Llorenç Milà i Canals: "Com pot ser que totes les coses que no són ecològiques siguin tan barates?"

Encara no són les nou del matí i l’activitat a la Gran Via de Barcelona és frenètica. S’agraeix entrar a l'Edifici Històric de la Universitat de Barcelona, al centre, per recuperar la calma. Les classes encara no han començat i avui qui envaeix aules i patis d’aquest centre universitari són científics vinguts d’arreu del món que fan recerca en l'empremta ecològica dels aliments que ingerim diàriament. Participen en el congrés internacional LCA Food (Life Cycle Assessment of Foods), un fòrum mundial en què es parla de la sostenibilitat dels sistemes alimentaris a partir de la ciència i que aquest any s’ha celebrat per primer cop a l'Estat.

Llorenç Milà i Canals (Barcelona, 1974) és un dels experts convidats al congrés. Investigador en ciències ambientals, des de fa onze anys està al capdavant de la Iniciativa del Cicle de Vida del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient, amb seu a París. Amb un cafè a la mà ens trobem amb aquest científic, corredor de llarga distància i exjugador de rugbi.  

Què faig amb el got quan m’acabi el cafè? Hi ha el símbol de reciclatge. Sembla de paper, però diu que conté plàstic. En quin contenidor va?

— És un exemple de com sovint es prenen decisions fàcils que al final acaben generant un nou problema. Abans teníem un got de plàstic d’un sol ús, sense cap valor i molt difícil de reciclar simplement perquè el material del qual estava fet tècnicament es podia reciclar però econòmicament no sortien els números per fer-ho. Ara l’hem reemplaçat per un altre got també d’un sol ús, de paper, amb plàstic, que tampoc es recicla.

Ha estat pitjor el remei que la malaltia?

— És que no es tracta de substituir un producte per un altre de qualsevol altre material també d’un sol ús, sinó de passar a productes reutilitzables, com aquest [mostra un contenidor de cafè de plàstic dur amb el logotip de la conferència], que ens permetin fer un ús dels recursos de manera molt més racional.

Però també és de plàstic.

— En conté molt més que el teu got, cert, però l’utilitzaré diversos anys abans de llençar-lo. El mateix passa amb la meva ampolla d’aigua, que és de vidre. Fixa-t'hi: encara que només la fes servir 15 cops i la tirés a les escombraries, ja seria molt millor que fer servir 15 ampolles de plàstic. Aquesta afirmació es pot quantificar científicament fent una anàlisi del cicle de vida (ACV) del producte i comparant-lo amb el d'altres.

Es refereix a calcular-ne l'empremta de carboni en la fabricació?

— Aquest és només un indicador. L’ACV és una eina científica per sistematitzar una avaluació en la qual mirem totes les fases del cicle de vida del producte, des que s’extrauen les primeres matèries necessàries per fabricar-lo fins a la gestió del final de vida. Calculem els recursos que es necessiten, les emissions de gasos d'efecte hivernacle que es generen i els residus i fem una avaluació global, tant de l’impacte sobre el canvi climàtic com de les emissions de substàncies tòxiques que poden ocasionar problemes de salut en humans, en ecosistemes; consum de recursos desmesurat, com ara l’aigua; utilització de territori, impactes sobre la biodiversitat...

Quants indicadors...

— Tenim en compte 16 grans categories d’impacte ambiental, que agrupem sota tres paraigües: salut humana; qualitat o salut dels ecosistemes, i disponibilitat de recursos.

Ja està implementat?

— Sí, des de finals dels anys 60. L’ACV s’havia emprat molt en la indústria per fer dissenys més eficients i utilitzar menys recursos...

... i reduir així costos de producció.

— I s’ha començat a incorporar a les polítiques públiques. Un exemple d'això ésl’ecoetiqueta europea, per exemple, que està basada en l’ACV per informar dels aspectes més fonamentals de determinats productes, com ara els electrodomèstics, que porten una etiqueta que informa sobre la seva eficiència energètica: A++, A+, A... etc. És una simplificació dels indicadors, però permet al consumidor saber de forma clara un criteri molt important: el cost d’ús que després tindrà allò que està comprant.

Els productes porten tantes etiquetes que asseguren que són eco, o orgànics o elaborats amb materials reciclats que resulta confús per al consumidor destriar les que són només màrqueting.

— Ara mateix només a Europa tenim més de 400 ecoetiquetes, cosa que genera una confusió brutal en els consumidors. Hi ha bastant de caos, és cert. Alguns països compten amb una legislació, però no tots. I a nivell europeu hi ha una directiva que va sortir fa pocs anys que estableix que qualsevol declaració ambiental que es fa sobre un producte ha d’estar fonamentada en l’ACV, però encara s’està implementant. Hi ha països més avançats, com Dinamarca, que multa les empreses que fan ecoblanqueig. I cap aquí va també la Unió Europea, que legisla més enllà de l’ecoetiquetatge, tot i que els consumidors sovint no ho veiem.

A què es refereix?

— Pensem en els biocombustibles que van aparèixer fa anys al mercat. Eren un tipus de fuel que procedia de plantes, no del petroli, i, per tant, per lògica, semblava que eren millors. Tanmateix, ens adonem que, com que s’havien posat incentius al mercat europeu i a l’americà per introduir-ne més, això estava portant a una desforestació brutal al Sud-est Asiàtic de la selva tropical. De manera relativament ràpida es van introduir criteris basats en el cicle de vida pels quals els biocombustibles haguessin de demostrar que tenien menys emissions que un de fòssil.

