Les primeres plomes no servien per volar

Les idees no són patrimoni exclusiu del cervell humà. Ni tan sols del cervell animal. Els gens, sotmesos prou temps a un procés de replicació imperfecte, també en poden tenir. No són idees procedents d’una consciència, esclar. Tampoc entren en la nostra desmenjada classificació de racionals o irracionals, felices o treballades. Però si, tal com proposava Jorge Wagensberg, una idea és un principi de coneixement amb certa probabilitat d’acabar amb un problema, és clar que els gens en tenen. Una de les més interessants de la història dels 3.800 milions d’anys de vida a la Terra és la ploma.

Es tracta, sens dubte, d’una idea natural que, a diferència de les idees culturals, pot precedir el problema que ha de solucionar. Aquesta mena d’idees naturals tenen l’avantatge que, quan apareix el problema, el resolen de seguida i proliferen en abundància, però tenen l’inconvenient de ser lentes a sorgir: si comença a fer fred de cop i volta, és més pràctic abrigar-se amb un parrac que no pas esperar un milió d’anys a veure si, espontàniament, apareixen les plomes al cap de 20.000 generacions.

L’origen de la ploma no és el vol

Les plomes que ara tenim tan associades al vol van aparèixer fa uns 230 milions d’anys. Hi ha molts fòssils de dinosaures i pterosaures (uns germans evolutius seus) amb plomes que, per les dimensions del cos i les extremitats, eren incapaços d’enlairar-se. "Està descartat que les plomes originàries servissin per volar", explica Bernat Vila, paleontòleg expert en ecologia dels dinosaures de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont: "El vol és secundari, apareix per un procés d’acceptació d’una estructura que originalment desenvolupa un rol i després es modifica per dur-ne a terme un altre".

Per a què servien aquelles plomes, doncs? Mentre esperaven l’oportunitat d’aixecar el vol, ja complien una funció d’aïllament tèrmic o de lluïment a l’hora d’aparellar-se? Una bona raó per decantar-se per la funció d’aïllament tèrmic és que els ocells petits tenen una densitat de plomes més alta que els grossos. I se sap que, com més petit és un animal, més calor perd en proporció al seu pes a través de la superfície de contacte amb l’exterior.

Ara, però, un estudi publicat a la revista Scientific Reports proposa un nou i primigeni ús de les plomes que s’hauria conservat fins a l’actualitat: espantar les preses perquè surtin de l’amagatall i siguin més fàcils de capturar.

La idea —cultural, aquesta sí— la van tenir un grup de científics encapçalats pel biòleg Jinseok Park, de la Universitat Nacional de Seül, a Corea del Sud, observant el comportament d’aus com el correcamins gros (Geococcyx californianus) o el mim poliglot (Mimus polyglottus): quan localitzen una presa, s’hi acosten obrint i tancant les ales repetidament per foragitar-la del cau i atrapar-la amb més comoditat.

El Robopteryx

Per comprovar aquesta hipòtesi, els investigadors van construir el Robopteryx. És un robot inspirat en la mida, el pes i el rang de moviments d’uns dinosaures, el Caudipteryx, que caminaven sobre dues potes, mesuraven poc menys d’un metre, pesaven uns 5 quilos i tenien unes extremitats superiors curtes i amb plomes. També tenien plomes al final de la cua.

Un cop construït el robot, els científics el van col·locar al davant de saltamartins i van observar la reacció dels insectes a diversos moviments. Van veure que s’espantaven i aixecaven el vol un 97% de les vegades quan el robot movia les protoales emplomallades, que simulaven el possible moviment de les extremitats superiors del Caudipteryx.

En canvi, si les protoales no es movien o no tenien plomes, els insectes només s’espantaven i es movien el 47% de les vegades. Aquests resultats els van portar a la conclusió que la presència de plomes a les protoales d’alguns dinosaures hauria representat un avantatge per aconseguir aliment.

"És un treball molt interessant, que planteja una hipòtesi molt raonable i que està molt ben fonamentada", valora Vila: "I han constatat que quan les plomes se situen als extrems de la cua i les ales i tenen uns colors més contrastats, les llagostes s’espanten més, cosa que podria haver provocat per selecció natural una evolució de les plomes a fer-se més grosses i rígides". És a dir, a fer-se més adequades per volar.

Una idea versàtil

Què va ser primer, doncs? L’aïllament tèrmic, el lluïment seductor o l’exhibició de plomatge per caçar? Si ens decantem per les aplicacions exhibicionistes, també hi ha la possibilitat que una ostentació semblant a la que servia per espantar les preses tingués alguna utilitat per augmentar el volum aparent del cos i intimidar possibles depredadors. Què va ser primer, doncs? L’abric? La seducció? La caça? L’autodefensa?

El que queda clar és que la ploma és una de les idees naturals més sofisticades i versàtils de la història de la vida. I, com a tal, uns éssers dotats d’una certa intel·ligència com els humans ens n’hem apropiat. Primer les vam fer servir com a ornament, cosa que encara es fa i que està relacionada amb una de les seves probables aplicacions originals. Com també ho està l’actual fabricació de peces d’abric de plomes.

El que ja no ho està i és, per tant, el producte exclusiu d’una ment creadora, és l’ús de la ploma per deixar regueres de tinta sobre un paper i crear obres universals de la cultura humana com El Quixot i el Diàleg sobre els dos màxims sistemes del món de Galileu. En el fons, però, aquestes altres manifestacions de la ploma també responen a un cert tipus de vol: el de la ment que s’eleva per mirar el món o l’ànima humana i en fa un mapa més o menys bell i voluntariós, però eternament imperfecte i temptatiu.