Per què els ratpenats t'haurien d'agradar (inclosa aquesta espècie rara que viu a Catalunya)

De 8 pulsacions per minut quan hivernen a 800 als pics d’activitat. Són els Fórmula 1 del món animal i els únics mamífers que volen. A diferència dels ocells, s’impulsen per l’aire amb les mans i no amb els braços. Unes mans, esclar, que no només han mantingut la membrana alar entre els dits que tots els mamífers tenim quan som embrions, sinó que també l’han desenvolupada fins al punt que actua com una veritable ala.

Tot i que la seva nocturnitat i un fals aspecte ferotge els han donat mala fama, els ratpenats són fonamentals per controlar les poblacions d’insectes. Com que han de mantenir la temperatura del cos constant i quan volen el cor els batega a un ritme endimoniat, necessiten molta energia i, per tant, mengen molt. Una colònia de ratpenats de cova com la que viu a Sant Llorenç del Munt, formada per entre 15.000 i 17.000 individus, pot devorar 30 tones d’insectes cada any, afirma Jordi Serra-Cobo, investigador de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat de la Universitat de Barcelona (IRBio) i coordinador del llibre Ratpenats. Ciència i mite (Publicacions de la Universitat de Barcelona, 2009).

Ratpenats en perill d’extinció

A Santa Maria de Merlès n'hi ha una colònia no tan nombrosa i d’una espècie molt més rara, el ratpenat de Bechstein, en perill d’extinció segons el catàleg de fauna de la Generalitat. Es tracta d’un animal que viu en forats als arbres. De vegades aprofita antics nius de pigot i unes altres s’allotja a les obertures més irregulars que es formen quan cau una branca i es podreix el que queda a l’interior del tronc. En tot cas, aquests ratpenats necessiten arbres gruixuts, vells i, per tant, boscos madurs. Integrada per 45 individus, "aquesta colònia és la més important de les tres o quatre que coneixem a Catalunya", assegura Robert Manzano, biòleg i tècnic del Grup de Biologia de la Conservació (GBiC) del Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya (CTFC).

Manzano explica tot això des de dalt d’una escala recolzada en un roure majestuós. A uns cinc metres d’altura hi ha un forat que traça un cercle gairebé perfecte al tronc. És, efectivament, un antic niu de pigot garser ocupat per la colònia de ratpenats de Bechstein. El tècnic del CTFC fa una inspecció ocular del cau, però no hi detecta res. A continuació, hi introdueix una sonda amb una càmera i una font de llum a la punta. Res de res. No hi ha ni un ratpenat. On són? Manzano arronsa les espatlles. Per això aquesta espècie és tan difícil d’estudiar. Són pocs i esmunyedissos. "A més, no es poden identificar amb els ultrasons que emeten per orientar-se -diu- perquè és molt difícil distingir-los dels d’altres espècies".

Els ratpenats, efectivament, es mouen gràcies a l’ecolocalització: emeten ultrasons que reboten en els objectes del seu voltant i els proporcionen la informació que necessiten per desplaçar-se per l’aire. A més, emeten crits diferents quan cacen, s’orienten o es comuniquen amb els seus congèneres. Modelada per milions d’anys d’atzar i de selecció natural, en aquests crits hi ha una meravellosa aplicació inconscient dels principis físics que governen el comportament de les ones: quan volen en espais oberts emeten ultrasons de baixa freqüència que es propaguen a més distància, però no proporcionen informació tan precisa de l’entorn; en canvi, quan es mouen en espais tancats com l’interior d’un bosc utilitzen freqüències altes que s’esmorteeixen aviat i no arriben tan lluny, però permeten copsar tots els detalls del món que els envolta.

Prop del forat, els tècnics del CTFC hi han col·locat un comptador i una gravadora. El comptador no és res més que un marc quadrat amb dues línies de feixos infrarojos que detecta el pas dels animals i que permet distingir entre sortides i entrades, de manera que serveix per comptar ratpenats sense presència humana. Per altra banda, la gravadora enregistra els ultrasons que profereixen els ratpenats. "Estem investigant si hi ha una relació entre el nombre de crits que emeten i el nombre d’individus", explica Manzano. Això seria una altra manera de fer recomptes remots i, en cas que funcionés, monitorar-ne colònies. Altres sistemes per saber quants individus formen les colònies són les càmeres tèrmiques, que el CTFC també ha utilitzat, i la captura amb un salabret. Però aquesta última opció no agrada gaire als científics perquè és massa invasiva. Havent inspeccionat el cau i constatat que no hi ha ni una ànima, Manzano desinstal·la el comptador i la gravadora i s’enfila al totterreny per dirigir-se a un altre bosc.

Llegendes i evolució

Tot i el caràcter esquerp d’algunes espècies, o precisament per això, els ratpenats són uns animals antics. Van conviure amb els dinosaures, cosa que vol dir que van aparèixer fa un mínim de 65 milions d’anys. "Són una clara demostració d’èxit evolutiu", assegura Carles Flaquer, investigador expert en ratpenats del Museu de Ciències Naturals de Granollers. Quan van començar a volar de dia van trobar molta competència perquè a les últimes èpoques dels dinosaures ja hi havia ocells. Però aleshores, de mica en mica, van modificar els seus hàbits i característiques per volar de nit. I en aquesta franja, tret d’algun rapinyaire, no van trobar competència. Avui són els amos del cel nocturn.

