Els ‘preprints’ i la desinformació

Fa molts anys que van néixer els preprints, articles científics que es publiquen en servidors o repositoris perquè el món científic els conegui abans que es publiquin en una revista. Tal com vam comentar en aquesta columna fa uns mesos, aquests preprints es poden considerar com una ciència inconclusa, ja que no estan avalats per revisors experts en el seu àmbit, que és el que permet la publicació definitiva a la revista de referència.

Fins a l’arribada de la pandèmia de covid-19, aquest sistema de prepublicació científica no va plantejar gaires problemes. Era una manera de mantenir informada la comunitat científica del que s’anava coent fins que se servís a la taula de la ciència contrastada. Una sèrie d’articles publicats recentment a la revista The Scientist analitzen l’acceleració que ha experimentat aquest sistema comunicatiu, en principi intrínsecament científic. Segons les dades del National Institutes of Health nord-americà, entre un 20% i un 25% del que s’ha publicat durant la pandèmia s’ha fet en forma de preprint per la necessitat de conèixer amb rapidesa resultats -només preliminars!- de les investigacions en curs. Molts d’ells encara no s’han publicat en una revista, ni es publicaran mai.

El problema és que el món del periodisme científic i mèdic, que abans de la pandèmia només utilitzava un preprint en l’1% dels casos com a font d’informació, ara ho ha fet en un 30% (!). El que segurament era bo per a la ciència, com és donar a conèixer resultats no definitius per avançar o corregir línies de recerca, no ho ha estat per a la comunicació pública, perquè ha creat expectatives excessives, infundades i fins i tot errònies. Tots en coneixem exemples. El resultat ha estat que s’ha disseminat molta desinformació que fins i tot, algunes vegades, ha ajudat a crear teories conspiranoiques.