Reprogramar cèl·lules per curar la ceguesa

A finals de març, un japonès es va convertir en la primera persona que rebia un trasplantament de cèl·lules reprogramades d’un donant, un pas molt important per fer realitat les promeses de la medicina regenerativa. Des de principis de segle s’ha parlat del potencial que té la medicina regenerativa per curar malalties que poden anar des de paraplegies fins a la diabetis. La idea principal d’aquestes teràpies és substituir les cèl·lules d’un òrgan danyat per altres de noves que funcionin bé. Al principi es va pensar que això es podria dur a terme gràcies a les cèl·lules mare, que tenen la capacitat de transformar-se en qualsevol tipus de cèl·lula del cos. A través d’una sèrie de manipulacions al laboratori es pot aconseguir que les cèl·lules mare es converteixin en el que faci falta (neurones, cèl·lules de pàncrees, etc.) i després trasplantar-les, perquè el teixit afectat es recuperi.

Cèl·lules pluripotents induïdes

L’obstacle més gran d’aquesta tècnica és que les cèl·lules mare no són fàcils d’aconseguir. La font principal són els embrions humans, que en els primers dies del desenvolupament estan formats pràcticament només per aquestes cèl·lules. Però l’extracció implica la destrucció de l’embrió, i això comporta uns problemes ètics que, durant un temps, van limitar seriosament els avenços en aquest camp. Tot va canviar amb el descobriment de les cèl·lules pluripotents induïdes (o iPS, per les sigles en anglès d’induced pluripotent stem cells ). Són cèl·lules normals del cos (de la pell o de qualsevol altre òrgan) que són reprogramades per empènyer-les cap a un estat semblant al d’una cèl·lula mare, amb capacitats semblants a l’hora de convertir-se en altres tipus cel·lulars. Es va veure ràpidament que això era una bona solució als problemes de demanda i des de llavors les investigacions van començar a progressar a gran velocitat.

La tècnica per fabricar iPS la va proposar el científic japonès Shinya Yamanaka, que per aquest motiu va rebre el premi Nobel de medicina el 2012, només sis anys després d’haver publicat els primers treballs sobre el tema. La inusual rapidesa amb la qual se li va atorgar el guardó és un senyal de les immenses expectatives que la troballa va generar des del primer moment. Durant aquesta última dècada, s’han estudiat a fons les iPS per assegurar-ne l’eficàcia i la seguretat, i ara ja s’estan començant a provar clínicament algunes teràpies que les utilitzen.

El cas del pacient japonès és el primer que ha fet servir iPS obtingudes a partir d’una cèl·lula de la pell d’un donant anònim. Els científics les van convertir en cèl·lules de la retina i, després d’un procés de maduració que va durar uns quants mesos, les van inserir a l’ull del malalt. L’home que ha rebut aquest trasplantament tenia una malaltia anomenada degeneració macular. Les causes d’aquest procés no són del tot conegudes, però es presenta amb un dany a la zona central de la retina que fa veure-hi borrós i que acaba progressant fins a la ceguesa, tot i que sovint es conserva part de la visió perifèrica. És la causa de pèrdua de visió més comuna per sobre dels cinquanta anys i afecta prop de 25 milions de persones arreu del món. Actualment no hi ha cap tractament que la curi o n’aturi el progrés, i per això aquesta notícia és especialment rellevant: no tan sols suggereix que les iPS podrien tenir una utilitat clínica, sinó que permet donar esperances als milions de persones que pateixen la malaltia.

Bancs de cèl·lules iPS

El fet que la cèl·lula original fos d’un donant jove és important perquè fins ara s’havia provat sense èxit tractar aquesta malaltia amb cèl·lules del mateix malalt. Com que els afectats eren d’edat avançada, la qualitat de les iPS resultants no era prou bona. A més, una implicació de les donacions és que es podrien crear bancs d’iPS a punt de ser usades. Això abaratiria els costos i reduiria el temps d’espera, cosa que facilitaria molt el seu ús als hospitals. Un possible obstacle és que, tal com passa en tots els trasplantaments, hi hagi rebutjos i el sistema immune del donant ataqui les cèl·lules foranes. Encara caldrà que passin uns mesos per saber si la intervenció ha aturat la degeneració en aquest pacient i en quatre més que es tractaran aviat. Salvador Macip és metge i investigador de la Universitat de Leicester

IPS O CÈL·LULES MARE?

Les iPS estan considerades unes bones substitutes de les cèl·lules mare, sobretot perquè és relativament fàcil i barat generar-ne. A més, no arrosseguen cap càrrega moral, ja que no calen embrions per obtenir-les. Però exactament no són el mateix. Per començar, les iPS es generen a partir de cèl·lules d’un organisme adult i, per tant, poden haver acumulat danys amb el temps, cosa que les fa més inestables. A més, s’ha vist que, un cop reprogramades, les iPS encara recorden coses de la seva vida anterior com a cèl·lules adultes, i això no se sap quines conseqüències pot tenir. Finalment, la fórmula per convertir una cèl·lula en iPS sol tenir més d’un pas comú amb processos cancerosos. Per totes aquestes raons, podrien no comportar-se ben bé com una cèl·lula mare.