Una cosa semblant va passar amb la soja i la carn de vaca.

— El problema no són els ingredients, sinó com s’han produït. Cal comprovar que no procedeixin de la desforestació, i per això és fonamental fer la traçabilitat dels productes i saber on i com s’ha produït el que mengem. El mateix passa amb l’oli de palma, que suposa el 40% dels olis que es fan al món i només utilitza un 7% de la superfície de territori que es dedica a tots els olis. És el conreu més productiu de tots.

A nivell social l’oli de palma no es vol, ja que s’associa a la desforestació i a la pèrdua d’hàbitat dels orangutans.

— D’acord, deixem de consumir un 40% dels olis vegetals. Si ens passem a la colza, per exemple, haurem de desforestar encara més el poc bosc que queda a Europa. En realitat, l’oli de palma en si no és el problema, sinó on es produeix i la desforestació que genera. S’està fent a Indonèsia, a Malàisia, on encara els queda el 85% del bosc intacte. Aquí ens l’hem carregat fa molts segles! També caldrà veure què pensa Indonèsia que no la deixem desenvolupar-se perquè volem mantenir intactes els seus boscos. Potser també caldrà veure quin consum estem fent els països desenvolupats dels productes i plantejar-nos-en el consum abans que dir que no a l’oli de palma, perquè els altres olis no és que siguin millors, també tenen els seus problemes. Sovint aquestes campanyes de "no a l’oli de palma" són més una qüestió proteccionista dels olis vegetals que es produeixen aquí que una qüestió ambiental. Al final tot passa per replantejar-nos el model de consum i consumir d’una manera més sostenible, amb productes que siguin reutilitzables.

Fa no tant, 30 o 40 anys, teníem el costum de reutilitzar: les ampolles buides de vidre, per exemple, es tornaven al súper. Ara les llencem al contenidor.

— Des del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient hem fet una campanya fa poc per recordar les campanyes publicitàries que es van fer per educar la societat en la cultura de l’emprar i llençar. Ens van convèncer que les ampolles de vidre d’un sol ús eren la gran invenció, comoditat. Però això és una aberració de recursos. I ara estem fent marxa enrere per tornar a estendre la idea que no té cap mena de sentit emprar coses d’un sol ús i després llençar-les.

Podem alimentar 8.000 milions de persones sense continuar carregant-nos el planeta?

— És complex, i no hi ha solucions fàcils. És evident que hem de reduir enormement el consum de carn i de processats i avançar cap a sistemes respectuosos amb els animals, en què aquests estiguin integrats en una agricultura on pot haver-hi pastures i altres conreus. Al final té a veure no tan sols amb com consumim els aliments, sinó en com consumim en general, com ens plantegem la societat. El món en què ens plantegem un consum sostenible pot ser molt millor del que tenim ara.

Sovint menjar de productors sostenibles, ecològics, és molt més car.

— Mira-ho d'una altra manera: com pot ser que totes les coses que no són ecològiques siguin tan barates? Com pot ser que acceptem pagar un preu tan, tan, tan baix per a unes patates no ecològiques i que van a parar dins del nostre cos i, en canvi, estiguem disposats a comprar-nos l’últim smartphone i paguem veritables fortunes per una cosa que no ens fiquem a dins? L’agricultura ecològica no és que sigui més cara, és que té el preu de fer les coses una mica millor. El que ens hem de plantejar és com pot ser que els cultius intensius puguin ser tan econòmics. Ara mateix, per exemple, el consumidor paga amb els seus impostos per coses que no sap: molts subsidis van a parar a combustibles fòssils, o a produir aliments amb més fertilitzants, amb més pesticides. Després les coses ens arriben al mercat i ens sembla que són molt barates, però és perquè ja hem pagat una part del preu prèviament. Aquests subsidis es poden reorientar a donar uns altres incentius, que estiguin més d’acord amb la manera com volem fer les coses.

Com per exemple?

— Podem incentivar un productor que arribarà a produir menys per hectàrea però li paguem per altres serveis, perquè està filtrant l’aigua, està mantenint la biodiversitat i no posa fitosanitaris a mansalva. Es pot mantenir més o menys el preu de les coses sense sortir-ne perjudicats. Això és complex, cal temps, però cal fer-ho, perquè si no estem posant més llenya al foc del canvi climàtic i de la pèrdua de biodiversitat i la contaminació dels ecosistemes.

Un terç dels aliments que es produeixen acaben a la brossa.

— Això és molt gros. Un de cada tres productes alimentaris es converteix en residu en algun punt de la cadena alimentària, des que es produeix fins que arriba al supermercat, al consumidor. I a això se li suma el fet que de vegades el consumidor compra més del que pot consumir, se li fa malbé a la nevera i ho acaba llençant. O simplement acaba no menjant-s’ho perquè potser el dia que ho va comprar tenia un antull però després no li ha vingut de gust i no ho ha consumit. Si comptéssim les emissions de gasos d’efecte hivernacle per aliment que no arribem a consumir i que acaba a l’abocador i les ajuntéssim com si fossin un nou país, seria el tercer emissor de gasos d’efecte hivernacle, només per darrere de la Xina i els Estats Units.