Revifa un vell debat en l’esport: què defineix una dona?
Fa gairebé un segle que algunes esportistes d’elit s’han de sotmetre a proves anatòmiques, cromosòmiques o hormonals per poder participar en les competicions
Nova YorkLa nedadora Lia Thomas, estrella de l’equip de la Universitat de Pennsilvània, ha sigut notícia aquests últims mesos per la seva velocitat però també per la seva identitat de gènere. El 2019, quan competia a l’equip masculí, Thomas va començar el procés mèdic per al canvi de sexe, consistent en la ingesta d’estrògens i bloquejadors de testosterona. Tot i que els seus temps de natació són ara considerablement més lents, encara és una de les millors nedadores en diverses competicions femenines, fet que suscita diversos interrogants sobre el paper de la testosterona en el rendiment esportiu. N’hi ha que han demanat que li prohibeixin participar en les competicions oficials o que ho faci a part, però d’altres afirmen que no hi ha cap justificació per a l’exclusió de les esportistes transgènere com ella.
Aquests temes espinosos relacionats amb els condicionants de la forma física no són pas nous a l’esport femení. Es van plantejar molt sovint durant el segle passat, normalment quan una esportista amb un aire massa masculí començava a guanyar. Les autoritats esportives han utilitzat proves mèdiques -anatòmiques, cromosòmiques o hormonals- per determinar l’aptitud de les participants en les categories femenines, sense exigir proves anàlogues als homes. Però en l’àmbit del rendiment físic dels esportistes d’elit, en el qual tenir una biologia excepcional és la norma, la ciència mai ha donat una resposta clara sobre la qüestió. Com diu Katrina Karkazis, antropòloga de l’Amherst College i coautora de Testosterone: an unauthorized biography : “Al final, tot es redueix a com decidim qui és una dona o qui no ho és, oi? I, no cal dir-ho, fa molt de temps que l’esport no està a l’avantguarda en matèria d’igualtat de gènere, d’inclusió. Per tant, no és estrany que tinguem aquesta mena de debat”.
Les proves de sexe
El 1928 els Jocs Olímpics van acollir la primera categoria femenina d’atletisme. En aquella època, entre l’opinió pública corria el rumor que algunes atletes eren massa masculines, i fins i tot que hi havia homes que es feien passar per dones per guanyar. Segons Susan Cahn, historiadora de la Universitat de Buffalo: “Els esports femenins eren motiu de controvèrsia perquè les dones envaïen un àmbit masculí. O sigui que, quan les atletes eren molt bones, sempre se’n qüestionava la feminitat”. Jaime Schultz, historiador esportiu de la Universitat Estatal de Pennsilvània, explica que, als anys 60, el Comitè Olímpic Internacional, mogut per les sospites de joc brut durant la Guerra Freda, va crear una nova comissió mèdica que controlava les proves de dopatge i, a més, va introduir les “desfilades de nus”, en què un grup de metges examinava les esportistes despullades.
A finals dels 60, el COI va substituir els exàmens físics per una prova genètica per veure els cromosomes sexuals, perquè, segons afirmaven, l’obtenció d’una mostra bucal seria una manera “més senzilla, objectiva i digna” de comprovar el sexe. El 1967 la polonesa medallista d’or en atletisme Ewa Klobukowska es va convertir en la primera esportista desqualificada de les curses femenines a conseqüència de la prova cromosòmica: es va descobrir que tenia un tipus de “mosaïcisme genètic” en què algunes cèl·lules porten un cromosoma Y. Aquestes proves genètiques van acabar als tribunals l’any 1977, quan Renée Richards, oftalmòloga i transgènere, va demandar la Tennis Association dels EUA perquè exigia la prova cromosòmica per competir en la categoria femenina de l’Open dels EUA. Richards, que havia fet el canvi de sexe després de jugar a la categoria masculina de tenis durant anys, va guanyar la demanda. El 1996, als Jocs Olímpics d’Atlanta, vuit dones no van superar la prova de sexe perquè tenien cromosomes Y. Al final, però, les van autoritzar a competir quan es va demostrar que tenien malalties hormonals que els havien impedit completar el desenvolupament masculí.
Proves de testosterona
Als Jocs Olímpics del 2000 els organismes esportius internacionals ja havien deixat de banda el test cromosòmic i van tornar als exàmens mèdics ad hoc. Les proves sexuals basades en la testosterona van començar a aplicar-se fa aproximadament una dècada, quan la sud-africana Caster Semenya va guanyar per més de dos segons la cursa dels 800 metres als campionats mundials d’atletisme del 2009. Semenya, en el punt de mira per la fortalesa del seu físic, es va veure obligada a sotmetre’s a l’examen d’un endocrinòleg i un ginecòleg, així com a avaluacions de la seva salut mental per part d’un psicòleg. Els resultats d’aquestes proves mai es van fer públics, però més tard Semenya va revelar que es va veure obligada a prendre fàrmacs per rebaixar la testosterona i poder competir.
El 2011, World Athletics, l’òrgan rector de les competicions d’atletisme, va introduir una primera normativa per a dones amb la testosterona alta, que limitava les concentracions d’aquesta hormona a 10 nanomols per litre. (El nivell mitjà de testosterona entre les dones està per sota dels 3 nanomols per litre, mentre que en els homes normalment oscil·la entre els 10 i els 35.) Molts experts opinen que les normes es van modificar a causa de Semenya. “En realitat, va ser una reacció davant d’una esportista fenomenal”, diu Schultz, l’historiador de Pennsilvània.
