“Com pots dir «No sé ciència» sense avergonyir-te’n?”

Gemma Marfany i David Bueno són biòlegs i investigadors a la Universitat de Barcelona. Fa anys que, a més de fer recerca, es dediquen a la divulgació mitjançant llibres, articles i conferències, no només de la seva activitat investigadora sinó d’aquells àmbits de la biologia que consideren d’interès general. Aquesta setmana han rebut la VI Distinció del Claustre de Doctors i del Consell Social de la mateixa universitat per aquesta tasca divulgativa. Parlen d’aquesta activitat amb la mateixa passió que ho fan de la recerca.

Per divulgar, és important tenir present el públic a qui us dirigiu. Quan escriviu, quin públic us imagineu?

Gemma Marfany: Jo penso que no només escric per a mi, sinó per a la meva gent, és a dir, em pregunto “Com explicaria això a la meva família?”

David Bueno: En el meu cas, m’imagino una persona interessada en la ciència i amb un nivell de coneixements d’educació secundària, i que a partir d’aquí pugui aprendre alguna cosa nova encara que no entengui absolutament tot el que li explico.

Quines estratègies utilitzeu?

GM: Busco alguna idea o experiència propera, un llibre o una peça de música, alguna cosa que tothom conegui i que cridi l’atenció per, després, portar-la cap al tema que vull explicar. En el fons, l’interès es desperta quan hi ha una emoció.

DB: A més d’això, jo també faig servir anècdotes personals o anècdotes del públic al qual em dirigeixo, que potser fora d’allà ningú més entén, però que serveixen per captar la seva atenció. Hi ha vegades que també començo fent preguntes obertes.

GM: A mi també em sembla molt important el final: ha de quedar clar el missatge que vols transmetre.

DB: En aquest sentit, un cop ha quedat clar el missatge, trobo interessant deixar el final una mica obert perquè el lector continuï pensant. És important donar missatges clars, però no absolutament tancats. La ciència no és coneixement encapsulat, sinó dinàmic.

Divulgar requereix un cert temps. D’on el traieu?

GM: Jo em poso a escriure els divendres a la tarda. Durant la setmana vaig recollint idees i divendres em documento i escric. Moltes vegades fins i tot ho faig al cotxe o durant un sopar, tinc molta capacitat de concentració. La divulgació no em pren hores de recerca perquè tinc un grup que no puc deixar penjat.

DB: Els articles també els faig després de la feina de recerca, en aeroports o avions. Amb els llibres és diferent, però. Em bloquejo els dies que no tinc classe per dedicar-los a escriure.

Com valoren que us dediqueu a divulgar, els vostres companys investigadors que no s’hi dediquen?

DB: Hi ha de tot, però cada vegada hi ha una percepció més favorable. Vaig començar a divulgar el 2001, i hi ha gent que m’ha donat suport des del principi. Per contra, hi ha hagut persones que fins i tot m’han dit “No sé per què divulgues; què ha d’entendre, l’altra gent?” Doncs jo crec que la gent entén el que nosaltres expliquem. Tothom ho entén tot, sempre que ho expliquis en el seu registre.

GM: És cert que la percepció ha canviat molt, perquè avui dia tots els projectes científics, nacionals i europeus, exigeixen activitats de divulgació i hi dediquen recursos. Ara, no ens ho compensen amb menys hores de docència, sinó que se’ns valora a nivell personal.

¿Penseu que la tasca divulgativa s’hauria de valorar més formalment?

DB: Crec que sí. De fet, l’actual equip rectoral és el tercer que demana propostes en aquest sentit. Tots ells ho han vist amb molt bons ulls, però quan ha arribat el moment de formalitzar el reconeixement, no s’ha tirat endavant. És cert que hi ha un problema de quantificació. ¿Deu articles de divulgació equivalen a un article científic? No, perquè no s’hi inverteixen tantes hores. Però, i cent? Una altra opció seria reduir les hores de docència com a compensació, però en aquests moments tots n’estem fent més de les que ens toquen perquè no hi ha prou professors.

GM: La situació està començant a canviar, però. Cada sis anys es valora si hem contribuït amb aportacions valuoses i en cas afirmatiu rebem un sobresou. Aquest és el primer any que s’ha valorat la transferència a nivell d’universitat, és a dir, la creació de patents i d’empreses, però també fer conferències, escriure llibres de divulgació, etc. I hi ha hagut vint mil sol·licituds, que són moltes. Per tant, com a molt se’ns reconeixerà honoríficament. No hi ha recursos ni per contractar gent nova, que és el que realment fa falta.

