¿La recerca respon a les necessitats de salut?

Que la recerca mèdica és imprescindible per millorar la qualitat de vida no ho dubta ningú. Ara bé, hi ha molts tipus de recerca per fer, moltes malalties per investigar i molts contextos socials, polítics i econòmics diferents. Com es pot saber, doncs, si la recerca actual s’ajusta a les necessitats socials? Amb aquesta pregunta en ment, els investigadors Ismael Ràfols, de l’Institut de Gestió de la Innovació i del Coneixement (INGENIO), un centre del CSIC i la Universitat Politècnica de València, i Alfredo Yegros, de la Universitat de Leiden, a Holanda, han publicat a l’Observatori Social La Caixa l’estudi titulat Respon la recerca a les necessitats de salut?

L’objectiu principal del treball ha sigut comparar els recursos que s’inverteixen en la recerca sobre una sèrie de malalties amb l’impacte d’aquestes malalties. Per fer-ho, els autors han utilitzat el nombre d’articles científics publicats entre el 2009 i el 2013 com a indicador dels recursos dedicats a la recerca. Com a indicador d’impacte han fet servir els valors de l’anomenada “càrrega de malaltia”, recollits per l’Organització Mundial de la Salut el 2012, un concepte relacionat amb els anys de plena salut perduts a causa de la malaltia.

Malalties infrainvestigades

Els resultats de l’estudi indiquen que a escala global les malalties infeccioses i parasitàries com la tuberculosi o la malària s’investiguen poc i que, en canvi, el càncer s’investiga gairebé el triple del que correspon al seu impacte. Tal com apunten els investigadors, la causa d’aquest desajust és que el 90% de la recerca es fa en països desenvolupats i, per tant, la recerca global està esbiaixada cap a les seves necessitats sanitàries. De tota manera, quan s’analitzen aquests països per separat s’obtenen alguns resultats sorprenents.

A Espanya, per exemple, com en altres països desenvolupats, la càrrega del càncer és lleugerament superior (24,4%) a la del nombre de publicacions que s’hi dediquen (20,6%). En el cas de les malalties cardiovasculars, aquesta diferència creix: 17,1% de càrrega pel 10,2% de publicacions. També ho fa en les malalties mentals: 14,3% de càrrega i 8,5% de publicacions. Per contra, les malalties infeccioses i parasitàries suposen un 2% de la càrrega i s’hi dediquen un 10% de les publicacions, mentre que les malalties cutànies acumulen un 1% de la càrrega i un 7% de les publicacions.

¿Cal replantejar, doncs, com s’inverteixen els recursos en recerca mèdica? Tenint en compte el seu impacte, per què s’investiguen tan poc la depressió o l’ictus? “En aquest tipus de qüestions no hi entrem, perquè no en som experts, però es tracta de preguntes que els responsables de finançar la recerca s’haurien de fer”, explica Ismael Ràfols, un dels autors de l’estudi.

Pel que fa a la sobreinvestigació en malalties infeccioses i parasitàries als països desenvolupats, Ràfols assegura que “la ciència ha de tenir una vocació universal i d’arribar a tothom”. “A més -afegeix-, avui en dia els problemes de salut són globals i pot passar que una epidèmia d’una malaltia infecciosa acabi arribant a qualsevol país”.

Quin tipus de recerca cal fer?

Una altra de les reflexions que posa sobre la taula aquest estudi és si el tipus de recerca que es fa sobre una malaltia és l’adequat. La recerca mèdica pot analitzar els processos bioquímics que regulen una malaltia per trobar tractaments, però també es poden investigar els factors socials i ambientals que l’afavoreixen. La primera línia d’investigació permet arribar a solucions terapèutiques, mentre que la segona fomenta la prevenció. En el cas de l’obesitat, per exemple, els autors plantegen si no seria més adequat potenciar la recerca sobre les pautes de consum i els hàbits sedentaris amb l’objectiu de prevenir la malaltia que dedicar esforços a guanyar coneixement biològic per tractar-la amb medicaments o cirurgia un cop s’ha desenvolupat.

En qualsevol cas, l’estudi suggereix inequívocament que per aconseguir que la recerca mèdica s’ajusti més a les necessitats socials cal aprofundir en l’anàlisi de les dades sanitàries disponibles -a Catalunya es disposa de moltes dades sobre els recursos sanitaris dedicats a certes malalties-, així com en la incorporació dels agents socials implicats a l’hora d’establir estratègies sanitàries. “Aquesta consulta dels agents socials, com ara les associacions de pacients, és pròpia de democràcies de caràcter més consensual, com les del nord d’Europa -explica Ràfols-, i cal veure si aquí som capaços de fer el mateix”.