Aquests hàbits noctàmbuls no només han contribuït al fet que siguin uns animals poc estudiats, sinó que també han alimentat tota mena de llegendes més aviat "funestes", en paraules de Serra-Cobo. "Els humans ens guiem per la vista i tot el que té a veure amb la foscor ens fa por", corrobora Flaquer. Manzano hi està d’acord: "Costa més refiar-te del que no pots veure". D’aquesta aura de misteri que sempre ha envoltat els ratpenats han sortit mites com el dels vampirs, però també hi ha llegendes que els atribueixen qualitats positives. "A la Xina un dibuix d’un ratpenat a l’entrada d’una casa indicava una família benestant", exemplifica Serra-Cobo.

Probablement també per aquesta naturalesa etèria i fonedissa, la relació dels humans amb els ratpenats ha donat lloc a un altre fenomen curiós: se’ls anomena de moltes maneres diferents. Potser perquè quan tenim clara una cosa i la coneixem prou l’anomenem tots de la mateixa manera, però allò que roman a l’ombra del coneixement cadascú ho anomena com pot. En aquest sentit, Serra-Cobo explica que amb el seu equip ha recollit fins a 120 maneres de referir-se a aquests animals en català: "A dos pobles tan propers com Boí i el Pont de Suert s’anomenen amb termes ben diferents: muixirec i ratacaldes".

Control de plagues

Després de la primera inspecció, Manzano aparca el 4x4 a la vora d’un bosc de pins. Hi ha instal·lat dotze caixes niu. Al costat d’un rovelló que ha sobreviscut a l’escomesa boletaire del cap de setmana hi planta l’escala i, equipat amb guants i mascareta, obre la primera. No hi ha res. La segona sí que està habitada per una femella de pipistrel·la de vores clares. Es distingeix de la seva parenta, la pipistrel·la nana, per la veta blanquinosa que li ressegueix el límit de les ales. També és més grossa, té el morro més allargat i els incisius amb una sola cúspide.

Quan el tècnic del CTFC li inspecciona les dents, s’aprecia un dels motius que han contribuït a la mala premsa d’aquests animals: un posat feroç que, en el fons, no és més que una interpretació humana d’una morfologia facial adaptada a la caça d’insectes voladors i a l’emissió i recepció d’ultrasons. A la resta de caixes, com a la segona, hi predomina la mateixa pipistrel·la de vores clares. En algunes hi ha un mascle acompanyat d’un grup de femelles, en una formació habitual que es coneix com harem. Quan s’observen aquests animals ben de prop i es pensa en les 800 pulsacions per minut, en l’ecolocalització i en el vol literalment manual, és difícil no sentir una fascinació profunda per les coses que l’evolució pot fer amb tan poca matèria: els exemplars mesurats fan 6, 7 o com a màxim 8 grams.

L’objectiu de les caixes niu era fixar una població de ratpenats per estudiar si tenien algun efecte en l’abundància de processionària que assola les pinedes de la zona. Gràcies a l’anàlisi de l’ADN dels excrements d’aquests mamífers els científics han vist que, efectivament, algunes espècies es mengen les papallones. "Vam veure que el nòctul petit no només en menja de manera oportunista sinó que les busca i manté una activitat acústica més elevada en boscos on hi ha processionària", explica Manzano. Malgrat aquests indicis, els resultats actuals no són prou robustos i no permeten anar més enllà. La ciència avança a poc a poc. I encara més quan el seu objecte d’estudi és tan esquiu.

Tot i això, la pregunta de recerca té tot el sentit del món. "A Europa només hi ha una espècie de ratpenat que s’alimenta de fruits i una altra que de tant en tant caça ocells migradors, però la resta s’alimenten d’insectes", apunta Manzano. A Mèxic hi ha una espècie que és fonamental per al procés de pol·linització d’un cactus, que floreix en sincronia amb les migracions del mamífer alat, però aquí, tal com indica la seva exitosa història evolutiva, els ratpenats són els principals depredadors dels insectes nocturns.

El cas del delta de l'Ebre n'és un exemple claríssim. Es tracta d'un paisatge de monocultiu on es van talar la majoria d’arbres i es van utilitzar grans quantitats de plaguicides que van reduir la diversitat de l’ecosistema. "En aquests conreus hem trencat l’equilibri i hem fet que siguin més vulnerables a les plagues", explica Flaquer. Només calia que aparegués algú com el barrinador de l’arròs, una papallona nocturna que pon els ous a la planta de l’arròs perquè les erugues se n’alimentin. Segons un estudi del Museu de Ciències Naturals de Granollers, la introducció de ratpenats a la zona ha demostrat ser una bona mesura per controlar la plaga de barrinadors.

Els ratpenats a Catalunya

Malgrat els enormes beneficis que aporten com a controladors de plagues forestals i agrícoles, la situació dels ratpenats a Catalunya és poc coneguda. Tot just comencen a haver-hi dades de l’estat de les poblacions. "Les espècies que crien en boscos madurs o necessiten corrents d’aigua ben conservats o coves tranquil·les sense vandalisme estan en una mala situació", explica Flaquer. "Diem que tenim molt de bosc, però en realitat gairebé es tracta de cultius, no tenim boscos vells", avisa el científic. Per altra banda, "les espècies que s’han adaptat a conviure amb els humans estan força bé i sembla que les poblacions podrien estar augmentant".

Ara bé, "hi ha el risc que de les 30 espècies que hi ha a Catalunya, tres o quatre ho acabin dominant tot". I això seria una "banalització" de la diversitat de ratpenats. Encara que aparentment sembli insignificant, qualsevol reducció de la diversitat pot afeblir un ecosistema i erosionar els serveis que presta als humans. Per això els estudis com els que fa el CTFC sobre el ratpenat de Bechstein —i tots els que es facin sobre aquest mamífer tan singular— són importants. Una espècie que s’extingeix és com un llibre que es crema abans que l’hagi llegit ningú. Un llibre en flames que pot cremar altres llibres i malmetre tota una biblioteca.