Quatre anys després, el COI va flexibilitzar la seva normativa sobre les esportistes transgènere -a qui abans obligaven a sotmetre’s a cirurgies genitals i a rectificar el sexe en els registres oficials- i es va centrar únicament en la testosterona. Les dones transgènere havien de demostrar que havien tingut concentracions baixes d’aquesta hormona a la sang durant un període de com a mínim un any.
El 2020, després de diversos recursos presentats al tribunals internacionals, es va mantenir la normativa de World Athletics sobre la testosterona. Semenya es va negar a prendre fàrmacs supressors d’aquesta hormona i no va poder participar en els Jocs Olímpics del 2020. “Com a dona, hauria de tenir el control del meu propi cos”, va escriure l’any passat. “Per què he de prendre substàncies que alteren les hormones només per competir en la professió que he triat?”
El COI va canviar de posició una vegada més el novembre del 2021, quan va abandonar la seva normativa sobre les proves de sexe. Però també va permetre a les federacions esportives, com ara World Athletics, que fixessin les seves pròpies regles.
El paper de la testosterona
La testosterona influeix molt en la força física i la resistència. Els nens i les nenes tenen més o menys la mateixa capacitat esportiva fins que arriben a la pubertat; aleshores als nois els puja la testosterona i el seu rendiment físic sol disparar-se per sobre del de les noies. I quan els esportistes prenen esteroides anabòlics -testosterona sintètica-, es recuperen més de pressa després d’un exercici i els augmenta molt la massa muscular. Però, entre els esportistes d’elit, de vegades hi ha homes i dones que tenen un nivell semblant d’aquesta hormona.
En un estudi del 2014, finançat pel COI i l’Agència Mundial Antidopatge, els investigadors van analitzar els nivells de testosterona de prop de 700 atletes d’elit que practicaven 15 esports diferents. Van descobrir que el 16,5% dels homes tenien uns nivells baixos de testosterona, mentre que el 13,7% de les dones el tenien alt, amb una franja considerable de coincidència entre tots dos grups. Segons els autors, “la definició del COI segons la qual per ser una dona s’ha de tenir un nivell de testosterona «normal» és insostenible”.
“Els efectes de la testosterona en la forma física no són evidents -diu Katrina Karkazis, l’antropòloga d’Amherst, que va assessorar la defensa lletrada de Semenya-. Cap estudi ha arribat mai a la conclusió que, si se saben els nivells de testosterona dels participants, es poden predir els resultats de les competicions de velocitat o força”.
Joanna Harper, una corredora de fons de la Gran Bretanya, va notar que el seu ritme anava disminuint mesos després de començar a prendre, fa gairebé 20 anys, els fàrmacs supressors de la testosterona durant el procés de canvi de sexe. Recorda que, cap al final del primer any de teràpia hormonal, va notar una considerable disminució de la seva massa muscular, tot i que encara corria 160 quilòmetres per setmana. I quan participava en curses femenines, era aproximadament un 12% més lenta que quan competia en les masculines. Harper, també física mèdica que estudia el rendiment esportiu transgènere a la universitat britànica de Loughborough, ha revisat la bibliografia científica sobre la capacitat esportiva i les dones trans i ha trobat alguns estudis que apunten que, després de quatre mesos de supressió de la testosterona, les trans tenen uns nivells d’hemoglobina -una molècula de la sang que transporta l’oxigen per tot el cos- comparable al de les cisgènere. I després d’un any de teràpia hormonal, les dones transgènere noten una important disminució de la massa muscular.
Les dones trans poden experimentar algun desavantatge en uns determinats esports perquè tenen una musculatura més pesant. Això és el que creu James Barrett, director de la Clínica d’Identitat de Gènere per a Adults de Londres, que col·labora en la direcció d’un estudi per al COI. Aquest estudi observa com disminueix la capacitat esportiva de les dones transgènere quan comencen la teràpia hormonal: “En línies generals, les dones trans no guanyen sempre. No és evident que sempre juguin amb avantatge”. Tot i així, a causa del desenvolupament durant la pubertat, les esportistes transgènere poden tenir alguns avantatges físics permanents en esports com la natació: per exemple, més estatura i unes mans i uns peus més grossos.
Disparitat d’opinions
“Si a una dona cis l’enxampen prenent testosterona dues vegades, la veten de per vida, mentre que la Lia ha tingut deu anys de testosterona”, afirma Nancy Hogshead-Makar, tres vegades medallista d’or olímpica en natació i presidenta de l’organització activista Champion Women. Hogshead-Makar afirma que la creació i el finançament de competicions masculines i femenines segregades per sexe han donat a les dones la igualtat d’oportunitats i, per això, ara poden ser considerades unes grans atletes. Proposa que s’autoritzi Lia Thomas a nedar en un novè carril, però sense incloure les seves marques en els recomptes oficials. I afegeix: “El que està en joc és el principi de mantenir l’esport segregat per sexe: hem de disposar d’un espai on les dones tinguin un autèntic reconeixement i on puguin triomfar”.
Joanna Harper col·labora amb Hogshead-Makar com a membre de Champion Women, però no està d’acord en la posició del veto a Thomas. La seva pròpia experiència en el canvi de sexe l’ha convençut que la normativa sobre els nivells de testosterona és un mitjà imperfecte però necessari per preservar una competència lleial en els esports femenins d’elit. Però diu que la normativa de USA Swimming, que exigeix tres anys de supressió de testosterona, és excessiva i sembla dirigida contra Thomas pel seu èxit: “Si permetem que les dones trans competeixin, també els hem de permetre guanyar”.
Copyright: The New York Times
Traducció: Lídia Fernández Torrell