Reprogramar cèl·lules per viure més

La recerca sobre l’envelliment fa passes de gegant. Després de dècades provant d’entendre per què ens fem vells, ara ja estem en condicions de buscar maneres d’aturar, revertir o almenys alentir el procés. Encara som lluny de tenir una píndola de la immortalitat però no tardarem tant a veure els primers fàrmacs antienvelliment aplicats a reduir l’impacte de malalties associades a l’edat avançada. Recentment s’ha fet un nou avenç en aquesta cursa contra els efectes del pas del temps: un treball publicat aquest mes confirma la teoria que diu que generar més cèl·lules mare allarga la vida.

Fa deu anys va aparèixer un article important a la revista Cell, escrit per alguns dels investigadors més rellevants del camp, que resumia els factors que aleshores se sabia que determinaven l’envelliment. En van trobar nou, entre els quals hi havia l’escurçament dels telòmers, l’acumulació de cèl·lules velles (o senescents) i la desaparició progressiva de cèl·lules mare. Fa només uns dies en va sortir una versió actualitzada amb els coneixements de la darrera dècada, i ara els autors consideren que els factors són dotze. Entre els nous hi ha el desequilibri de la microbiota, els microorganismes que habiten el nostre cos, que últimament s’ha vist que varia moltíssim amb el pas dels anys.

L’envelliment és, doncs, un procés extremadament complex i multifactorial en què participen elements externs (fins i tot microbis) i altres de predeterminats genèticament. Per tant, és poc probable que puguem aturar-lo amb una sola intervenció. Malgrat això, últimament s’han publicat una sèrie d’estudis que demostren que amb accions puntuals es pot allargar de manera substancial la vida de mamífers com el ratolí, que té un procés d’envelliment relativament similar al nostre des del punt de vista biològic. Això es pot aconseguir, per exemple, amb fàrmacs que eviten que s’acumulin les cèl·lules velles o amb intervencions dietètiques com la restricció calòrica, que alenteix la degeneració deguda a l’edat. Aquests experiments ens permeten confirmar quins factors causen l’envelliment i proposar-hi solucions. La majoria dels nou factors inicials han estat validats d’aquesta manera però, fins ara, el de la pèrdua de cèl·lules mare s'hi resistia una mica.

Cèl·lules pluripotents

La companyia Rejuvenate Bio és una de les moltes noves biotechs fundades per experts en l’envelliment amb l’esperança de trobar maneres de traslladar als humans els recents avenços fets al laboratori. Treballen sobretot amb les cèl·lules pluripotents induïdes (o iPS, per les sigles en anglès), molt semblants funcionalment a les cèl·lules mare. L’avantatge de les iPS és que es poden generar a partir de qualsevol cèl·lula del cos només activant certs gens (tal com va descriure l'investigador japonès Shinya Yamanaka en una recerca que li va comportar el premi Nobel el 2012). Això es descriu sovint com reprogramar cèl·lules.

Fa temps que es va pensar que generar iPS en un organisme podria suplir la davallada de cèl·lules mare associada amb la vellesa i així mantenir una capacitat de regeneració dels teixits similar a la de la joventut. L’equip de Rejuvenate demostraria ara, en un article prepublicat a la web BioRxiv que encara no han revisat els experts, que això és possible. Els científics van aplicar una teràpia gènica a ratolins en la recta final de la seva existència, l’equivalent a uns 77 anys humans, injectant-los virus amb la informació que activa els gens de Yamanaka (un principi similar al d’algunes vacunes contra el covid). Van veure que així duplicaven el temps de vida que els quedava, comparant-los amb els ratolins no tractats. Això representava un increment de longevitat del 7%, que anava acompanyat també d’un millor estat general de salut.

Superar el 7% d’augment de longevitat

Tot i que la reprogramació cel·lular de Rejuvenate Bio és un avenç important des del punt de vista d’un possible tractament per a humans (fins ara aquesta mena de resultats només s’havien aconseguit en animals modificats genèticament abans de néixer), encara caldrà investigar més. Per començar, els canvis genètics necessaris són propers a alguns que es veuen en el càncer, la qual cosa fa témer efectes secundaris inesperats. No es van observar en aquests ratolins, però podria ser perquè els tumors no van tenir temps de desenvolupar-se. Tampoc se sap si el rejoveniment va afectar tots els òrgans dels animals o només alguns teixits.

També caldria definir en quin moment de la vida s’haurien d’aplicar aquests tractaments perquè tinguessin un efecte significatiu. El 7% de longevitat del primer experiment es podria incrementar si la teràpia gènica es fes abans, i potser s’acostaria més al 15%, una xifra que ja s’ha aconseguit amb altres mètodes. La diferència amb els tractaments anteriors és que la reprogramació només s’hauria de fer una vegada, i estalviaria haver de prendre fàrmacs per sempre més. En humans es vol començar per injectar els gens en un òrgan concret (a la pell per reduir arrugues, als ulls per tractar la ceguesa...), que seria més fàcil que no pas buscar un efecte en tot l’organisme.