DB: D’altra banda, la societat és cada vegada més culta i vol saber què es fa a la universitat. I també passa que cada cop hi ha més científics disposats a anar a explicar la seva recerca a instituts o altres entorns.

GM: És que la divulgació científica és una manera de retre comptes davant de la societat. Vivim en una societat tecnològica en la qual es té accés a molta informació. Dins d’aquesta accessibilitat, em fa l’efecte que tenim la responsabilitat de proporcionar un coneixement rigorós que serveixi per formar criteris. Amb informació i criteri es té un gran poder.

DB: Efectivament, perquè actualment hi ha molt d’analfabetisme científic. A més, tenim dèficits democràtics, en el sentit que, sovint, els polítics que han estat escollits democràticament prenen ells sols decisions que afecten tota la ciutadania. Jo soc partidari d’una democràcia molt més directa, però si la societat ha de decidir, ha d’estar informada. I la divulgació, tant científica com humanística, ajuda a cobrir aquest dèficit i permet avançar cap a una societat democràticament més completa.

Per què penseu que hi ha analfabetisme científic?

GM: S’obliga molt aviat a triar entre ciències i lletres i això acaba generant una certa incultura científica. A mi se m’encongeix el cor quan, per exemple, periodistes reconeguts diuen en antena allò de “Jo, en ciència, no hi entenc”. Com es pot dir això en públic sense avergonyir-se’n? És com dir “No sé qui és Shakespeare”. Si no en saps, aprèn-ne!

DB: Hi ha un acudit que ho il·lustra molt bé: uns amics surten a sopar i en el moment de repartir què paga cadascun hi ha algú que diu “Tu, que ets de ciències, calcula què hem de pagar”. Però això és igual de ridícul que si quan portessin la carta algú altre digués “Tu, que ets de lletres, llegeix-nos què hi ha per sopar”.

Com s’ha de gestionar la divulgació des d’una institució com la Universitat de Barcelona?

DB: No es pot exigir a tots els investigadors, perquè cadascú té els seus punts forts i febles. Ara, als qui ja ho fem perquè ens agrada se’ns hauria de donar més suport. També caldria potenciar l’oficina de comunicació de la universitat. Hi ha centres de recerca més petits que tenen gabinets de comunicació més grans que el nostre.

GM: A parer meu, els científics han de divulgar. Tot grup científic hauria de fer aquesta tasca, encara que només sigui de la seva recerca. Cadascú ha de trobar l’eina que està més d’acord amb les seves habilitats naturals. Hi haurà qui escriu millor i qui fa conferències millor. No cal que tothom faci de tot, sinó el que millor sap fer. Així podrem ser potents. Ara la Universitat de Barcelona s’està posant les piles i, per exemple, s’organitzen cursos de formació per als científics que volen divulgar. Dins dels mitjans reduïts que tenim per divulgar, la gent interessada a fer-ho està molt implicada. Quan falten recursos econòmics, n’hi ha de personals. Aquí moltes coses funcionen per voluntarisme.

Com valoreu la iniciativa Ciencia en el Parlamento, que ha fet que alguns científics intervinguin al Parlament espanyol?

DB: Em sembla fantàstica, però s’ha de veure si realment els tenen en compte.

Què han de fer els polítics respecte a la ciència?

GM: En l’àmbit científic hi hauria d’haver un Pacte per la Ciència, una estratègia. No té sentit que cada dos anys hi hagi canvis. Els polítics busquen el rendiment a curt termini per sortir escollits en les següents eleccions i prioritzen decisions absurdes perquè tenen predicament en aquell moment, cosa que no té res a veure amb el mètode científic.

DB: Això és el mateix que passa en l’àmbit educatiu. La causa que se separin tan aviat ciències i lletres és que no hi ha una visió a llarg termini.

GM: A més, aquesta tria també genera angoixa en els estudiants, perquè han de prendre decisions amb un criteri poc format. En aquella edat cal explorar. Especialitzar-se és fàcil, el que és difícil és tenir una base generalista.

DB: Hi ha vegades que s’han de prendre decisions ràpides perquè sorgeixen problemes, però n’hi ha que requereixen molt de temps. Per exemple, no es pot valorar un canvi de currículum educatiu de primària al cap de quatre anys. Cal esperar que s’hagi acabat l’etapa formativa. I amb la ciència passa el mateix.

GM: Molts cops des de la política s’exigeixen aplicacions a la recerca, quan la recerca bàsica, que és la que realment produeix, no és dirigida. És al cap d’un temps, que s’hi troben aplicacions. I aquesta demanda de resultats aplicats immediats estronca el creixement intrínsec del sistema científic. La política científica hauria de ser independent dels polítics de torn perquè té efectes sobre el futur de tota la societat.