas de Hwang Woo-suk, el científic coreà que el 2004 ens va fer creure que havia aconseguit els primers passos per clonar humans. Però experts en genètica com George Church ja han vist les dades originals generades pel grup del doctor He i diuen que semblen reals. Ens hem de preparar, doncs, per al pitjor.

Caldrà donar una resposta ferma per evitar mals majors a tercers, a la comunitat científica i a tota la societat. S’haurien de prendre mesures severes contra qui hagi permès i qui hagi executat un acte tan poc respectuós amb l’ésser humà. Després s’hauria d’arribar a un acord global que impedeixi que un fet així es repeteixi. A la novel·la que mencionava al principi imagino que tots els països accepten signar un tractat per evitar que la modificació genètica d’embrions es faci sense cap control i per motius egoistes. No crec que a la vida real sigui tan fàcil, però almenys ho hem d’intentar.

Salvador Macip és metge i investigador de la Universitat de Leicester. Ha publicat la novel·la juvenil Fills de la setena onada (Fanbooks) i el llibre divulgatiu Fills de la setena onada Jugar a ser déus