Rates de ciutat: una plaga difícil de mesurar

Aquest estiu que acabem de deixar enrere qui més qui menys ha vist o ha sentit parlar de les rates que es passejaven tan fresques per la plaça Catalunya de Barcelona. Una situació que a més d’un li ha pogut semblar extrema o fins i tot senyal de brutícia i deixadesa. I pot ser que tinguin raó. Però si hi apropem la lupa veurem que hi ha raons objectives que expliquen l’excés de visualització d’aquests rosegadors més enllà de l’estat de conservació de places i carrers. I si l’allunyem buscant perspectiva trobarem raons de pes que tenen a veure amb les onades de calor, la presència massiva de visitants i, en darrera instància, el canvi climàtic.

Anem, primer, per les petites. Bàsicament a Barcelona quan es parla de rates es fa de dues espècies. La que coneixem com a rata de claveguera (Rattus norvegicus) i la rata negra (Rattus rattus). Tant l’una com l’altra es reprodueixen amb facilitat i abundància. Poden parir més de quatre vegades a l’any i tenir de 10 a 14 cries cada vegada. Tenint en compte que viuen en nuclis familiars on sol haver-hi més d’una femella, és fàcil d’entendre que a partir d’un aparellament es pugui formar una colònia més o menys extensa en relativament poc temps. Comptat i debatut, en un termini inferior a un any es pot passar d’un petit nucli al miler d’exemplars.

Si aquesta població no té entrebancs, només li calen tres condicions per proliferar sense dificultats: un cau per refugiar-se i criar, accés a menjar i uns nivells de temperatura i humitat determinats. Tot això ho han tingut i encara ho tenen a Barcelona i també en moltes altres grans ciutats del món, com París, Londres i Nova York, on es parla sense embuts de plagues de rates. Plagues que, d’altra banda, són més que perilloses. Tant per elles mateixes com per la quantitat de patògens en forma de bacteris i virus que poden transmetre. En algun estudi s’ha descrit la presència d’almenys 60 patògens en un sol individu, a més de paparres, puces i àcars.

El problema de comptar rates

Si es defineixen com a plaga és obvi que n’hi ha més del compte i que es tracta d’un problema de salut pública. I com passa amb totes les plagues, cal erradicar-la. Per fer-ho, primer s’han de localitzar i, en paral·lel, determinar si hi ha efectivament una superpoblació. És a dir, comptar-les. I vet aquí el primer gran problema. A tot arreu del món l’única cosa que es té són estimacions. I a la majoria de les grans ciutats les estimacions s’elaboren a partir d’avisos de visualització, un mètode clarament insuficient. L’Agència de Salut Pública de l’Ajuntament de Barcelona efectua, cada any, uns 1.500 avisos d’aquesta mena, dels quals es deriven entorn de 12.500 actuacions anuals.

En una primera aproximació pionera a escala internacional, l’agència barcelonina i l’empresa alacantina Lokímica van determinar el 2017 que a Barcelona hi havia almenys 200.000 rates de claveguera, a partir de l’anàlisi de 63 punts de mostreig considerats representatius de tota la xarxa. Un segon estudi signat el 2021 per la mateixa agència i la companyia AZSA Sanidad Ambiental, que treballa en el manteniment d’un gran nombre de xarxes de clavegueram espanyoles, va confirmar la dada després de l’estudi de 900 km de la xarxa barcelonina, i la va extrapolar a diferents ciutats. Va determinar que a Barcelona hi ha almenys 4 rates per cada 10 habitants. En els 165.000 km de clavegueres espanyoles hi podrien viure prop de 20 milions d’exemplars, segons l’estudi de l’empresa.

Un darrer estudi que s’acaba de presentar i que ha estat dirigit per Damià Barceló, investigador del CSIC i director de l’Institut Català de Recerca de l’Aigua (ICRA), i Montserrat Carrascal, de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques de Barcelona (IIBB-CSIC), estableix un mètode fiable per a la detecció de rates a les clavegueres a partir de l’anàlisi d’aigües residuals. El mètode es basa en la capacitat d’identificar amilases pancreàtiques que són específiques de les rates. “No podem comptar quantes n’hi ha però sí determinar si hi són o no”, explica Barceló. Aquest mateix mètode, que es fonamenta en l’espectrometria de masses, també s’ha utilitzat amb èxit per determinar la presència de diferents proteïnes i pèptids en aigües procedents d’explotacions agrícoles intensives de porc, vaca o pollastres. I també preveu usar aquesta metodologia per detectar el SARS-CoV2, el virus del covid, en aigües residuals.

Fora de les clavegueres

Però aquest conjunt d’eines, en què Barcelona ha estat pionera, serveixen només per a la rata de claveguera. No per a la rata negra. Aquesta espècie viu en caus excavats en parcs i jardins, com a la plaça Catalunya, o en nius dalt dels arbres. Ocasionalment, en golfes i parts altes d’edificis. De fet, s’adapta a tota mena d’hàbitats i és portadora d’un alt nombre de patògens. Entre ells, el causant de la pesta bubònica que va delmar les ciutats europees medievals.

Les condicions climàtiques i l’increment del turisme són algunes de les causes que han afavorit la seva proliferació. S’especula que el canvi climàtic n'està afavorint l'expansió a les grans capitals mundials. I per què el turisme? Doncs perquè les alimenta més i millor. Hi ha molt més excedent de restes alimentàries de botigues, supermercats i restaurants als indrets turístics. El malbaratament alimentari, com passa amb altres espècies com ara el senglar, els dona l’aliment que els cal.